La Pared, platges salvatges amb vistes

Mirador de La Pared, darrere la Playa del Viejo Rey

Un lloc de parada obligada en un viatge a Fuerteventura és La Pared, una platja amb vistes d'una gran bellesa situada a l'istme de l'illa, on comença el Parc Natural de Jandía i més amunt de la salvatge Cofete.

En aquest indret on Fuerteventura s'estreny, a l'altra banda de Costa Calma, les onades hi espeteguen amb força, per aquest motiu és un dels llocs preferits pels surfers. Observarem que aquí a la vora s'hi han instal·lat negocis d'esports d'aventura i lloguer de vehicles per fer passejades amb quad o altres mitjans i una popular escola de surf.

Des d'aquí tenim una magnífica panoràmica de 360º

Quan arribem al Mirador de La Pared, deixem el cotxe i si ens atansem a la costa, estarem a la Punta Guadalupe, abans de baixar a la platja és imprescindible fer una ullada al nostre voltant, la panoràmica és espectacular: els penya-segats que perfilen la costa, un rere l'altre, mar i muntanyes de poca alçada, el contrast entre el negre i el vermell de la terra... El blanc de les onades que mentrestant intenta guanyar terreny a l'illa. L'olor de la sal. I de fons el so incessant del mar i el vent.

Amb els cinc sentits ben oberts després tenim dues opcions, podem baixar a la platja per unes escaletes i veure-ho tot des d'una altra perspectiva, així veurem la Punta Guadalupe i si l'onatge ens ho permet podrem banyar-nos. O des de dalt podem seguir la línia de la costa cap al sud per accedir a una altra platja de pel·lícula: la Playa del Viejo Rey.

Playa del Viejo Rey

Aquesta platja és més llarga que la de La Pared. La seva sorra és fina i daurada amb una mica de barreja de negra. Aquí el més més habitual és trobar-hi alguns amants del surf o el kitesurf  algun turista, però tampoc arriba a estar massificada. El soroll del vent i les onades és constant i li donen un aire salvatge.

Els accessos estan perfectament integrats al paisatge

Cap d'aquestes dues platges té infraestructura més enllà de l'aparcament per arribar-hi, per tant són platges salvatges on gaudir del paisatge i la natura.

La vall de la Pared avui en dia encara és un lloc tranquil on perdre's fugint de la gran multitud que busca sol i platja amb l'apartament o l'hotel al costat i tots els serveis a l'abast. Per sort, l'intent de fer d'aquest lloc una zona turística cap als anys '70 no va acabar de funcionar i per això avui dia hi ha una petita zona residencial on molts alemanys hi van a passar temporades.

Per què es diu La Pared?

Segons expliquen antigament aquí hi havia un mur de pedra d'uns 6 km que anava d'un costat a l'altre de l'illa i la dividia en les dues parts: Maxorata i Jandía. D'aquesta manera el bestiar estava controlat en cada territori. Aquesta és la hipòtesi més estesa, tot i que no hi ha consens al voltant del motiu pel qual es va construir. Sembla ser que encara es conserva algun tram de "paret" i algunes construccions adossades, això converteix aquesta zona en un dels jaciments arqueològics més importants de Fuerteventura, perquè en aquesta massa s'hi poden trobar sediments anteriors a la formació de l'arxipèlag. Segons els arqueòlegs el mur feia uns 80 cm d'alt i tenia una gruix de mig metre.

Esco, poble abandonat

Entrada a Esco o Escó

A vegades el silenci de les ruïnes parla per si sol, només cal observar. Desrpés d'anys passant al costat de l'enigmàtic poble abandonat d'Esco (Zaragoza, Aragó), situat entre Pamplona i Jaca (al costat de la N-240 i vorejant el pantà), sense ni tan sols saber-ne el nom, un dia hi vam parar per fer-hi un cop d'ull.

El camí ens feia enfilar pel turó del Calvario fins a veure les primeres cases mig enderrocades, malmeses per l'intempèrie i l'abandonament, les pedres caigudes ara s'amunteguen pels carrers, però encara llueix la forja rovellada als balcons. Entre els murs d'algunes cases s'endevinen escales, finestres i algunes rajoles, però les bigues amb prou feines aguanten sostres amb quatre teules. A mida que anàvem avançant ens preguntàvem per què havien abandonat un poble com aquell, i només ens venia al cap el poble vell de Corbera d'Ebre, no obstant allà no s'hi veien signes de guerra...

A la part més alta hi arribaven els cables de llum i en una casa on s'hi llegia una placa descolorida de "Teléfonos" (la Casa Guallar) ens va sorprendre una petita mostra de vida humana, potser encara no és un poble abandonat del tot! Tot seguit hi havia l'església i el campanar, força ben conservats, des d'on es podia observar una panoràmica fantàstica, i allà davant mateix teníem la resposta: el pantà de Yesa.

Alumnes de l'escola d'Esco (1964)

Les terres ara negades pel pantà eren fèrtils, després de la guerra civil hi conreaven vinya i cereals que regaven amb els rius Aragó i Esca. L'agricultura i la ramaderia eren el modus vivendi d'Esco (o Escó) fins que l'any 1959 l'aigua va començar a omplir el pantà de Yesa. Davant la valuosa pèrdua l'únic que els van oferir era la compra de les cases i les terres i convidar-los a anar a una gran ciutat. No van tenir més remei que marxar, i presos pel sentiment de ràbia, poc a poc el poble va anar buidant-se. El 1965 hi va haver l'últim naixement: la Marisa Sánchez, de casa Cantón.

Però la construcció del pantà de Yesa no només va afectar Esco, en aquella zona Tiermas i Ruesta també van anar despoblant-se pel mateix motiu, perdent així segles de tradició i cultura de pobles històrics.

Des de l'any 1999  l' Asociación Pro reconstrucción de Esco vetlla per mantenir viva la memòria del poble i per rehabilitar-lo.

L'Àngel Caigut de Madrid

Àngel Caigut al Parc del Retiro

A la monumental capital espanyola, si ens endinsem al Parc del Retiro de Madrid  hi trobarem estàtues i glorietes amb diversos monuments molt vistosos com el Palau de Vidre, el de Velázquez, o la colossal estàtua eqüestre que homenatja Alfons XII.

Font monumental de l'Àngel Caigut al Retiro

No obstant, en un dels encreuaments, entre arbres i bancs on descansar, trobem una font octogonal amb un àngel al capdamunt. Es tracta del monument a l'Àngel Caigut (1885), una escultura de bronze obra de Ricardo Bellver que havia estat exposada a l'Exposició Universal de Belles Arts de París.

L'àngel caigut, segons el cristianisme, és aquell que ha desobeït la paraula de Déu i ha estat expulsat del cel. Aquí veiem plasmat aquest àngel rebel de marcada expressivitat amb una serp que si li enrosca per les cames que ens recorda l'escultura de Laocoont i els seus fills. 

El conjunt fa uns 10 metres de diàmetre i l'alçada que té és de gairebé 7 metres, per ser exactes es troba a una alçada topogràfica de 666 metres sobre el nivell del mar a Alacant.

Aquesta curiosa coincidència ha fet volar la imaginació de molts i ha fet córrer la veu que, probablement aquesta estàtua, en lloc de ser un advertiment per a tots aquells que no compleixen amb el mandat de Déu, sigui un homenatge al Llucifer o al Mal, una història que agrada molt a tots aquells que veuen senyals esotèriques a molts llocs, quan, a vegades, realment només són casualitats del destí.

La misteriosa llegenda de la Casa Winter (Fuerteventura)

Casa Winter, enmig de la desèrtica Península de Jandía

Si hem arribat a Cofete i ens hem banyat a la seva llarga platja, mirant cap a l'interior de l'illa no ens haurà passat desapercebut un imponent edifici que ens remet a un gloriós passat: la Casa Winter. La va fer construir l'enginyer alemany Gustav Winter amb una gran balconada que mira al mar i una torre. Restaurada però amb un aspecte d'abandonament i grandesa decadent, la casa es situa enmig del Parc Natural de Jandía, en un lloc de vistes privilegiades, però solitari. El primer que ens ve al cap és si realment hi van viure algun cop en aquesta casa, i què hi feia en un lloc tan aïllat com aquest?

Terrassa i torre de la Casa Winter

Aquestes preguntes i altres dades confuses que envolten la construcció de Villa Winter, com: el fet que després de la mort del sr. Winter (1971) els seus hereus decidissin vendre (1984) la península de Jandía (adquirida per Gustav Winter el 1941) a una constructora excepte la casa de Cofete, han portat les diferents ments a forjar i propagar tota una sèrie de fantasies i llegendes al voltant de la Casa que li donen una vida que mai ha tingut a la realitat.

La llegenda més escampada és la que diu que Casa Winter va ser una base secreta per als nazis durant la II Guerra Mundial. Se suposa que a través d'uns passadissos secrets que connectaven el soterrani de la casa amb el mar es podien emmagatzemar i reparar els submarins alemanys per a ús militar de manera discreta. Cosa poc probable, almenys en aquesta zona de la costa de Fuerteventura, ja que l'edifici, tal i com es pot veure avui en dia, data del 1946, quan ja havia acabat la Guerra. Per tant, sembla que als anys '40 la casa en qüestió només era un graner, i aquest seria el que més endavant quedaria com a soterrani de la casa.

Malgrat la imprecisió de les dates de construcció de la casa Winter (fonts britàniques situen la seva construcció al 1941), tot apunta que és del 1946 (així ho afirma la família), però ja abans (1940) el mateix Winter va fer aplanar uns terrenys propers a la punta de Jandía on hi faria un aeròdrom per a aterratges d'emergència (segons la família). Actualment la pista encara és visible però resta abandonada, i la llegenda la relacionava també amb les operacions aèries que es podien fer durant la Segona Guerra Mundial. El 1950 les autoritats espanyoles en van decretar el seu tancament.

Un cop acabada la guerra sembla que seria el mateix Gustav Winter qui impulsaria les plantacions de tomàquets per a la seva exportació, la reforestació del pic de la Zarza, i l'obertura de pous a la zona, així com l'inici del "pastoreo" a la península amb nombrosos ramats de cabres que servirien per fer el famós formatge que es pot degustar avui dia per tota l'illa i comercialitzar llana. També construiria la carretera que va des de Cofete fins a la bonica població de La Pared amb la col·laboració obligada dels presos polítics del franquisme del camp de concentració de Tefía.

Pati de la Casa Winter

El 1958 Winter va obtenir la nacionalitat espanyola amb el nom de Gustavo Winter Klingele i això li va permetre tenir llibertat als seus terrenys i ser accionista majoritari de la seva empresa Dehesa de Jandía S.A. Als anys '60 va vendre part de les hectàrees del terreny i la península de Jandía havia quedat en mans de 17 propietaris que es farien milionaris venent els terrenys a promotors i touroperadors alemanys. Havia començat l'explotació turística de l'illa. El 1966 s'instal·lava el primer hotel per a alemanys de la península de Jandía a El Matorral, després en vindrien molts més.

Gustav Winter va morir el 1971 als 78 anys a Las Palmas de Gran Canaria, on havia fixat la seva residència. Els seus hereus van vendre les accions de l'empresa i van fer reformes a la Casa el 1985 i van tapiar-ne els accessos dels soterranis. L'edifici seguiria vigilat per una empresa privada de seguretat gairebé fins als anys '90 i finalment, el 1997 la família Winter vendria la finca a la constructora Lopesan S.A. Aquesta empresa constructora tenia com a objectiu convertir Villa Winter en un hotel, operació força complicada si tenim en compte que està al mig del Parc Natural de Jandía, una zona protegida.

De moment, la Casa segueix al mateix lloc en un estat de decadència que ens permet fer volar la imaginació i traslladar-nos a un passat tèrbol que encara amaga interrogants que no deixen construir-ne una història objectiva. Alguns també han dit que potser no va ser una base militar però podia haver servit com a amagatall d'alts càrrecs alemanys que estarien protegits per militars franquistes...

Era el sr Winter un espia nazi? Quan es va construir la Casa? Per què hi ha llocs de la finca que encara no es poden visitar? Les preguntes continuen obertes i les versions sobre els fets també, es fa molt difícil obtenir dades objectives d'un lloc tan amagat i solitari. Si busqueu a la xarxa hi trobareu de tot, però us deixo aquest enllaç per si voleu aprofundir més sobre la vida de Gustav Winter.

La platja de Cofete i el Parc Natural de Jandía

Platja de Cofete

Fuerteventura és una illa per a recórrer tranquil·lament de platja en platja per la costa est, i de sud a nord per la carretera de l'oest, amb miradors que ofereixen unes vistes espectaculars. Si el que busqueu són indrets desèrtics i poc poblats el sud és una de les zones menys envaïdes per l'home. Perquè us en feu una idea, la carretera (i el transport públic) només arriba fins a la petita població de Morro Jable. Si volem continuar explorant racons més inaccessibles i completament fora dels complexos turístics haurem d'anar per pistes de sorra i grava.

Pista de Morro Jable a Cofete

Un d'aquests indrets de costa al qual no arriba la carretera asfaltada és la platja de Cofete, diuen que és una de les més belles i més verges de Canàries, i forma part del Parc Natural de Jandía, la zona més alta de l'illa, que té el seu sostre al Pic de la Zarza, de 807 metres d'alçada.

Com podem arribar a Cofete? El més senzill és anar-hi des de Morro Jable (uns 20 km) en vehicle, tot i que també s'hi pot arribar fent una excursió a peu o en bicicleta. Però això ja ho deixem per als més valents, penseu que encara que el desnivell no sigui massa pronunciat, el fort vent fa que la dificultat sigui màxima, sobretot si et bufa en contra. 

Des dels hotels i les zones turístiques us oferiran excursions en tot terreny o en quad, sobretot el quad és una opció excel·lent, ja que té una estabilitat magnífica i està completament preparat per recórrer aquest tipus de pistes, a més dóna una sensació de llibertat magnífica. La pega és que haureu d'anar sempre amb el grup i parar l'estona que us marquin. 

Vista des del Mirador Degollada Agua Oveja

Nosaltres hi vam anar en un cotxe llogat, un Nissan Micra basant tronat, però alerta, perquè la majoria de les assegurances de cotxes de lloguer no cobreixen les punxades fora de carreteres asfaltades, (per tant, el primer que farà l'empresa de lloguer és prohibir-vos-ho automàticament) així que si assumiu el risc, més val conduir amb molta precaució i atenció a les pedres i forats que us pugueu trobar al camí. Val a dir que de la quantitat de quilòmetres que hi ha a l'illa no asfaltats, aquesta potser és una de les carreteres que es troba en millor estat, i no té cap dificultat (us ho diu una pèssima conductora) més que les corbes i l'estretor en algun punt molt concret.

Així que des de Morro Jable (costa est), un cop passat el cementiri ja tenim les indicacions corresponents per arribar fins a Cofete. Si seguíssim recte aniríem a parar a la Punta de Jandía, per tant ens haurem de desviar cap a la dreta, en direcció a l'altra banda de l'illa, a la costa oest, això vol dir travessar una zona muntanyosa, la que conforma el Parc Natural de Jandía. En el camí serà convenient fer una parada en un dels punts més alts del camí, on el vent pràcticament se t'emporta, i no et deixa ni parlar. Des del mirador Degollada Agua Oveja la vista de mar i muntanya és espectacular. 

Cementiri de Cofete amb les creus de fusta

Després de la parada, el camí serpentejant fa baixada, i és més estret, però no és una pista gaire transitada. I per fí arribem a Cofete! Un petit (molt petit) poble coster de ramaders i de pescadors. Inicialment sembla que vivien en una espècie de barraques, sense cap mena de servei, ara ja podem trobar-hi un bar-restaurant especialitzat en caldo de peix i carn de cabra, veureu que al costat del restaurant hi tenen un tancat per a les cabres i les gallines, i una mica més enllà trobarem un monument al "pastoreo", un pastor gegant amb un gos. Aquí poca cosa més hi ha a fer que veure les quatre cases, així que deixarem el cotxe i baixarem fins a la platja. A mà esquerra ens sorprendrà un petit cementiri d'allò més pintoresc. 

Moment de relaxar-se, contemplar la força de les onades, passejar per quilòmetres i quilòmetres de platja sense pràcticament ni una ànima, i banyar-se si el vent us ho permet, això sí, amb molta precaució perquè hi ha molts corrents marins.

I ja pràcticament estarà tot vist, només ens quedarà una cosa: una majestuosa casa que s'alça entre la muntanya pelada, enmig del no-res, fixarà la nostra vista, és la Casa Winter o Villa Winter, però d'aquest misteriós palauet en parlarem un altre dia.

Viatge a Fuerteventura, l'illa del vent

Sempre he pensat que les Canàries tenen una llum especial, si més no, diferent de la que es veu habitualment a Catalunya o a Europa (en termes geogràfics). Suposo que això deu ser a causa de la situació de l'arxipèlag,  i concretament de Fuerteventura, que queda aliniada amb el sud del Marroc i molt propera al Sàhara Occidental. Aquests 97 km que separen l'illa de la costa africana, potser la inclinació de l'esfera,  fan que els paisatges, les platges, les parets de les cases brillin de manera més intensa. 

Uns paisatges gairebé sempre netíssims (de cel i terra), perquè el vent, encara més que a Lanzarote, està permanentment bufant. Els primers dies és una sensació més aviat incòmoda: tot et vola de les mans en un tres i no res, has d'anar amb compte en obrir la porta del cotxe perquè no surti disparada, els cabells es converteixen en una mata tota enredada, els grans de sorra de la platja se't claven a la pell com agulles... però quan el vent deixa de bufar només un segon, t'adones que és imprescindible, perquè llavors t'envaeix una calor insuportable que sembla que et cremis com si fossis a l'infern.

Evidentment aquest vent del nord o nord-est encara és més fort a les zones muntanyoses, però també a la platja, on ja són habituals els campionats de kitesurf i on pocs para-sols es poden veure. Diuen que és l'illa del surf, i la veritat és que vénen ganes de començar a practirar-lo.

Per tant, no ens podem imaginar Fuerteventura sense el factor vent; de fet la mateixa paraula ja ens indueix a pensar-hi, no hi ha dubte que el "Fuerte" seria "fort" i "Ventura" podria referir-se al "vent" tot i que hi ha moltes discrepàncies sobre l'origen del significat d'aquest terme que també podria voler dir fortuna, aventura, felicitat... Una sèrie de conceptes que també trobareu en un viatge apassionant per l'illa on la descoberta de racons pràcticament deshabitats us farà sentir gairebé "sols" enmig del no-res malgrat tenir un complex turístic amb totes les comoditats a pocs quilòmetres.

Creuar-se amb unes cabres, pujar a un duna, tastar el gofio, entrar en unes coves, arribar a un far, practicar el windsurf, anar d'excursió a un volcà i sobretot contemplar paisatges verges són algunes de les moltes coses que podreu fer a Fuerteventura, més enllà de passar-te el dia en una platja, una illa on regna la tranquil·litat. Si hi heu d'anar, no us oblideu unes ulleres de sol, més que res...pel vent.

Demanar un cafè a Málaga

Si anem a Málaga i volem prendre un cafè o un tallat, ja sigui per esmorzar o per berenar, i acompanyat d'unes "porras" o uns xurros, que és com se sol prendre allà, ens podem trobar amb un ampli ventall de possibilitats. És probable que sentim els cambrers cridar: "¡una nube dos sombras, dos semi-largos y una mitad!". Doncs no es tracta de cap metàfora poètica, sinó d'algunes de les combinacions que es poden demanar segons la quantitat de llet i de cafè que es vulgui.

La definició de cada tipus de cafè es pot veure gràficament en un gran cartell al Café Central de Málaga, però és extensible a tota la província i ho podem trobar fàcilment als dispensadors de tovallonets de molts bars de la marca de cafès malaguenya Santa Cristina. Com veieu, són coses exclusivament malaguenyes...

Buscant el "duende" a Albaicín i Sacromonte, Granada

Panormàmica d'Albaicín des de l'Alhambra

Albaicín és un dels barris més antics i carismàtic de Granada, amb les seves cases emblanquinades i carrers costeruts encara conserva aquell regust àrab de la seva època fundacional entre jazmins i heures que s'enfilen per les parets blanques. El 1994 la Unesco el va declarar, amb raó, Patrimoni de la Humanitat. A mitja pujada podem fer un descans per fer unes tapes o bé prendre un tè a mitja tarda en una teteria que ens transportarà a l'època del regnat musulmà .

No podem marxar del barri sense arribar al Mirador de San Cristóbal, des d'on es pot contemplar una magnífica vista panoràmica de Granada. Però si el que volem és una vista extraordinària de l'Alhambra haurem de pujar al Mirador de San Nicolás, que es troba a uns deu minuts caminant del de San Cristóbal. Tots dos punts tenen una màgia especial, sobretot al vespre, quan es pon el sol i algunes guitarres i algun "cajón" amenitzen la vetllada.

Una casa del barri de Sacromonte

Si seguim amb la visita, sense perdre de vista l'Alhambra arribarem al barri de Sacromonte, on hi ha les coves convertides en habitatges de molts dels gitanos granadins que viuen a la zona. Pels més interessats fins i tot hi ha un museu que permet veure aquest tipus de cases amb una recreació en una de les coves. I si encara volem aprofundir més, podem anar a trobar l'essència del flamenco entrant en una de les coves a escoltar el canto jondo, les palmes i veure una demostració de les bailaoras, que de ben segur ens faran sentir "el duende" que amaga la ciutat a través d'aquest art. El sents?

Space invaders per tot el món

Ja fa uns anys que ciutats de tot el món estan sent envaïdes per unes petites criatures de l’espai. Com si el famós videojoc dels ’70 es barregés amb la realitat, les podem veure a les parets dels racons més insospitats, de tots els colors i de formes variades, un petit mosaic a mode de píxels, demostra que aquella ciutat ha estat conquerida.

Barcelona, Roma, Nova York, Berlín, Hong Kong, Bilbao, Londres i més de 70 ciutats ja compten amb aquestes rajoletes en forma d’alienígena. Però com va començar tot plegat? Aquesta pràctica es va iniciar a París l’any 1995 i la idea va ser d’un artista urbà francès que es fa dir Invader, per tant, si viatgeu a París, podreu veure que és una de les ciutats amb més space invaders i on també s’ha fet una exposició sobre aquesta particular expressió artística.

Rubikcubism

El mateix Invader ha anat publicant mapes amb la posició exacta de les seves manifestacions artístiques, el projecte ha anat agafant cada vegada una dimensió més àmplia fins a convertir-se en un nou al•licient per als turistes que visiten aquestes ciutats.

L’últim treball d’Invader, també relacionat amb el petit mosaic, ha estat el Rubikcubism, un art que practica des del 2005 i que consisteix a formar imatges amb una gran quantitat de cubs de Rubik.

Més informació al seu web.

I tu, ja has vist algun “marcianitu” ?

Mentrestant pots aturar la invasió jugant al joc original.

L’Elogi de l’Horitzó a Gijón

Elogi de l'Horitzó

Una de les diverses opcions que podem escollir a la ciutat asturiana de Gijón (Xixón en asturià) és la de fer un agradable passeig pel barri de Cimadevilla, la part alta de la ciutat i el seu origen, com així ho demostren les restes romanes del costat de la platja de San Lorenzo.

Camí del turó de Santa Catalina

En aquesta barriada, situada al vessant sud del turó de Santa Catalina, és on es van establir els pescadors d’una ciutat completament industrialitzada des de finals del segle XIX. Doncs bé, si anem resseguint la costa fins a arribar a dalt de tot de Santa Catalina hi veurem la gran, millor dit l’enorme obra d’Eduardo Chillida “Elogio del Horizonte”, vulgarment anomenada també “El orinal de King Kong” o “El Eulogio”.

L’escultura de formigó armat pesa unes 500 tones i fa 10 metres d’alçada. La representació vindria a ser la d’un cos pesat però a la vegada lleuger que abraça l’horitzó amb els braços oberts. La veritat és que in situ impressiona per les seves dimensions i perquè des d’allà tens el Cantàbric als peus i bufa un vent que realment sembla que se t’emporti, i l’escultura segueix allà, immòbil, protegint-te amb una abraçada, per sòbria i freda que en sembli l’estructura.

Mar Cantàbric

La Graciosa: una petita illa, un gran descobriment

                                                                               La Graciosa vista des de Yé                                                       Imatge: big-ashb

Des del poble d’Órzola, al nord de Lanzarote, podem agafar un vaixell que ens porti cap a La Graciosa, una illeta de 27 km² que forma part del Parc Natural Marítim-Terrestre de l’Arxipèlag Chinijo. La Graciosa, també d’origen volcànic, té uns 600 habitants que viuen a l’original Caleta de Sebo; molt a la vora s'hi troba Pedro Barba, una petita urbanització turística, sobretot de turistes lanzarotenys.

Caleta de Sebo

Per tant, es tracta de l’illa canària més petita habitada. D’un indret pràcticament verge que, sobretot, viu de la pesca i del turisme, d’un entorn natural destacat per la seva geologia i la seva biologia. No hi ha cap carretera asfaltada ni cap senyal de trànsit, per això l’únic que es veu són alguns jeeps que van per les pistes de terra. No es poden llogar cotxes, però sí que es poden fer excursions a peu, en bicicleta, taxi o barca.

Església de Caleta de Sebo

Passejar per Caleta de Sebo té encant, encara podem trobar gent caminant descalça pels seus carrers arenosos i entre les casetes emblanquinades; el poble disposa de tots els serveis (correus, supermercats, banc, escola, farmàcia, restaurants...) i també d’un museu. Un lloc ideal per a desconnectar del món, del soroll de les gran ciutats, del ritme accelerat.

Però si anem a La Graciosa no ens podem perdre les seves platges daurades i d’aigües blau-verdoses i transparents, com Las Conchas, El Salao, Los Franceses o La Cocina, on podrem gaudir de la tranquil·litat que es respira a l’illa. Per arribar-hi, la manera més ràpida és amb una llanxa o bé llogant una bicicleta, cosa que ens permetrà conèixer el relleu de l'illa, amb una cota màxima de només 266 metres (Las Agujas). Com a paratge natural i verge que és, cal recordar que no hi ha papereres a les platges i que cadascú s’ha de responsabilitzar de recollir les seves deixalles. És molt recomanable portar crema solar de protecció molt alta i unes ulleres de busseig, ja que es pot veure gran diversitat de peixos, mol·luscs i fins i tot tortugues.

Playa Cocina

Si ens volem quedar uns dies a dormir La Graciosa només disposa de dues pensions, però també es pot acampar a la platja d'El Salado.

Lanzarote

Sempre he sentit a dir que Lanzarote tenia un paisatge lunar,  jo a la lluna no hi he estat mai, així, l’únic que puc afirmar és que és un lloc excepcional. Segons la zona (nord, centre, sud), el paisatge canvia radicalment, del negre volcànic al verd de les vinyes i del verd al vermell de la terra volcànica. 

Però el que fa més especial aquesta illa és que gairebé sembla un indret verge, la intervenció humana amb prou feines es fa notar (exceptuant els complexos turístics, és clar). Amb això vull dir que les carreteres estan senyalitzades el mínim necessari per tal de no interferir en el paisatge, no hi ha ni un paper al terra ni cables que interrompin la visió, tot resta intacte. Aquesta protecció per la naturalesa i el medi ambient va ser compensada l’any 1993 amb la declaració de Lanzarote com a Reserva Natural de la Biosfera per la UNESCO.

Són poc més de 100 km de punta a punta que es podrien recórrer en una hora, però cada racó de l’illa és una sorpresa que val molt la pena descobrir poc a poc. Pobles, platges, coves, art, natura i un nom que és omnipresent: el de César Manrique, l’artista que va fer de Lanzarote una obra d’art. El responsable  que el desenvolupament del turisme no convertís l’illa en un parc d’atraccions, apostant per la preservació dels espais naturals, als quals va adaptar les seves obres com els Jameos del Agua, el Mirador del Río o el Jardín de Cactus.

I si alguna cosa té diferent aquesta illa de la lluna és que a Lanzarote hi ha sempre el ventilador engegat, el vent és fort i constant, i en els instants que deixa de bufar el sol sembla que et cremi la pell.