Cementiri Monumental de Milà

Si sou dels que us agrada el turisme de cementiris i sempre n'acabeu visitant un quan aneu de viatge, no us podeu perdre el Cementiri Monumental de Milà, a Itàlia.

Molt a prop del centre de la ciutat hi ha un gran recinte de 250.000 metres quadrats farcit d'art funerari. S'hi pot accedir baixant a la parada de metro Piazza Cimitero Monumentale i com si d'un museu a l'aire lliure es tractés podreu passejar entre escultures diverses que reten homenatge als difunts que hi són enterrats.

Detall del Famedio

El cementiri va ser inaugurat el 1866, i el 1970 es va fer una ampliació d'estil neogòtic. Va ser dissenyat per l'arquitecte Carlo Maciachini a mitjan segle XIX i és d'estil eclèctic, essencialment romànic amb referències al gòtic i l'estil bizantí. Dins es poden trobar tombes, panteons i altars funeraris amb escultures d'un gran valor artístic, algunes d'estil contemporani i altres que imiten l'estil clàssic.  

Entre les múltiples escultures que hi podem trobar destaquen una reproducció de la columna de Trajà a escala més reduïda, un conjunt escultòric que representa l'Últim Sopar, pertanyent a la família Campari (sí, els del vermut) i dissenyada per Giannino Castiglioni , o una tomba en forma de piràmide de la família Bruni. També hi ha una coneguda escultura d'Arnaldo Pomodoro (la de la bola del món) que pertany a la família Goglio. La monumentalitat del lloc és aclaparadora...

Mausoleu de la Família Antonio Bernocchi

El Famedio

L'edifici més vistós és el Famedio o Temple de la Fama, situat a l'entrada del cementiri, es tracta d'un panteó neomedieval de color blanc per fora on estan enterrats els personatges més il·lustres de la ciutat. Per dins unes voltes plicromades amb un blau cobalt il·luminen el lloc de repòs dels milanesos il·lustres. Hi trobem restes de personalitats com el poeta Alessandro Manzoni, el crític musical Filippo Filippi, el filòsof Carlo Cattaneo o el premi Nobel de Literatura Quasimodo Salvatore. Encara hi ha espai reservat per a més gent.

El Crematori

Un dels llocs que més impressió em va causar és el Temple Crematori, situat al final del cementiri en un templet d'estil dòric. En una banda de la sala hi ha quatre portes que resten tancades i a l'altra quatre més. Les d'un costat connecten amb les altres mitjançant uns rails que encara es poden veure a terra i per on les vagonetes deurien transportar els cossos dels difunts des de les cambres d'emmagatzematge fins als forns crematoris. Una de les portes del forn era oberta i es podia veure el seu interior. La sala encara fa olor de cremat i les parets resten negres pel fum. 

Sobre els forns una gran inscripció mig esborrada encara adverteix de la fugacitat de la vida: PULVIS ES ET IN PULVEREM REVERTERIS (Pols ets i en pols et convertiràs).

Crematori

Al voltant de la sala hi ha nombroses urnes de científics i merges, personalitats que van creure en la incineració com un mètode perfectament vàlid i ètic ja des del 1876, època en que va ser inaugurat. Aquest va ser el primer crematori d'Itàlia, i probablement dels primers d'Europa.

L'Ossari Central

L'Ossari, situat al centre del cemntiri, va ser projecctat el 1865, a la part inferior hi reposen les restes més antigues, i la part de dalt originalment era destinada a l'església catòlica.

El cementiri Monumental de Milà també compta amb el Mausoleu Cívic Palanti, dedicat als 800 milanesos que van morir en els camps de concentració nazis, i una altra per als no catòlics i per als jueus. 

Us hi podeu passar hores mirant detalls, escultures, passejant entre tombes i observant detalls tranquil·lament, el lloc desprèn una pau i serenitat enormes. Us recomano que hi dediqueu almenys un matí perquè val molt la pena. Segons dades de l'Ajuntament de Milà, després del Duomo, el cementiri és el lloc més visitat pels turistes.

Ruïnes d'Herculà

Panoràmica d'Herculà, a sota els porxos i al fons el Vesuvi

Viatjar a Nàpols sovint és sinònim de visitar Pompeia, però si teniu ganes de visitar una ciutat romana engolida per l'erupció del Vesuvi l'any 79 fugint de cues i aglomeracions és altament recomanable fer una escapada a Herculà (o Ercolano en italià) que encara queda més a prop de Napoli i està en un excel·lent estat de conservació.

El fet que no sigui tan coneguda i per tant, tant turística, converteix l'experiència en quelcom més agradable que Pompeia. L'antiga ciutat d'Herculà, coberta per les cendres després de l'explosió volcànica, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat l'any 1997.

Mosaic de la Casa de Neptú i Anfítrite

El recinte arqueològic consta d'una trentena d'edificis, molts de dues plantes i bigues de fusta, que es podem visitar passant pel cardus o decumanus que divideixen la ciutat en illes. A la part que antigament quedava més propera a la platja s'hi observen uns porxos que servien de magatzem per a les barques de pesca, i lloc on molts herculans que no van poder fugir per mar es van refugiar després de l'explosió volcànica, però que també van acabar morint.

Just al damunt hi ha la terrassa on s'hi alça l'estàtua de Noni Balb (segle I a.C.), cavaller, procònsol i cònsol romà establert en aquesta ciutat, i al costat les termes suburbanes, que exhibeixen frescos i mosaics. 

Els carrers ens condueixen a les cases que ens fan imaginar com era la vida al poble. Es pot visitar la casa de Neptú i Anfítrite amb un magnífic i colorit mosaic, passarem pel Thermopolium o lloc de venda del menjar, la casa del Gran Portal o el fresc d'Hèrcules de la seu dels Sacerdots Augustals. 

Thermopolium

A la casa número 23 s'hi pot observar un atri corinti, a la 26 el relleu de Tèlef i a la 12 ens sorprendran unes pintures negres. A l'illa número VI s'hi troben les termes urbanes, amb grans mosaics com el del Tritó, al frigidarium femení, i al cardus IV hi trobem la Casa Samnita i un espectacular pis envoltat de columnes.

Relleu de Tèlef

Per visitar la Herculà no es necessita un dia sencer, amb un matí o una tarda és suficient per veure l'essència de l'antiga Roma i trepitjar les calçades milenàries, passejant per impluviums, larariums, atris, peristiliums i les llars on hi feien vida els herculans fins el fatídic 24 d'agost de l'any 79.

Segons uns estudis realitzats el 2010 per l'Observatori Vesubiano i la Universitat Federico II de Nàpols, Herculà, que estava molt propera al cràter, va arribar a uns 600ºC i va quedar sepultada sota uns 20 cm de material de les onades piroclàstiques, i per tant la seva població va morir instantàniament calcinada per les elevades temperatures. Això desementiria algunes versions que deien que les víctimes van tenir una llarga agonia. A Herculà van ser trobats uns 350 cossos.

San Michele, l'illa-cementiri (Venècia)

Illa de la Mort

Probablement una de les illes menys turístiques i menys visitades de Venècia és San Michele, el lloc on s'hi ubica el cementiri de Venècia, també coneguda com l'illa de la Mort. Tot i que hi té parada el vaporetto 4.1, que va a Murano, i que va ple de turistes que passen de llarg, no és difícil trobar algun local amb un ramet de flors, els únics que baixen a "Cimitero". 

Nosaltres, com que no volíem deixar passar l'oportunitat de veure una illa-cementiri, també hi vam baixar. 

Des del vaporetto mateix es pot observar que l'illa té una forma quadrangular, fruit de la unió d'aquesta amb l'illa de San Cristoforo della Pace l'any 1836, que n'ampliava l'extensió després d'ajuntar-les enterrant el canal que les separava. El recinte està fortificat amb uns murs de terracota dels quals sobresurten alguns xiprers. No és fins al 1807 que l'illa de San Cristoforo fou utilitzada com a cementiri per raons higièniques, els cossos dels difunts es portaven amb gòndola després del funeral.

Església de San Michele amb la capella Emiliana

L'edifici més majestuós que veiem és el de l'església de Sant Miquel (San Michele in Isola), situada en una punta de l'illa, i els orígens de la qual es remunten al segle X, quan les famílies Lively i Bertsolana la van fer aixecar. El 1221 va ser ampliada quan hi havia l'orde camaldulense i al segle XV, quan la Santa Seu ja l'havia convertit en abadia, es van construir el claustre (amb l'estàtua de l'arcàngel Miquel sobre la porta) i el campanar. L'any 1469 Mauro Codussi va iniciar les obres de reconstrucció de l'església d'estil renaixentista, considerada la primera de Venècia d'aquest estil i model per a altres, dotada de formes geomètriques i simètriques que li donen un aspecte harmònic. La capella Emiliana tal com s'observa avui, construïda amb pedra blanca d'Istria, data del segle XVI. Entre el 1817 i el 1829 el govern austríac va utilitzar el monestir com a presó política i tot seguit va ser confiat als Menors Conventuals de Sant Francesc, que encara avui l'utilitzen.

Recinte d'infants

Passejant pel cementiri vàries coses criden l'atenció. D'una banda el conjunt de tombes es veu molt anxovat, les sepultures estan molt juntes, una illa amb espai limitat fa que cada centímetre s'aprofiti al màxim i els nínxols estiguin força junts, al cap d'uns anys els cossos són dipositats en ossaris per donar pas als més morts més recents. 

Per l'altra, l'espai està completament organitzat, amb una zona per a ortodoxos, protestants, catòlics, evangèlics...I dins de cada zona recintes específics per a militars de terra, militars de mar, etc. i entre tots aquests els recintes de "Bambini" on només hi ha enterrats nens i nenes, alguns dels quals no arriben a l'any de vida. Algunes tombes estan decorades amb escultures que són autèntiques obres d'art, totes guarnides amb flors i algunes també amb joguines. I tant a les d'infants com a les d'adults, com ja és habitual a Itàlia, inclouen fotografies dels difunts.

Interior de San Cristoforo della Pace

Molt a prop de San Michele hi trobem l'església de Sant Cristòfor de la Pau, originària del segle XV però enderrocada el 1810 per a fer espai al cementiri. L'església que es veu avui és molt petita però amb una cúpula guarnida a l'interior de mosaics amb tons daurats que la fan molt vistosa.

En aquest curiós cementiri envoltat d'aigua hi estan enterrats personatges il·lustres que han estat vinculats a Itàlia com el poeta nord-americà Ezra Pound, el compositor Igor Stravinsky, el poeta rus Brodsky o el famós jugador del Barça Helenio Herrera, que va passar a Venècia els darrers dies de la seva vida. La majoria de tombes estan indicades perfectament tot seguint l'ordre que regna a tot el cementiri.

Basílica de la Santa Croce de Florència

Detall de la façana des de la plaça de la Santa Croce

A la plaça de la Santa Croce de Florència hi trobem la Basílica de la Santa Croce (Santa Creu), que passa gairebé desapercebuda entre la multitud de monuments que formen part d'aquesta singular ciutat. L'església crida l'atenció perquè en el seu interior alberga gran quantitat de sepulcres de les personalitats més eminents d'Itàlia, només entrar es poden veure gravades al terra diverses calaveres gravades a les tombes.

Sepulcre de Dante Alighiero

L'origen de la basílica se situa a mitjan del segle XIII, quan els monjos franciscans van construir una petita església que el 1294 es va ampliar sota la direcció de l'arquitecte Arnolfo di Cambio.

Les obres convertirien aquella església inicial en la que avui és l'església franciscana més gran del món. A poc a poc, al llarg dels segles i amb l'ajuda d'algunes aportacions de les famílies més adinerades florentines, l'obra es va anar completant i el projecte va ser modificat diverses vegades. 

L'interior, amb una planta nua, volia reflectir la senzillesa i austeritat pròpies de l'ordre dels franciscans, exemple d'això també n'és el claustre, del segle XV, dissenyat per l'artista Filippo Brunelleschi. Una de les darreres coses a construir va ser la façana, que no es va acabar fins al segle XIX; sent d'estil neogòtic i elaborada en marbre blanc per Nicolò Matas. 

Arbre de la vida i L'últim sopar de Taddeo Gaddi

Aquesta basílica impressiona per fora, per la seva monumentalitat, però dins també allotja nombroses obres d'art: relleus, frescos, pintures i escultures dels artistes amb més renom de l'Edat Mitjana i el Renaixement. En destaquen els frescs de la capella Peruzzi, de Giotto; el retaule de la capella dels Mèdici, d'Andrea della Robbia; el relleu de l'Anunciació o el crucifix de la capella Bardi, de Donatello; la crucifixió del refractori, de Cimbaue; o sant Joan i Sant Francesc, pintats per Domenico Veneziano. 

La basílica de la Santa Croce amb el temps va esdevenir un lloc simbòlic, freqüentat per artistes, polítics i gent rellevant de la cultura a més de religiosos i al segle XVI es van començar a enterrar allà algunes personalitats distingides de Florència.

Cúpula de la capella Patti

Més endavant també es va reservar un espai per als sepulcres de famílies riques i personatges italians que han passat a la història, per això és coneguda popularment com el Temple de les Glòries Italianes. 

Alguns dels monuments funeraris més importants que es troben a la basílica de la Santa Croce són: el sepulcre de Galileu, el de Maquiavel, el d'Ugo Foscoloo, de Dante Alighieri (a la imatge), el de Gioacchino Rossini o el de l'artista Michelangelo.

El claustre, amb un espai verd ajardinat, és un bon lloc per a fer un descans i relaxar la vista si volem prevenir-nos del famós síndrome de Stendhal mentre visitem la ciutat amb més art per metre quadrat. 

Per què esta inclinada la Torre de Pisa?

Torre de Pisa

Entre els encants de la Toscana, a la bonica i acollidora ciutat de Pisa trobem la famosa torre inclinida, el campanar del Duomo o catedral. Suposo que molts heu vist la típica imatge de la torre, alguns fins i tot potser hi heu pujat. Però sabem realment per què està inclinada? Era aquesta la intenció de l'arquitecte?

Aquesta era una de les hipòtesis que s'havien plantejat, però ja al segle XX tot apunta que al principi aquesta torre-campanar havia de ser recta, però ja se sap, a vegades les coses es torcen... El 9 d'agost de 1173 van començar les obres de la seva construcció i les primeres pedres es van posar sobre un terreny argilós i de sorra molt fina. Els fonaments sobre els quals ja s'aixecaven tres pisos amb marbre provinent de Còrsega tenien només 3 metres de profunditat. Les obres van quedar aturades gairebé un segle i el 1272 ja es registrava una inclinació de la torre de 0,2 graus. L'arquitecte Giovanni di Simone va intentar corregir la direcció de la torre construint les quatre plantes superiors amb cert angle a la banda contrària per compensar la lleu inclinació. Un cop completat el setè pis la inclinació s'accentuà fins a 1 grau tot i haver-ne reduït l'impacte, les obres tornaven a quedar interrompudes durant anys. Finalment Tommaso di Andrea Pisano és qui acabà la torre construint-ne el campanar el 1372 i modificant l'eix per corregir la desviació de la torre, que cada cop es feia més evident arribant ja a 1,6 graus. A partir de llavors la inclinació s'accentua a una velocitat d'un mil·límetre per any aproximadament.

La torre es va tornar a decantar el 1838 quan l'arquitecte Alessandro Della Gherardesca va excavar el voltant de la torre per deixar visible la base, que havia quedat tapada per l'assentament del terreny. 

Malgrat els intents de readreçar la torre per evitar que se seguís inclinant, cap al 1935 Mussolini va fer reforçar el terreny de la base posant-hi uns 90 cm. de conglomerat de ciment, cosa que va causar una nova inclinació.

Palazzo Agostini

El 1964 el govern italià va demanar ajuda per solucionar el problema. Després de diversos estudis i intervencions l'any 1990 la torre es va tancar al públic per evitar-ne la caiguda i es va aconseguir readreçar 45 cm, deixant-la tal com estava al segle XIX. Es van extreure unes 700 tones de terra de la part oposada (nord) per tal de readreçar l'estructura provocant l'enfonsament de la part més elevada. El 2001 es va tornar a obrir al públic. Actualment té una inclinació del 10%.

Però si anem a Pisa no només podem veure aquesta torre inclinada, hi ha altres edificis que també estan inclinats com el palauet marró de la imatge, el Palazzo Agostini, al Lungarno Pacinotti. A la part baixa d'aquest palau dels segles XIV-XV hi ha la cafeteria dell'Ussero (1775), on es reunien científics i literats de la cultura italiana al segle XVIII. 

Si ens fixem en l'edifici, la inclinació és evident, però observem que la teulada és força recta, ja que es va afegir posteriorment, durant la remodelació del palau al segle XIX, probablement així s'intentava corregir  el desviament de les seves línies. A diferència de la torre de Pisa, aquest palauet té construccions a banda i banda que eviten que aquest pugui caure, però en ambdos casos l'origen de la inclinació segurament és el mateix, un sòl extremadament tou a la vora del riu Arno que fa que aquests edificis es torcin.

Tuttomondo, l'obra de Keith Haring a Pisa

Més enllà de la famosa Torre de Pisa, aquesta fantàstica ciutat té molt per veure. Un altre punt d’atracció turística el trobem al costat de la Plaça Vittorio Emanuele II, a la part del darrere de la parròquia de Sant Antoni Abat. “Tuttomondo” (1989) és el títol del mural de 180 m2 que va pintar l’artista i activista social novaiorquès Keith Haring. Va ser la seva última obra pública abans de morir amb només 31 anys de la SIDA. Haring va començar pintant al metro de Nova York, i els seus grafits van començar a ser coneguts arreu del món, en podem trobar també a Berlín, Sydney o Río de Janeiro, fins i tot va viatjar a Barcelona el mateix 1989 per fer en grafit en una plaça del Raval que ja no existeix.

L’obra de Pisa no està ubicada en un lloc gaire transitat però és molt a prop de l'estació de tren i de la Via Corso Italia, una de les vies comercials que ens porta fins al pont que creua el riu i al centre neuràlgic. Val la pena treure-hi el cap i veure aquest esclat de color a mode de grafit; tot un contrast amb les obres renaixentistes inspirades en la cultura clàssica que caracteritzen la Itàlia més esplendorosa. 

A “Tuttomondo” l’artista va voler expressar l’harmonia i la pau al món a través de les 30 figures dinàmiques que composen el mural. A dalt de tot un home amb un dofí expressen la unió entre els homes i la natura, una altra figura amb cap de televisió ens podria explicar el protagonisme que aquest mitjà ha agafat en la nostra societat, també hi trobem un home-tisores tallant una serp, una espècie de Batman (home rat-penat), la maternitat, etc. Una particular manera de veure el món que quedarà allà plasmada, ja que va ser una de les poques obres de Haring que es van fer amb caràcter permanent.

La Befana, tradició italiana del Nadal

Per aquestes dates nadalenques s'acostuma a premiar els nens i nenes que han fet bondat durant l'any amb regals o dolços. A cada país aquest fet es produeix de diferents maneres, i com bé sabem els catalans, que fem cagar el tió, a cada indret es conserven diferents tradicions i ben originals a banda de l'universalment conegut Pare Noel.

Avui parlarem de l'antiga tradició italiana i la bruixa Befana. Més que una bruixa es tracta d'una velleta anomenada Befana. La llegenda diu que mentre els Reis Mags feien via per arribar a Betlem amb els presents per al nen Jesús, es van perdre i van preguntar a una velleta que hi havia per allà, aquesta els va dir que no sabia el camí però els va convidar a passar la nit a casa seva. L'endemà els Reis, molt agraïts, li van demanar que els acompanyés en el camí, però la velleta els va contestar que estava molt enfeinada.

"Befanes" en una paradeta de la Piazza Navona

Al cap d'una estona la velleta es va penedir de dir-los que no, però ja era massa tard i els Reis eren lluny per trobar-los. Així, des d'aquest moment, cada 6 de gener la Befana (Epifania) reparteix dolços als nens que troba, amb l'esperança que algun d'ells sigui el nen Jesús.

Per tant, a Itàlia la nit del 5 al 6 de gener tots els nens i nenes que han fet bondat durant l'any tindran el seu mitjó ple de llaminadures que els haurà deixat la Befana, una bruixa bona, i si no s'han portat del tot bé potser es trobaran una mica de carbó.

Si viatgeu a alguna població italiana el 6 de gener és habitual trobar-se dones vestides de velleta, i si esteu a Roma podeu visitar el gran mercat que es celebra a la Piazza Navona, és ple de paradetes on sobretot es venen tot tipus de bruixes i de tots colors: n'hi ha que criden, que es belluguen, que van en paracaigudes, de clauer, de pin, això sí, totes amb escombra!

La plaça de l'Amfiteatre de Lucca

Accés a la Plaça de l'Amfiteatre

A uns 40 minuts de Pisa amb tren -i de camí cap a Florència- podem arribar a la localitat de Lucca, un poblet emmurallat de la Toscana de visita obligada que resulta encantador. A més de l'extensa muralla que envolta el poble, Lucca es caracteritza per la Piazza Anfiteatro, una plaça elíptica que antigament havia estat un amfiteatre romà.

Arcades a l'exterior de la plaça

Sobre les ruïnes de l'amfiteatre es van construir els edificis que avui ocupen el voltant de la plaça; de l'amfiteatre ja no en queda res més que l'estructura, que es pot observar des de fora de la plaça. A la imatge de l'esquerra podem apreciar encara algunes de les 54 arcades exteriors que sostenien la graderia i que es poden anar resseguint a mesura que voltem la plaça per fora. Aquesta gran elipse d'època romana (s. II d.C.) va determinar l'urbanisme del poble, configurant uns carrers adaptats a aquesta forma circular. Materials com les columnes i els revestiments de marbre de l'amfiteatre que quedaren destruïts van servir per construir les esglésies del voltant.

Tal i com la veiem avui dia, la plaça data del 1830 i és obra de l'arquitecte Lorenzo Nottolini, encara que a l'Edat Mitjana ja s'utilizava com a plaça. Hi podem accedir per quatre entrades amb bòbila, tot i que només la més baixa és original de l'època; però la millor manera de veure'n l'arquitectura és a vista d'ocell. Com? des de la Torre Guinigi, que es distingeix des de diferents punts del poble pels roures que té a sobre, o des de la Torre delle Ore o Torre del Rellotge. Per això, aquí us deixo amb la panoràmica interactiva, perquè volteu per la plaça i/o la mireu des de la Torre Guinigi, és gairebé tan impressionant com ser allà...

Lucca, Itàlia Piazza Anfiteatro

Space invaders per tot el món

Ja fa uns anys que ciutats de tot el món estan sent envaïdes per unes petites criatures de l’espai. Com si el famós videojoc dels ’70 es barregés amb la realitat, les podem veure a les parets dels racons més insospitats, de tots els colors i de formes variades, un petit mosaic a mode de píxels, demostra que aquella ciutat ha estat conquerida.

Barcelona, Roma, Nova York, Berlín, Hong Kong, Bilbao, Londres i més de 70 ciutats ja compten amb aquestes rajoletes en forma d’alienígena. Però com va començar tot plegat? Aquesta pràctica es va iniciar a París l’any 1995 i la idea va ser d’un artista urbà francès que es fa dir Invader, per tant, si viatgeu a París, podreu veure que és una de les ciutats amb més space invaders i on també s’ha fet una exposició sobre aquesta particular expressió artística.

Rubikcubism

El mateix Invader ha anat publicant mapes amb la posició exacta de les seves manifestacions artístiques, el projecte ha anat agafant cada vegada una dimensió més àmplia fins a convertir-se en un nou al•licient per als turistes que visiten aquestes ciutats.

L’últim treball d’Invader, també relacionat amb el petit mosaic, ha estat el Rubikcubism, un art que practica des del 2005 i que consisteix a formar imatges amb una gran quantitat de cubs de Rubik.

Més informació al seu web.

I tu, ja has vist algun “marcianitu” ?

Mentrestant pots aturar la invasió jugant al joc original.

Els jueus de Roma i la Via Catalana

A la banda est del Tíber, just davant de l’Isola Tiberina, hi ha el ghetto jueu de Roma que és el més antic d’Europa, ja que se’n té constància des del segle II a.C. La comunitat jueva romana va anar augmentant arran de la conquesta de Jerusalem per Titus, moment en què van arribar nombrosos esclaus jueus a Roma. De fet, si passegem per l’antic fòrum, encara es pot apreciar simbologia jueva, com ara la menorà (antic canelobre jueu de set braços), en un costat de l’arc de Titus, que precisament commemora la victòria contra els jueus a Jerusalem.

Menorà a l'arc de Titus

A partir de l’any 1492 amb l’expulsió de les comunitats jueves  castellanes i  catalanoaragoneses, la població jueva a Roma també es va incrementar. Va ser aleshores quan es van establir les cinc escoles, una per a cada comunitat jueva: Scuola del Tempio, Scuola Nuova, Scuola Siciliana, Scuola Castigliana i Scuola Catalana, d’aquí ve el nom de la piazza delle Cinque Scuole, on es van haver de grupar els cinc cultes per ordre del Papa. 

 

Al segle XIX, amb la unificació italiana, es van enderrocar els murs del ghetto, es van remodelar els carrers i es va construir una nova sinagoga, va ser llavors quan a un dels carrers principals li van posar el nom de Via Catalana, tot recordant la importància d’aquesta comunitat que es va establir aquí durant anys.

Exposició a Pisa sobre les Dones d’Itàlia

Palazzo Blu

La ciutat de Pisa ofereix altres possibilitats més enllà de pujar a la Torre inclinada i visitar el Duomo. Una d’elles pot ser visitar l’exposició que es podrà veure fins al juny al  Palazzo d’Arte e Cultura, altrament anomenat Palzzo Blu pel color de la seva façana i situat a la vora del riu Arno. En motiu de la celebració del 150è aniversari de la unitat d’Itàlia es pot visitar l’exposició “Donne d’Italia. La mettà dell’Unità” (Dones d'itàlia. La meitat de la Unitat), que fa un interessant recorregut per la història a través de les dones, des de la lluita pel dret al sufragi fins al dret a l’avortament,  atorgant-los el protagonisme que es mereixen, ja que la unitat italiana  també ha estat  possible gràcies a elles, sovint les grans ignorades de la història. Es tracta, doncs, d'un repàs sobre la dona en general i les dones que han destacat en diferents camps com Maria Montessori en pedagogia o la científica Rita Levi Montalcini . També en són protagonistes les dones que han quedat amagades rere l’ombra d’un home com és el cas d’Anita Garibaldi o la patriota Cristina di Belgioios. 

Evolució del model de bellesa femení

Tot un seguit de pintures, cartells, imatges, audiovisuals amb animacions, entrevistes, publicitat i una excel·lent posada en escena que il·lustren la tasca de moltes dones i col·loca en primera plana el progrés que ha suposat pel país  durant aquests darrers 150 anys.


L'entrada a l'exposició és gratuïta i es pot veure fins el 26 de juny de 2011.


BLU | Palazzo d'Arte e Cultura
Lungarno Gambacorti, 9
56125 - Pisa

Dona canviant un pneumàtic

Dues maneres de visitar Roma

Roma és una ciutat que no te l’acabes, a cada carrer, a cada plaça i gairebé a cada racó podríem aturar-nos a recordar un tros d’història, des del gran Imperi fins als nostres dies. Hi ha molts kilòmetres per recórrer: per l’antic fòrum, les antigues viles ara convertides en parcs públics, plaça Navona, plaça Spagna, les Termes de Caracalla, el pintoresc barri de Trastevere, l’illa Tiberina, el barri de San Lorenzo, el Circ Màxim i tot un seguit de carrers comercials com Via del Corso o Via Cavour. La visita a Sant Pere del Vaticà també requereix un dia de dedicació amb els museus . I no podem deixar de banda els monuments amb més renom com el Colosseu, la Fontana di Trevi, el Castello di Sant Angelo o el Panteó, de visita obligada si és la primera vegada que viatgem a Roma.

 

audioguiaroma.com

Però quina és la millor manera per conèixer la ciutat? Aquí us faig dues propostes. Si vols visitar Roma al teu aire, fent-te una ruta pròpia i sense haver de llegir una guia de 200 pàgines contínuament i no tens ni iPhone ni alta tecnologia, pots utilitzar aquesta guia de Roma al teu mp3. Aquesta audioguia, que es pot comprar online, té tota la informació dels monuments, la història, biografies rellevants en 92 pistes que sumen un total de 22 hores d’explicacions. El pack consta d’un dvd (que pots passar a l’mp3) i una lleugera guia d’imatges amb un mapa força complet de la ciutat. Sens dubte un material molt exhaustiu que es pot escoltar quan a un li vingui de gust, és ideal per les llargues cues. Abans de viatjar és recomanable consultar la seva pàgina de consells. Disponible en castellà i en anglès.

Romaqui.com

Però a diferència d’altres destinacions turístiques, si voleu que algú us guiï per la ciutat i en català, podeu posar-vos en contacte amb Romaqui.com. Un grup d’historiadors de l’art i guies turístics catalans establerts a Roma us podran guiar per la Ciutat Eterna d’una manera amena i propera. S’ofereixen visites per a grups petits, grans i fins i tot escoles.

Altres maneres originals per gaudir de Roma podrien ser la Vespa, el Segway o a cop de pedal, però d'això ja en parlarem un altre dia...