Convent do Carmo i museu arqueològic, Lisboa

Convent i església do Carmo

En una zona ben elevada del barri de Chiado de Lisboa hi podem veure el que queda de l'antiga església i convent de les carmelites, un esquelet on destaquen els arcs apuntats del que sembla una obra a mig fer, amb un aspecte misteriós, propi d'una pel·lícula de terror.

El convent i l'església del Carmo conformen una imponent construcció gòtica originària del segle XV, en la seva època va ser una de les més concorregudes de la ciutat. El convent va ser fundat per Nuno Álvares Pereira el 1389, que anys més tard (1423) va ingressar-hi com a religiós, quan es va acabar de construir, les seves restes reposen a l'església, ja que així ho va demanar. 

Per la seva monumentalitat aquesta era considerada una de les esglésies més importants de la ciutat,  però amb el terratrèmol que va sacsejar Lisboa el dia 1 de novembre de l'any 1755 convent i església van quedar pràcticament destruïts.  Avui dia encara són ben evidents els estralls que va provocar aquest catastròfic accident i aquest és un lloc idoni per a recordar-ho.

Posteriorment es va reconstruir una part del convent, època de la qual formen part els pilars i les naus que es poden contemplar, d'estil neogòtic, però l'obra es va aturar el 1834 amb la desaparició de les ordes religioses. 

Tal i com estava en aquell moment, amb les ruïnes visibles, el conjunt va deixar meravellats molts romàntics del segle XIX, quan predominava el gust per l'antic i la nostàlgia pel passat, i ja no es se'n va acabar la reconstrucció.

La part menys malmesa del convent va tenir un ús militar, i més endavant, durant la revolució dels Clavells (1974), va ser el lloc on Marcelo Caetano (col·laborador del dictador Salazar) i els seus es van refugiar dels militars rebels.

El convent do Carmo és també la seu de l'Associació d'Arquitectes Portuguesos i a l'església, la part més ben conservada i coberta, s'hi pot visitar el Museo do Carmo, un petit però variat museu arqueològic amb restes del paleolític i neolític, mosaics de ceràmica, i on destaca la col·lecció de tombes gòtiques, amb el sepulcre del rei Ferran I, i fins i tot un parell de mòmies precolombines que impressionen de debò.

Per arribar-hi el més fàcil és a través de l'Elevador de Santa Justa, que ens deixa a la mateixa plaça del Carmo. Si no, desde la plaça Rossio s'hi pot accedir caminant.

Pastéis de Belém, el secret més ben guardat de Lisboa

Casa Pastéis de Belém

Les postres més dolces de Lisboa, i probablement les més famoses, són els pastissets de Betlem. Una cita ineludible és tastar-les a l'únic lloc on les fan amb la recepta tradicional. Per això haurem d'anar fins al barri de Belém, des del centre s'hi pot arribar amb el tramvia número 15, però també en autobús o en vaixell, tal com ho feien antigament. Un cop allà primer podem visitar la famosa Torre de Belém, el Monument als Descobriments, el Monestir dels Jerónimos i el Museu d'Arqueologia, que queden a  prop de l'antiga confiteria on ara es poden desgustar els originals pastissets.

Pastéis de Belém i croqueta de bacallà

Però de què estan fets els pastissets de Betlem? Doncs sabem que porten una crema feta a base d'ous, llet i sucre (també els anomenen pastissets de nata) i aquesta es posa en una cassoleta de pasta de full, però la veritat és que la recepta és secreta i s'elabora a porta tancada al "taller secret" o "oficina do segredo", només 3 cuiners en saben els ingredients i les mesures exactes, i això és el que els fa especials, perquè el millor és tastar-los allà, recent fets. No valen imitacions ni emportar-se'ls per l'endemà, perquè no tenen el mateix gust.

La història d'aquesta recepta es remunta a principis del segle XIX; com a conseqüència de la Revolució Liberal l'any 1834 es tanquen les esglésies i convents de Portugal, entre ells també el Monestir dels Jerónimos, n'expulsen la comunitat religiosa i els treballadors. En un intent per buscar-se la vida, un dels treballadors posa a la venda l'anomenada "receta dos pastéis de Belém". L'empresari Domingos Rafael Alves compra la recepta i obre aquest negoci el 1837 al costat d'on hi havia l'antiga refineria de sucre. Des de llavors encara fabriquen aquests pastissets.

Detall a un dels passadissos de l'interior

També se'n venen a molts forns i pastisseries de tot Lisboa, però curiosament no només es poden trobar a Lisboa sinó que també en alguns països d'Àsia on són ben coneguts. Tot plegat perquè la ciutat de Macao (Xina) va ser una colònia portuguesa, els pastissets es van fer molt populars allà i sembla que fins i tot el Mc Donald's els va incloure dins de la seva oferta de postres. Però recordeu-ho, només allà, a la Casa Pastéis de Belém, podreu tastar els autèntics, acabats de fer i amb una mica de canyella i sucre en pols. Deliciosos (i això que jo sóc més de salat que de dolç).

 

CASA PASTÉIS DE BELÉM

Rua Belém 84-92  1300-085 Lisboa, Portugal       +351 213 637 423

www.pasteisdebelem.pt

"Cabelleireiro Campos", la barberia més antiga

"Cabelleireiro Campos"

Lisboa. Al barri de Chiado, molt a prop de la mítica i fotografiada estàtua de Fernando Pessoa, i del cafè La Brasileira, tocant a la concorreguda i comercial Rua Garrett, hi trobem la barberia més antiga de Portugal i probablement la més antiga d’Europa que, sorprenentment, encara està en funcionament!

Màquina engomadora

Sobre les portes d’entrada, les paraules “Cabelleireriro Campos” (en lloc de cabeleireiro) en portuguès antic, ens porten a l’any 1886, quan el lisboeta José Augusto de Campos va inaugurar la barberia. Ja han passat 126 anys i encara es conserva el mobiliari del segle XIX; les mateixes cadires que el primer dia, estris per tallar cabells i perfilar barbes centenaris, una màquina engomadora, una bona col·lecció d’envasos de locions d’Aqua Velva o Floïd, els antics aplicadors de la il·luminació a gas, raspalls i altres articles propis d’una barberia de dos segles enrere. 

 

A les parets podreu veure les fotografies dels que han estat al capdavant del negoci i alguns anuncis i cartells que mostren la moda d’aquella època quant a barbes, bigotis i talls de cabells per a homes. Tota una experiència que molt amablement us explicarà en persona l’actual cap de l’establiment centenari, Joaquim Morais. 

Ja ho sabeu, si viatgeu a Lisboa podeu aprofitar per fer-vos un tall de cabells o afaitar-vos la barba a Largo do Chiado número 4, hi trobareu una barberia amb aspecte de museu que us transportarà a altres temps.

 

L' urinol de Lisboa

Quan viatgem ens adonem que segons el país o la ciutat on estem les coses funcionen ben diferent que a casa nostra, i en el tema dels vàters també. Hi ha llocs on pots entrar lliurement als lavabos públics, d'altres que s'ha de pagar, d'altres on pagues el paper higiènic, alguns que pagant o sense estan fets un fàstic, d'altres que estan nets com una patena. Fins i tot recordo que a Amsterdam s'havia de pagar per anar al wc d'una hamburgueseria coneguda arreu del món encara que haguessis consumit. Per altra banda, fora d'Europa també és molt probable que el tipus de vàter sigui molt diferent al que estem acostumats, des dels més senzills tipus turc fins als portàtils de plàstic que posen al carrer per a les festes majors.

Si a Tunísia vam veure uns toilettes molt curiosos no us podeu perdre aquesta joia de la ciutat de Lisboa. Pujant cap al Castelo de São Jorge, en una cantonadeta hi podem trobar aquest peculiar urinari públic (llàstima que només és per a homes). Com es pot comprovar a la imatge no té res a veure amb tots aquests wc públics amb productes químics que hi ha moltes ciutats, aquest és ben senzill: a la paret hi baixa un raig d'aigua continu que elimina tota possible pudor. El cas és que per uns moment vaig dubtar si allò realment era utilitzat per algú, o més aviat restava allà com a testimoni d'un passat no tan llunyà, però va ser qüestió de minuts, perquè tot seguit va parar un taxista que en va fer ús com d'allò més habitual. Jo no en vaig veure cap altre d'igual a la ciutat, però algú sap si n'hi ha més?

Quinta da Regaleira: un parc temàtic maçònic

A uns cinc minuts caminant de la petita població de Sintra s'alça una majestuós Palau amb un extens jardí d'allò més misteriós i sorprenent, és la Quinta da Regaleira, que antigament pertanyia a la Vescomtessa da Regaleira. En aquest terreny l'adinerada família Carvalho Monteiro hi va construir la seva singular residència d'estiueig a principis del segle XX. Fou dissenyada per l'arquitecte, pintor i escenògraf italià Luigi Manini, juntament amb els escultors i talladors de renom António Gonçalves, João Machado José da Fonseca, Costa Motta, Rodrigo de Castro i Julio Fonseca, que van dur a terme l'ornamentació de la casa, d'estil neomanuelí i renaixentista. Aquesta va ser la darrera gran obra de Manini a Portugal, a la qual va dedicar 14 anys abans del seu retorn a Itàlia.

Palau Quinta da Regaleira

 A la casa-museu es poden visitar alguns dels espais tal com estaven abans com la Sala dels Reis o la Sala del Renaixement (sala d’estar) que és un clar homenatge a aquest fructífer estil italià i que celebra la unió de Carvalho Monteiro amb la seva esposa Perpetua Augusta. Si travessem l’antiga biblioteca les sales s’enfosqueixen i podem veure l’exposició sobre el projecte de creació de la casa i el parc amb plànols de l’arquitecte. També tindrem l’ocasió de descobrir alguns dels misteris que ens esperen a fora com el del Pou Iniciàtic, la iconografia maçònica, que la trobem per tots costats, fins i tot a les formes del parquet, i altres detalls com l’escultura d’una Harpia o el significat d’algunes escenes representades als mosaics de rajoles blaves com la de la caça.

El jardí que envolta la casa ens transporta a una ambient de pel•lícula, màgic i fantasmagòric, les pedres i els murs estan recoberts d'una capa de molsa que li donen un aire tenebrós. Entrem en una altra dimensió i la desconnexió és total. A prop de la casa hi ha la capella neogòtica i renaixentista, amb simbologia que al•ludeix a l’orde de Crist, hereva de la missió templària. La capella està unida al palau per un accés subterrani, i és que gairebé tots els punts del jardí estan connectats per galeries subterrànies, esdevenint una metàfora de l’infern dantesc.

A la Gruta de l’Aquari encara s’hi poden veure alguns fragments de vidres del que antigament era un aquari, aquesta és una de les parts més deixades juntament amb l’hivernacle. Des de la Gruta d’Orient podem arribar al Pou Iniciàtic per un túnel subterrani. Cal dir que si visiteu aquest lloc és molt recomanable portar una llanterna, ja que alguns passadissos subterranis no estan gens il•luminats. Des del llac de la Cascada, un dels llocs més bonics, també podem arribar al Pou Iniciàtic per sota.

El Pou Iniciàtic és potser la construcció més emblemàtica del jardí i més misteriosa, és una espècie de torre invertida de 27 metres de profunditat on es feien rituals maçònics d’iniciació. Al seu voltant hi ha una escala en espiral que representa la unió del cel amb la terra. Diuen que els nou replans que hi ha podrien representar els nou cercles de l’infern, del paradís o del purgatori; un cop més trobem referències a la Divina Comèdia. A baix de tot, al terra hi ha dibuixada una creu templària en marbre.

Si ens perdem per les galeries subterrànies podem anar a parar al Pou Imperfecte, la Torre de Regaleira, un perfecte mirador, o el Portal dels Guardians, tot això enmig d’una frondosa vegetació, ja que una de les passions del senyor Carvalho Monteiro era la botànica. Com més amunt, més espès i humit es torna el bosc, allà és on hi trobarem la Gruta de la Verge amb una petita font. De tornada podem descansar al tron de la Reina, perdre’ns de nou a la Gruta del Laberint fins arribar a la Logia de Pisões, finalment passarem pel passeig dels Déus sota la mirada esculpida de les divinitats gregues, amb Hermes, missatger dels déus, al capdavant.

Plànol i informació: http://www.regaleira.pt/