 |
| Paradeta de ceràmica amb l'Atles al fons |
La primera nit a Marràqueix va ser plàcida fins a l'alba, en què el crit a l'oració de la mesquita del costat ens va despertar de manera sobtada (semblava que teníem l'altaveu a l'orella, potser perquè l'habitació estava a la mateixa alçada). De seguida ens vam vestir i vam agafar les motxilles per anar cap al punt de trobada d'on sortia el tour que ens portaria durant quatre dies pel desert, i no sabíem exactament què més. El dia abans havíem anat a una agència de la mateixa ciutat i un cop allà, ens vam trobar que ja havien tancat, sens insistir gaire ens van obrir i ens van atendre amablement, semblava que no ens volien deixar escapar (una tècnica que més endavant ja vam veure que era la tònica habitual), ens van dir noms com la vall del Draa i del Dadès i finalment regatejant el preu de l'excursió suposo que ens van intentar col·locar a la ruta on els hi quedava algun forat i ho vam acceptar sense saber ben bé el que ens esperava, 4 dies i 3 nits, una d'elles al desert, aquest era el nostre objectiu. Però també és emocionant que et portin a descobrir nous llocs, i més encara si no n'has sentit a parlar gaire i no t'has llegit encara la Lonley Planet i no t'has fet una idea prèvia del que et trobaràs. El factor sorpresa pot fer que un viatge es transformi en una aventura única i trepidant.
Així, aquell matí de desembre, a Marràqueix, ben d'hora ben d'hora, vam agafar una furgoneta força atrotinada amb cinc persones més que ens va començar a conduir cap a llocs insospitats.
La primera cosa amb què vam topar, entre núvols i boira, van ser les muntanyes de l'Atles. Els revolts pronunciats, gairebé de 360º ens elevaven cada vegada més i ens mostraven uns paisatges espectaculars, una serralada força pelada a causa del fred i al fons uns cims emblanquinats. Allà dalt, a l'infinit, on pràcticament no s'hi veia signes de vida, vam fer una parada per esmorzar. I no érem els únics, sinó que hi havia més cotxes i una paradeta amb ceràmica de colors molt vius. Tot estava preparat per al turista i hi havia un bar on es podia fer un te a la menta calentó. La sorpresa va venir després de beure el te, quan, amb els ulls ben obrets vaig veure un pòster que em resultava força familiar. Allà, enmig de l'Atles -i probablement a l'únic bar que hi havia en centenars de quilòmetres- hi havia un pòster dels Minyons de Terrassa, enganxat amb cel·lo just a sota d'un altre pòster d'un equip de futbol marroquí.
Vam tornar al vehicle i vam seguir admirant aquell paisatge d'alta muntanya, però no per gaire estona. Ara que baixàvem la furgoneta anava a tota canya, semblava que el conductor havia recorregut aquella carretera mil vegades. Els que sèiem darrere ja no podíem mirar per la finestra, ara tocava mirar endavant per no marejar-nos.
