Kilmainham Gaol Museum, visitar una presó a Dublín

Situada al barri de Kilmainham de Dublín, la presó que porta el mateix nom va tenir entre 1796 i 1924 un paper preponderant en la història irlandesa. Avui dia, convertida en museu, és el testimoni de l'activisme i el nacionalisme d'Irlanda.

A l'oest del centre de Dublín (més enllà de la Guiness Store) trobem la Kilmainham Gaol, una presó construïda el 1796 per substituir-ne una de més antiga propera a aquest indret. Es poden fer visites guiades, i mentre s'espera l'hora es pot visitar una part museïtzada on s'explica les condicions dels presos, el tipus de vida que hi feien, es poden veure documents i il·lustracions per a que ens fem una idea del que va representar aquest espai.  Al llarg de la visita guiada es pot conèixer la història del país i les convulsions que va patir la població i els interns. 

Kilmainham Gaol l'11 d'octubre de 1796 acollia Henry Joy McCracken, el primer pres polític, fundador del United Irishmen. Mc Cracken va ser penjat dos anys després. Aquest tipus d'execucions tenien lloc al pati on hi ha l'entrada, i les últimes executades públicament van ser Bridget Butterly i Bridget Ennis l'any 1821.

A mitjans del segle XIX en l'època de la Fam Irlandesa, quan per sobreviure la població robava menjar o pidolava als carrers, la presó va estar superpoblada arribant a tenir 5 reclusos per cel·la, sense distinció de sexes ni edats. Molts eren dones i infants.

El 1848 van arribar a la presó els líders del Young Irelander rebellion de Ballingarry, que havien de ser penjats i esquarterats, però la Reina Victòria els va commutar la pena per un trasllat a Austràlia.

Cel·la on va ser Joseph Plunkket

Després de passar per passadissos i cel·les petites, fredes, tètriques, amb aspecte d'abandonament, arribem a la part més impressionant, l'ala est on es troba la sala panòptica construïda entre el 1861 i 1862. Aquesta ampliava la presó amb 96 cel·les noves i un nou model arquitectònic que permetia incrementar el control dels interns.

El 1910 va ser clausurada i cedida a l'exèrcit britànic que la va utilitzar per albergar-hi presos polítics.

A dalt d'algunes cel·les s'hi pot veure el nom d'alguns líders de l'Aixecament de Pasqua de 1916, quan es va declarar la República d'Irlanda. Centenars d'homes i dones van ser empresonats i 14 també executats a la Kilmainham Gaol. Una de les històries més conegudes és la de Joseph Plunkket. Després de ser jutjat i condemnat a mort per un tribunal militar es va casar amb la seva promesa Grace Gifford a l'església de la mateixa presó, després va ser afusellat, igual que els germans Pearse i molts altres. Un dels que se'n va lliurar va ser Éamonn de Valera, que tot i estar condemnat a mort se li va commutar la pena per ser ciutadà nordamericà.

Durant la Guerra d'Independència, amb el Sin Féinn, o a la Guerra Civil Irlandesa van ser dos moments més d'inflexió en què la presó va ser un espai a mans dels britànics per exercir el poder.

La visita finalitza al pati on es feien les execucions, un espai commovedor que talla la respiració. Una bandera irlandesa entre els murs de pedra, una creu i una placa recorda els noms dels que foren executats després de l'Aixecament de Pasqua.

Podria semblar estrany visitar una presó-museu, però aquesta no és l'única que es visita, en diversos països presons s'han reconvertit en espais de memòria. A Irlanda mateix, també Cork va tenir una presó que ja és història i de la qual parlarem un altre dia. Ara potser és el torn de la Model, no creieu?

Kilmainham Gaol 
Museum Visitor Centre,
Kilmainham Courthouse,
Inchicore Road, Kilmainham,
Dublin 8, Ireland. D08 RK28.

Més informació aquí.

Gastronomia i disseny units a l'exposició "Tapas spanish design for food"

Sabies que el logotip dels Chupa-chups el va dissenyar Dalí? I que l'oliva farcida es pot considerar un aliment de disseny? 

Tapas, spanish design for food: això no és el que sembla...

Si no m'hi haguessin convidat probablement m'hagués passat desapercebuda, i hauria estat una llàstima perdre's-ho. Parlo de l'exposició temporal "Tapas, spanish design for food" que es pot veure al Museu del Disseny de Barcelona fins el 20 de maig. 

Reinventant el càntir

I explico perquè m'hagués passat desapercebuda o no m'hagués cridat prou l'atenció com per veure-la. El títol pot ser una mica enganyós, en el primer moment potser això de "Tapas" sona a tòpic turístic com "playa, toros, sevillanas...", no sé si m'enteneu, com quan vas per Ciutat Vella buscant un restaurant i fuges de tots aquells llocs on trobes penjada la carta en anglès, francès, o alemany d'entrada. Però no us confongueu, res a veure amb això. Malgrat el títol, al meu parer desafortunat (almenys a Barcelona), haig de dir que l'exposició val molt la pena. 

Tal com va justificar Juli Capella, el comissari de la mostra, aquest títol és perquè la paraula "tapas" avui dia és coneguda arreu del món, i  precisament aquest és el punt final d'una exposició que ha rodat per 16 ciutats del món, per tant, pensada per a públic estranger. Produïda per Acción Cultural Española (ACE) va començar a Tokio i Miami, i després de passar per Mèxic, Canadà, Corea del Sud o Eslovènia, entre d'altres, posa el punt final a Barcelona. 

Plats de disseny

L'exposició

La mostra se centra en tres àmbits, la cuina, la taula i el menjar. Es tracta d'un recorregut pel disseny a través de la gastronomia. En un país on tenim uns cuiners reconeguts internacionalment i restaurants amb nombroses estrelles Michelin el disseny emergeix com un element destacat per millorar l'experiència gastronòmica, a la cuina, a la taula i en el mateix menjar. 

De les idees d'un gran cuiner i un gran dissenyador, què en pot sortir si no un producte funcional i original? Això és el que es desprèn del tàndem Ferran Adrià - Luki Huber, el primer cuiner que va incorporar un dissenyador industrial a la seva cuina d'elBulli de manera temporal. També de les col·laboracions dels germans Roca o Aduriz amb altres dissenyadors. El Roner (aparell per cuinar a baixa temperatura) o la famosa col·lecció de culleres (com la foradada) d'elBulli, són articles innovadors que cuiden el més mínim detall i que podreu contemplar a les vitrines.

Coporrón, Porronpompero i porró

Els més de 200 objectes que hi veureu són fabricats i/o dissenyats a Catalunya i Espanya, segurament descobrireu coses sorprenents, com que el minipimer (acrònim de l'empresa Pimer: Pequeñas Industrias Mecánico Eléctricas Reunidas) i el citromatix (el clàssic expremedor de sucs) són fets aquí. Sabíeu que el logotip dels Chupa-chups el va dissenyar Dalí? I que l'oliva farcida es pot considerar un aliment de disseny? I que els dos llevataps més comuns són disseny basc (el dels dos braços) i català (el típic dels cambrers)?

Tampoc hi falten els objectes que tenen una vessant més social com el tallador de pa que recull les molles i les porta fins a una menjadora d'ocells, o els tetra-bricks amb identificadors per a persones cegues.

Qui no ha escollit mai un vi per la seva etiqueta?

En una espècie de tòtem hi veurem un homenatge als dissenyadors de les etiquetes de vi, que són d'allò més original (com el Xitxarel·lo, el Libalis...) i un clàssic dels clàssics que mereix una menció a part: el setrill de Rafael Marquina.

Al llarg del trajecte us topareu amb el carro de postres del Celler de Can Roca, dissenyat per Andreu Carulla, o la taula parada sobre un futbolí. Aquestes dues idees conviuen amb les reinterpretacions d'objectes tradicionals com el càntir, la bota de vi o el porró, del qual en deriven les noves versions com el Porrónpompero (d'Héctor Serrano) o el Coporrón (de Martín Azúa i Gerard Moliné).

Tot això ho veureu acompanyat de fotografies i vídeos, i una projecció de fragments de pel·lícules que tenen la gastronomia com a element destacat i que enriqueixen l'exposició.

Al final de tot hi trobareu dues intervencions fetes per  l'artista Antoni Miralda, i l'ex-designer Martí Guixé, destacats creadors de food design, que segur que us sorprendran.

Macaró amb brandada de bacallà, 

oli d'olivada i festucs.

Si us agafa una mica de gana sempre podeu rematar la visita al bar del museu, on fan unes tapes boníssimes, especialment la que Sauleda ha creat per a l'ocasió: el macaró de bacallà.

Teniu temps de visitar l'exposició fins el 20 de maig, que finalitza coincidint amb la Nit dels Museus. L'entrada és gratuïta.

Tapas, spanish design for food
Museu del Disseny de Barcelona
Pl. de les Glòries Catalanes, 37-38

08018 Barcelona  Tel. (34) 93 256 68 00

Models de plastilina que reprodueixen un plat d'elBulli

Ribesaltes, incert destí d'INDESITJABLES

El camp de concentració de Ribesaltes (Rivesaltes en francès) va acollir milers de refugiats, també anomenats indesitjables, que intentaven sobreviure als conflictes, va estar en funcionament fins a finals del segle XX.

Un esplanada àrida, semi-desèrtica, la tramuntana bufant de manera persistent, uns molins de vent que l'aprofiten, i el Canigó nevat de fons. Sobre el terreny algunes males herbes comencen a entortolligar-se enmig de les construccions mig ensorrades, abandonades. El camp de concentració de Ribesaltes es troba es un lloc inhòspit a escassos quilòmetres de Perpinyà, a la regió de Llenguadoc Rosselló, avui França. L'espai visitable només és l'illot F (42 hectàrees), però el camp tenia capacitat per a 18.000 persones, arribant a allotjar-ne 21.000 l'any 1942.

Camp de concentració de Ribesaltes

D'alguns barracons només en queda el sòl

Lliurement podem fer un passeig exterior guiat per un camí marcat entre els barracons, amb teulades i parets caigudes, murs amb grafits resultants de l'abandonament, parets apuntalades, latrines... L'espai està dissenyat amb un perfecte ordre. Alguns barracons semblen reformats fa relativament poc, hi conviuen el formigó i la fusta, d'altres només en queda el terra i quatre runes. I és que el camp es va obrir el 1939 i fins a dècada dels '60, encara estava en ús. Les últimes famílies van abandonar el camp l'any 1977, després va passar a ser un emplaçament exclusivament militar i el 1986 va ser lloc d'internament d'immigrants en situació irregular fins el 2007. En molts barracons encara s'hi pot veure la numeració en pintura negra que desafia la intempèrie.

Al centre, camuflada sota terra, una gran capsa de formigó de color terrós alberga el Memorial de Ribesaltes, obert al públic des de l'octubre de 2015. Sens dubte, una gran obra arquitectònica de Rudy Ricciotti que aconsegueix interferir el mínim en la configuració del paisatge. 

Memorial de Ribesaltes

Carnet d'un harki

Dins del Memorial, en un ambient fosc que convida al silenci i la reflexió, a través d'uns panells lluminosos que combinen text, imatge i alguns objectes, es pot repassar la història del camp de concentració a través d'una cronologia. Sota el títol "Indesitjables", tal i com consideraven els exclosos pel règim francès de Vichy, s'explica breument tot el que es pot veure a la mostra: des de la creació del camp fins al seu tancament, contextualitzat amb el desenvolupament dels conflictes que van tenir lloc a Europa. Als laterals de la sala uns vídeos en format documental amplien la informació de la cronologia i als boscos de testimonis, a través de tauletes digitals, es poden sentir en primera persona les històries dels qui han estat a Ribesaltes (entretingueu-vos-hi, val la pena).

Primer van ser els refugiats republicans de la guerra civil espanyola, els que van arribar al camp a peu creuant els Pirineus. Poc després, durant la segona guerra mundial, s'hi van afegir jueus, gitanos i altres "indesitjables", i l'any 1962, arrel de la guerra d'independència d'Argèlia, hi van arribar els harkis (soldats algerians pro-francesos i les seves famílies). Entre 1941 i 1942 es calcula que fins a 17.500 persones van arribar a passar pel camp. Tots ells són els protagonistes de la tenebrosa història de Ribesaltes. No tots van sobreviure, molts d'ells, amb l'ajuda de l'estat francès, van ser enviats a Auschwitz i Mathausen, ja que aquest també era un dels punts de concentració que tenia l'extermini com a destí final.

Plànol de l'illot F dissenyat sobre el mur del barracó núm. 32

Condicions de vida

Al llarg del recorregut també hi ha espai per a detallar les condicions en què es vivia al camp i les feines que s'hi desenvolupaven. Moltes de les barraques, construïdes amb materials molt econòmics (fibrociment, maons buits...) no protegien del fred a l'hivern ni de la calor a l'estiu, els mancaven els vidres, les teulades no suportaven la forta tramuntana... Les malalties com el paludisme eren freqüents i la taxa de morbiditat pujava en èpoques de molta calor o fred. L'estiu de 1941 van morir 60 dels 140 nadons que hi havia interns al camp. L'agost de 1945 es va crear un cementiri al sud-oest del camp per enterrar-hi els 500 personers que van morir a causa de deficiències alimentàries i epidèmies. Es poden veure objectes quotidians com màquines d'afaitar, joguines o coberts i també hi trobareu dades curioses i documents com l"Auca del refugiat" que a través d'una quarantena de vinyetes explica les trifulgues d'un refugiat de la Retirada que arriba al camp d'internament.

Què passa al segle XXI?
Al final de l'exposició hi ha una reflexió sobre les barbaritats que s'ha fet a Europa al segle XX. Fa referència als totalitarismes i els règims que han conduït a construir camps com aquest que no han estat més que violència contra els mateixos civils. Finalment la pregunta que es planteja gira al voltant de paper d'Europa en aquesta nova onada de refugiats al segle XXI, ja que les guerres continuen i els desplaçats busquen asil. És molt trist veure davamt dels nostres nassos que la història es torna a repetir quan no ha passat ni tan sols un segle.

Sobre l'exposició:

A nivell museogràfic el contingut m'ha semblat rigorós i molt ben documentat. Tot i que hi ha força lletra s'explica molt bé els fets, el context i hi ha una bona combinació d'imatges, vídeos, plànols... Es disposa de molta informació que es pot anar ampliant al gust (i al temps) de cadascú. No deixa de ser sorprenent que en un lloc fronterer i per on al llarg del segle XX hi han passat desenes de nacionalitats, el text només estigui en francès. Hi ha versions en altres idiomes (català, castellà, anglès i potser alguns més) en uns dossiers impresos que ofereixen a l'entrada, l'únic inconvenient és que amb la foscor que hi ha a la sala gairebé no es pot llegir.
Com a crítica al format (i no sé si li haurà passat a algú més) haig de dir que vaig sortir amb un mal de cap considerable de llegir el text de la cronologia, ja que està sobre unes taules amb una llum que fa mal a la vista.  A primer cop d'ull no hi ha problema, però quan ja fa una estona que mires i llegeixes la combinació de llum i sala fosca no sembla gaire bona.
De totes maneres cal celebrar que Europa per fi tingui un memorial d'aquestes característiques que faci crítica i recordi les barbaritats que s'han dut a terme en aquest i altres camps similars.

Biblioteca del Trinity College de Dublín

La long room alberga uns 200.000 llibres antics

Un dels llocs de visita obligada a Dublín és la Biblioteca del Trinity College, coneguda mundialment per ser la Biblioteca de Hogwarts en algunes pel·lícules de Harry Potter.

Aquesta és la biblioteca més gran d'Irlanda amb gairebé tres milions de llibres repartits en diversos edificis, quatre dels quals es troben al Trinity College, on hi trobem l'edifici més antic. El Trinity College, fundat el 1592 per la reina Isabel I també és la universitat més antiga d'Irlanda i està ubicat al centre de la ciutat.

Llibres a la long room

La Biblioteca Antiga (l'original) és la que va aixecar Thomas Burgh al segle XVIII i la que es pot visitar pagant una entrada general d'11€. Per accedir-hi vam haver de fer una estona de cua que ens va servir per palpar l'ambient universitari que hi havia al nostre voltant.

Llibre de Kells

Un cop dins, primer es visita una exposició permanent (les fotografies estan prohibides), l'afluència de gent va fer que l'exposició no la poguéssim visitar gaire bé. La joia de la corona és el Llibre de Kells, que conté un text manuscrit en llatí per monjos cèltics de la població irlandesa de Kells amb els quatre evangelis del Nou Testament. La minuciosa ornamentació pigmentada i la seva antiguitat (data de l'any 806) fan que estigui considerat com un dels vestigis d'art religiós medieval més importants. També es pot contemplar un dels dotze exemplars que queden de la Proclamació de la República d'Irlanda de 1916.

Long room

Finalment s'arriba al lloc més esperat, la Long room o sala llarga, que compta amb uns 200.000 exemplars, els més antics de la Biblioteca. La famosa sala fa 65 metres de llarg i està farcida de llibres des del terra fins a les voltes del sostre. Però inicialment la sala no tenia voltes, sinó un sostre pla que es va modificar l'any 1860 per construir-hi les voltes actuals que permetien afegir les prestatgeries de més amunt. Aquests problemes d'espai ven venir després que la Biblioteca obtingués el dret legal de tenir una còpia gratuïta de tots els llibres publicats a Irlanda i Gran Bretanya.

La sala està custodida per busts de marbre

Els llibres i les prestatgeries de fusta fan d'aquest espai un lloc comfortable i acollidor, amarat d'història, que et deixa amb les ganes de tocar i d'enfilar-te per l'escala a agafar un llibre com aquells que surten a les pel·lícules. 

A banda i banda de la Long room hi veiem els bustos de marbre blanc custodiant els milers de llibres, molts pertanyen a personalitats destacades del món de les humanitats, i que van recolzar la universitat. Primerament aquesta col·lecció de busts de marbre la formaven 14 peces del famós escultor Pieter Scheemakers que va adquirir la universitat. Un dels més destacats és el de Jonathan Swift, creat per Louis François Roubiliac.

Símbol d'Irlanda

L'arpa més antiga

Un altre element al qual convé parar atenció a la mateixa sala és l'arpa més antiga d'Irlanda que es conserva o arpa de Brian Boru (finals s. XIV). Aquest instrument està fet amb fusta de roure i salze i amb 29 cordes de bronze, va ser fabricada artesanalment a Limerick. Aquesta arpa és la que serveix de model per a representar el símbol nacional d'Irlanda oficialment des del 1922, encara que la Guiness ja l'havia agafat com a icona de la marca molt abans. 

Un altre lloc on podeu contemplar aquest símbol és en algunes monedes d'1 euro d'Irlanda, l'arpa que apareix en una cara està inspirada en la del Trinity College.

Trinity College, la universitat més antiga d'Irlanda

Cementiri Monumental de Milà

Si sou dels que us agrada el turisme de cementiris i sempre n'acabeu visitant un quan aneu de viatge, no us podeu perdre el Cementiri Monumental de Milà, a Itàlia.

Molt a prop del centre de la ciutat hi ha un gran recinte de 250.000 metres quadrats farcit d'art funerari. S'hi pot accedir baixant a la parada de metro Piazza Cimitero Monumentale i com si d'un museu a l'aire lliure es tractés podreu passejar entre escultures diverses que reten homenatge als difunts que hi són enterrats.

Detall del Famedio

El cementiri va ser inaugurat el 1866, i el 1970 es va fer una ampliació d'estil neogòtic. Va ser dissenyat per l'arquitecte Carlo Maciachini a mitjan segle XIX i és d'estil eclèctic, essencialment romànic amb referències al gòtic i l'estil bizantí. Dins es poden trobar tombes, panteons i altars funeraris amb escultures d'un gran valor artístic, algunes d'estil contemporani i altres que imiten l'estil clàssic.  

Entre les múltiples escultures que hi podem trobar destaquen una reproducció de la columna de Trajà a escala més reduïda, un conjunt escultòric que representa l'Últim Sopar, pertanyent a la família Campari (sí, els del vermut) i dissenyada per Giannino Castiglioni , o una tomba en forma de piràmide de la família Bruni. També hi ha una coneguda escultura d'Arnaldo Pomodoro (la de la bola del món) que pertany a la família Goglio. La monumentalitat del lloc és aclaparadora...

Mausoleu de la Família Antonio Bernocchi

El Famedio

L'edifici més vistós és el Famedio o Temple de la Fama, situat a l'entrada del cementiri, es tracta d'un panteó neomedieval de color blanc per fora on estan enterrats els personatges més il·lustres de la ciutat. Per dins unes voltes plicromades amb un blau cobalt il·luminen el lloc de repòs dels milanesos il·lustres. Hi trobem restes de personalitats com el poeta Alessandro Manzoni, el crític musical Filippo Filippi, el filòsof Carlo Cattaneo o el premi Nobel de Literatura Quasimodo Salvatore. Encara hi ha espai reservat per a més gent.

El Crematori

Un dels llocs que més impressió em va causar és el Temple Crematori, situat al final del cementiri en un templet d'estil dòric. En una banda de la sala hi ha quatre portes que resten tancades i a l'altra quatre més. Les d'un costat connecten amb les altres mitjançant uns rails que encara es poden veure a terra i per on les vagonetes deurien transportar els cossos dels difunts des de les cambres d'emmagatzematge fins als forns crematoris. Una de les portes del forn era oberta i es podia veure el seu interior. La sala encara fa olor de cremat i les parets resten negres pel fum. 

Sobre els forns una gran inscripció mig esborrada encara adverteix de la fugacitat de la vida: PULVIS ES ET IN PULVEREM REVERTERIS (Pols ets i en pols et convertiràs).

Crematori

Al voltant de la sala hi ha nombroses urnes de científics i merges, personalitats que van creure en la incineració com un mètode perfectament vàlid i ètic ja des del 1876, època en que va ser inaugurat. Aquest va ser el primer crematori d'Itàlia, i probablement dels primers d'Europa.

L'Ossari Central

L'Ossari, situat al centre del cemntiri, va ser projecctat el 1865, a la part inferior hi reposen les restes més antigues, i la part de dalt originalment era destinada a l'església catòlica.

El cementiri Monumental de Milà també compta amb el Mausoleu Cívic Palanti, dedicat als 800 milanesos que van morir en els camps de concentració nazis, i una altra per als no catòlics i per als jueus. 

Us hi podeu passar hores mirant detalls, escultures, passejant entre tombes i observant detalls tranquil·lament, el lloc desprèn una pau i serenitat enormes. Us recomano que hi dediqueu almenys un matí perquè val molt la pena. Segons dades de l'Ajuntament de Milà, després del Duomo, el cementiri és el lloc més visitat pels turistes.

Fundació Palau, el Picasso més desconegut

La guardiola, un regal molt especial de Picasso a Palau i Fabre 

La Fundació Palau de Caldes d’Estrac és un d’aquests museus que un cop visitat et preguntes com pot ser que mai l’haguessis visitat tenint-lo tan a prop de casa. Aquest sorprenent espai té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre, una d’aquelles persones especials que tenia la capacitat de ser poeta, dramaturg, contista i assagista, i alhora un dels especialistes més prestigiosos en l'obra de Picasso. 

Entrada a la Fudació Palau

Al Maresme, a poques passes d’unes platges magnífiques i fugint de les llargues cues del Museu Picasso de Barcelona, hi trobem la Fundació Palau, on podem topar-nos amb nombroses obres de Pablo Picasso. Tot i que Palau i Fabre provenia d’una família adinerada, va invertir bona part de la seva fortuna en adquirir obres d’aquest autor, arribant a viure molt austerament. Més tard, quan va conèixer-lo aquest li va regalar algunes obres dedicades que també podem veure aquí. 

Relació Picasso - Palau i Fabre

Va ser potser aquest tarannà especial el que va fer que, tot i la fama d’esquerp que tenia Pablo Picasso, li obrís les portes a una sincera complicitat. Palau i Fabre --ens va comentar la Sònia Parra de la Fundació- sempre deia orgullós que Picasso, en conèixer-lo li va dir “És estrany que no ens haguéssim conegut abans”.

Aquesta pintura de Picasso explica una
trista història d'amor

Una de les obres més especials que Picasso va regalar a Palau i Fabre fou una guardiola amb una trepidant història (que de fet ha esdevingut un emblema de la Fundació), explicada pel mateix Josep Palau en un dels audiovisuals de la mostra que us recomano que no us perdeu. 

Palau i Fabre de fet, fou una de les poques persones autoritzades per Pablo Picasso per ser analista oficial alhora de corroborar o desmentir l’autenticitat de les seves obres, i la seva petja en les seves amistats foren tan fortes que a la Fundació Palau podem trobar obres de Miró, amb qui va col·laborar en revistes clandestines per la defensa de la llengua catalana durant el franquisme, o d’artistes actuals de primera línea com Tàpies, Barceló o Perejaume, que de fet, és un dels patrons de la Fundació.

Per què a Caldes d'Estrac?

Palau i Fabre no vivia a Caldes d'Estrac ni hi havia estiuejat mai. Tampoc tenia descendència i li preocupava el fet de deixar aquest fons en algun lloc, després de passar per diversos ajuntaments va anar a parar a Caldes d'Estrac, atret per les poesia de Maragall i Verdaguer (admirats per Palau i Fabre) que sovint en parlava. Encuriosit per aquest lloc, després de fer-se un bany al mar, va parlar amb l'alcalde sobre la seva proposta de col·laboració i després de diverses gestions el seu fons es va quedar al poble, creant-se la Fundació Palau l'any 2003. Palau va morir el febrer del 2008 a Barcelona.

A més a més de la impressionant col·lecció de Palau i Fabre la Fudació Palau té una jardins espectaculars on als estius es pot gaudir a la fresca de diverses activitats culturals relacionades amb la música i la poesia.

Fundació Palau:

Carrer Riera, 54

08393 Caldes d’Estrac

Tel.: 93 791 35 93

Més informació i horaris a la web de la Fundació Palau

Ruïnes d'Herculà

Panoràmica d'Herculà, a sota els porxos i al fons el Vesuvi

Viatjar a Nàpols sovint és sinònim de visitar Pompeia, però si teniu ganes de visitar una ciutat romana engolida per l'erupció del Vesuvi l'any 79 fugint de cues i aglomeracions és altament recomanable fer una escapada a Herculà (o Ercolano en italià) que encara queda més a prop de Napoli i està en un excel·lent estat de conservació.

El fet que no sigui tan coneguda i per tant, tant turística, converteix l'experiència en quelcom més agradable que Pompeia. L'antiga ciutat d'Herculà, coberta per les cendres després de l'explosió volcànica, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat l'any 1997.

Mosaic de la Casa de Neptú i Anfítrite

El recinte arqueològic consta d'una trentena d'edificis, molts de dues plantes i bigues de fusta, que es podem visitar passant pel cardus o decumanus que divideixen la ciutat en illes. A la part que antigament quedava més propera a la platja s'hi observen uns porxos que servien de magatzem per a les barques de pesca, i lloc on molts herculans que no van poder fugir per mar es van refugiar després de l'explosió volcànica, però que també van acabar morint.

Just al damunt hi ha la terrassa on s'hi alça l'estàtua de Noni Balb (segle I a.C.), cavaller, procònsol i cònsol romà establert en aquesta ciutat, i al costat les termes suburbanes, que exhibeixen frescos i mosaics. 

Els carrers ens condueixen a les cases que ens fan imaginar com era la vida al poble. Es pot visitar la casa de Neptú i Anfítrite amb un magnífic i colorit mosaic, passarem pel Thermopolium o lloc de venda del menjar, la casa del Gran Portal o el fresc d'Hèrcules de la seu dels Sacerdots Augustals. 

Thermopolium

A la casa número 23 s'hi pot observar un atri corinti, a la 26 el relleu de Tèlef i a la 12 ens sorprendran unes pintures negres. A l'illa número VI s'hi troben les termes urbanes, amb grans mosaics com el del Tritó, al frigidarium femení, i al cardus IV hi trobem la Casa Samnita i un espectacular pis envoltat de columnes.

Relleu de Tèlef

Per visitar la Herculà no es necessita un dia sencer, amb un matí o una tarda és suficient per veure l'essència de l'antiga Roma i trepitjar les calçades milenàries, passejant per impluviums, larariums, atris, peristiliums i les llars on hi feien vida els herculans fins el fatídic 24 d'agost de l'any 79.

Segons uns estudis realitzats el 2010 per l'Observatori Vesubiano i la Universitat Federico II de Nàpols, Herculà, que estava molt propera al cràter, va arribar a uns 600ºC i va quedar sepultada sota uns 20 cm de material de les onades piroclàstiques, i per tant la seva població va morir instantàniament calcinada per les elevades temperatures. Això desementiria algunes versions que deien que les víctimes van tenir una llarga agonia. A Herculà van ser trobats uns 350 cossos.

Les botigues-museu de Salàs de Pallars

En Sisco explica l'evolució de la llet a la botiga d'Ultramarino&Coloniales

A pocs quilòmetres de Tremp, vora el pantà de Sant Antoni, hi trobem Salàs de Pallars, un poblet que encara manté l'encant d'un esplendorós passat i que havia estat habitat per més de mil persones i ara en té unes 300. Lloc on s'hi celebrava des del segle XIV una de les fires de bestiar de peu rodó més importants del Pirineu català i per on encara es pot passejar pels porxos medievals, voltes i cases de pedra que ens transporten al passat.

Barberia

Però si el que volem és envoltar-nos d'una atmosfera de principis del segle XX el que haurem de fer és endinsar-nos a les botigues de Salàs o Centre d'Interpretació de l'Antic Comerç (CIAC), un projecte ideat pel salassenc Francesc Farràs (el Sisco) avui un professor de socials jubilat, a través del qual s'han reproduït antics comerços replens d'objectes majoritàriament del primer quart de segle que ha anat recol·lectant durant anys.

A mode de museu ens podem introduir en el la vida quotidiana dels nostres avis o rebesavis per entendre com anaven a comprar, a afaitar-se, a comprar un medicament o a prendre una copa.

Actualment hi ha sis espais visitables: la botiga de queviures "Ultramarinos & Coloniales", la farmàcia, l'estanc, la barberia, la taverna o "Cafe Salon" i la merceria, que ha estat l'última incorporació al conjunt.

Llustre i píldoras del Dr. Ayer

El Siscu o en Ramon fan una magnífica visita guiada per aquests establiments recreats que conserven mobiliari, cartelleria i productes originals, on fins i tot en trobarem alguns que encara avui es venen però que han canviat completament el seu packaging o el material: la Gillete, el Trinaranjus, el caldo Gallina Blanca, una ampolla de Baron Dandy, unes galetes que es venen a la farmàcia perquè són un "regenerador de la sanura y tónico de los nervios", un pot de Phoscao, capses de llumins, un antic futbolí, un cartell de Norit, una capsa de Laxen Busto, les "píldoras catárticas del Dr. Ayer", publicitat d'anís del Mono, i d'anís del Tigre fent-li la competència, i d'Anís Infernal desmarcant-se'n i qualificant-se de "El peor del mundo"...

No acabaríem mai de mirar la quantitat d'objectes que contenen les botigues i els detalls que s'hi poden trobar. 

Tot plegat digne d'estudi, més enllà de la sociologia i la història de la publicitat i el màrqueting, la visita ens farà reflexionar, a través dels productes, de l'evolució que han tingut els avenços de la tecnologia i del canvi de la societat. Coses com els anuncis de tabac o de les begudes alcohòliques venudes com una cosa saludable avui serien impensables. També veurem com les marques han hagut d'adaptar-se als canvis segons el context de cada moment, això és pal·lès en els productes previs a la dictadura i els que surten després.

Les botigues de Salàs, amb objectes i cartelleria que van des de finals del segle XIX i finals del franquisme, formen part del projecte Boer, basat en la recuperació i valorització del ric patrimoni cultural, arquitectònic i etnològic de la la vila que pretén dinamitzar l’economia local i generar ocupació.

Per visitar les botigues de Salàs us heu d'adreçar a:

CIAC
C/ de les Escoles, 2
25693 Salàs de Pallars
Tel. 973 676 266
http://salas.cat/boer
ciac@salas.cat

Museu del Terror, Budapest

Edifici monumental amb els símbols de cada règim a la cantonada

Una visita imprescindible -i necessària- a Budapest és la del Museu del Terror o Casa del Terror (Terror Háza). Amb una museografia atractiva i una posada en escena que fuig de les llargues parrafades de text, aquest museu ens presenta els horrors dels totalitarismes: del nazisme i de l'estalinisme, tots dos estretament lligats al país on ens trobem, i que ha patit la població hongaresa.

Retrats de les víctimes

El museu, que es va obrir l'any 2002, està situat en una gran avinguda amb edificis monumentals, entre els quals es troba aquest, que si no fos per el gran marc de ferro que surt de la cornisa, també ens podria passar desapercebut. Al carrer un monument amb unes cadenes de ferro ens crida l'atenció, i si mirem amunt, en lletres ben grosses hi llegim TERROR, tot reclamant l'atenció històrica que mereix el lloc. A la cantonada es veuen dos símbols: el del feixisme hongarès (creu fletxada) i el del comunisme, i a les parets de la façana exterior hi trobem medallons de les víctimes d'ambdós bàndols.

Un cop dins, amb el primer que ens topem són dues sepultures monumentals en record de les víctimes del feixisme i de l'estalinisme. Al pati central envoltat per l'escala al llarg dels tres pisos està ple de fotografies de centenars d'homes i dones que van ser segrestades, torturades i assassinades per aquests dos règims totalitaris. A baix de tot hi ha un tanc T-54/55, un model soviètic que va aparèixer per primer cop a Hongria el 1956, però que tot i ser obsolet encara avui és utilitzat en guerres i dictadures del Tercer Món. 

En l'exposició permanent s'explica com el país ha viscut aquests dos règims i l'horror que aportaven tant uns com altres. Elements de propaganda, cartells, audiovisuals amb testimonis de víctimes supervivents, fotografies dels règims, i també hi ha espai per al record de les víctimes jueves assassinades sota el nazisme. 

El subterrani ens acosta a l'infern en què es va convertir durant anys la vida per molta gent innocent, encara es poden veure les cel·les que utilitzava la policia secreta comunista per als seus presoners i alguns instruments de tortura que no us deixaran indiferents. Cal recordar que l'edifici havia estat al 1944 quarter general del partit nazi i després va estar en mans de la KGB.

Museus com aquest són l'única manera de sobreviure als totalitarismes, espais que en lloc d'amagar i deixar caure en l'oblit expliquen el què, el com, i el perquè va passar, deixant empremta de l'horror que van viure les persones i rendint homenatge a les víctimes de tots els bàndols. L'única manera de mirar al futur és tenir present el passat.

Per cert, l'única incoherència de tot plegat és que en aquest museu està prohibit fer fotos i vídeos.

Museu del Terror:

1062 Budapest, Andrássy út 60.

Metro: Oktogon (línia groga)

Tramvia: 4 i 6 Oktogon

Horaris: 

De dimarts a divendres de 10h a 18h 

Dissabtes i diumenges de 10h a 19.30

Convent do Carmo i museu arqueològic, Lisboa

Convent i església do Carmo

En una zona ben elevada del barri de Chiado de Lisboa hi podem veure el que queda de l'antiga església i convent de les carmelites, un esquelet on destaquen els arcs apuntats del que sembla una obra a mig fer, amb un aspecte misteriós, propi d'una pel·lícula de terror.

El convent i l'església del Carmo conformen una imponent construcció gòtica originària del segle XV, en la seva època va ser una de les més concorregudes de la ciutat. El convent va ser fundat per Nuno Álvares Pereira el 1389, que anys més tard (1423) va ingressar-hi com a religiós, quan es va acabar de construir, les seves restes reposen a l'església, ja que així ho va demanar. 

Per la seva monumentalitat aquesta era considerada una de les esglésies més importants de la ciutat,  però amb el terratrèmol que va sacsejar Lisboa el dia 1 de novembre de l'any 1755 convent i església van quedar pràcticament destruïts.  Avui dia encara són ben evidents els estralls que va provocar aquest catastròfic accident i aquest és un lloc idoni per a recordar-ho.

Posteriorment es va reconstruir una part del convent, època de la qual formen part els pilars i les naus que es poden contemplar, d'estil neogòtic, però l'obra es va aturar el 1834 amb la desaparició de les ordes religioses. 

Tal i com estava en aquell moment, amb les ruïnes visibles, el conjunt va deixar meravellats molts romàntics del segle XIX, quan predominava el gust per l'antic i la nostàlgia pel passat, i ja no es se'n va acabar la reconstrucció.

La part menys malmesa del convent va tenir un ús militar, i més endavant, durant la revolució dels Clavells (1974), va ser el lloc on Marcelo Caetano (col·laborador del dictador Salazar) i els seus es van refugiar dels militars rebels.

El convent do Carmo és també la seu de l'Associació d'Arquitectes Portuguesos i a l'església, la part més ben conservada i coberta, s'hi pot visitar el Museo do Carmo, un petit però variat museu arqueològic amb restes del paleolític i neolític, mosaics de ceràmica, i on destaca la col·lecció de tombes gòtiques, amb el sepulcre del rei Ferran I, i fins i tot un parell de mòmies precolombines que impressionen de debò.

Per arribar-hi el més fàcil és a través de l'Elevador de Santa Justa, que ens deixa a la mateixa plaça del Carmo. Si no, desde la plaça Rossio s'hi pot accedir caminant.

El secret de 'Pintar fa mil anys' al Museu Episcopal de Vic

El baldaquí de Ribes, l'obra que amaga el "secret"

"Pintar fa mil anys. Els colors del romànic" és el nom que porta l'exposició que recentment s'ha inaugurat al Museu Episcopal de Vic i que pretén mostrar tot el procés de creació des que una pintura era encarregada fins que es finalitzava l'obra. Aquí coneixerem a què es dedicaven els desconeguts i humils artistes del romànic que realitzaven les obres d'art i les tècniques que feien servir des de la seva vessant més química, una barreja (mai millor dit) de ciència i art que trencant tòpics ens acosta als artistes de l'Edat Mitjana.

L'exposició se centra en quatre pintures sobre fusta: el baldaquí de Ribes, el frontals dels altars de Sant Vicenç d'Espinelves, de Santa Maria de Lluçà i de Sant Martí de Puigbó. Les quatre obres que han estat estudiades científicament al llarg de tres anys dins del projecte de la UAB Magistri Coloniae i han permès saber els secrets dels colors que les composen. 

Per una banda, els pigments naturals s'obtenien a partir de minerals de la terra, com podia ser l'òxid de ferro, apte per a tons ocres o vermellosos, o el cinabri, que donava un vermell molt intens. Però hi havia colors més cotitzats que altres i més fàcils i més difícils d'aconseguir. Per fer el blau, per exemple, als Pririneus abundava l'aerenita, però el blau més intens i més brillant s'obtenia a partir del lapislàtzuli, un mineral provinent de l'Afganistan i que es pot trobar al baldaquí de Ribes, cosa que ens indica que la peça fou encarregada per alguna institució capaç de pagar un pigment d'aquesta categoria. El lapislàtzuli sempre s'aplicava sobre una capa d'un altre pigment, ja que costava tres vegades el seu pes en or. Aquest tipus de minerals, de procedència oriental, solien arribar a Catalunya per la Ruta de la Seda, passant per Venècia, Pisa i Gènova.

Per tal d'aconseguir pigments artificials els pintors del romànic ho feien amb el coneixement de l'alquímia, però els frares (tal com deia Cennino Cennini) eren els qui en coneixien millor les receptes i les proporcions, ja que aquesta pseudociència era secreta i hermètica. Un dels pigments artificials més utilitzats era el blanc de plom, que s'aconseguia posant les tires de plom en un recipient en vinagre o orina enterrat quinze dies en fems. Sí, sí... ens pot semblar una autèntica marranada però aquesta combinació reaccionava de manera que s'obtenia un dels colors més apreciats del romànic.

Un altre dels colors amb més càrrega simbòlica era l'or, el color de la llum de Déu. Els bizantins eren els experts en els daurats i l'art estava impregnat de religió. També era un metall d'alt cost, i per això se'n feia una imitació que feia el fet: la colradura, que consistia a substituir les làmines d'or per plata o estany.

Tots aquests secrets i molts d'altres i de més colors els descobrireu visitant l'exposició, però si he titulat així aquesta entrada no només és per referir-me al secret de la tècnica d'aquests artistes sinó a un altre secret que gràcies a aquesta prolífica investigació ara ha quedat al descobert: el Secret, en majúscula. 

El Secret:

En la visita que ens va fer la comissària de l'exposició, Judit Verdaguer, mentre ens parlava dels aglutinants en la pintura ens va fer adonar d'un detallàs que gairebé ens passa desapercebut. En referència a l'estudi i l'anàlisi científic del baldaquí de Ribes (1119-1134) es confirma l'ús d'oli com a aglutinant en alguns roses i grocs, el que no es pot saber és si es tractava d'oli de llinosa o de nous. Als no experts en la matèria, com jo, ens pot semblar una dada més, supèrflua, però ja us asseguro que és una descoberta cabdal.

Judit Verdaguer, explicant l'obtenció de pigments

El tremp d'ou era la tècnica més habitual en aquest tipus de pintures, i l'oli com a aglutinant es considerava més tardà. Per tant, aquesta troballa podria posar en dubte les datacions de moltes pintures considerades posteriors i ens permet afirmar que a Catalunya hi ha la pintura més primerenca en l'ús d'aquest tècnica. Llàstima que aquest detall-bomba no hagi estat tractat amb l'atenció que requereix, i esperem que properament se'n faci la difusió que es mereix.

Podeu veure l'exposició fins el 14 de desembre del 2014 a la sala temporal del Museu Episcopal de Vic, i si hi aneu, de pas, no us perdeu l'exposició permanent que també alberga autèntiques joies medievals de la talla del Louvre o cusriositats com el bressol de Jacint Verdaguer, aquí en teniu un tastet.

Agraïments: Carme Comas del MEV, per convidar-nos a l'exposició; Judit Verdaguer, per guiar-nos-hi, i als bloguers que també hi van assistir per la bona companyia.

Memento Park, les estàtues comunistes de Budapest

A pocs quilòmetres de Budapest podem visitar Memento Park, un lloc molt curiós on hi trobarem 42 estàtues de l'època comunista del país, entre 1949 i 1989. El règim comunista havia col·locat nombrosos monuments enormes dels seus líders per tota la ciutat, de Lenin, Stalin, Marx, Béla Kun, etc. que amb la caiguda de la Unió Soviètica van ser retirats, però no destruïts.

Trabant 601

 Des de l'any 1993 estan exposats en aquesta mena de museu a l'aire lliure, dissenyat per Ákos Eleőd. Per arribar-hi nosaltres vam agafar un tramvia i un autobús, però va valer la pena, tot i acabar amb els peus xops de caminar amb dos pams de neu, veure tot allò i junt... és força impressionant! Cal dir que queda una mica allà al no-res, perquè no està a cap poble, però un cop baixes del bus ja et trobes una entrada de maó vist, gran però senzilla, austera, amb un Lenin descomunal a un costat i un Karl Marx i Friedrich Engels (d'estil tipus cubista) a l'altre. A l'entrada un Trabant blau, el típic cotxe del comunisme, ens recordarà que hem tirat tres dècades enrere.

Un cop a dins podeu anar fixant-vos en els detalls, veureu que hi ha estàtues de marbre, de pedra, de bronze, gairebé totes d'unes proporcions descomunals (excepte alguns busts i relleus) i s'emmarquen dins de l'estil artístic anomenat realisme socialista. Al costat, totes tenen una placa on hi diu el personatge, l'any, l'artista, i el lloc on estaven col·locades originalment. 

Homenatge al moviment obrer

Una de les que més crida l'atenció és el conjunt on apareix Béla Kun, el líder de la revolució comunista hongaresa del 1919, envoltat amb el poble en armes i fanal inclòs. Les úniques estàtues no figuratives són: la de les mans, que representa el moviment obrer; i al parking, les botes d'Stalin en un pedestal, l'única part que va quedar de l'escultura en bronze de 8 metres que tenia al parc de Városliget de Budapest. Aquesta gran estàtua va ser enderrocada el 23 d'octubre de 1956, quan el poble hongarès va manifestar la seva solidaritat amb els polonesos que començaven una reforma que allunyava el país de l'hegemonia soviètica. 

També trobareu un homenatge als soldats de l'exèrcit roig, un monument de la República dels Consells (inspirat en un cartell revolucionari del 1919), als màrtirs, a l'amistat hongaresa-soviètica, i fins i tot a les tropes hongareses de les Brigades Internacionals que van lluitar contra el feixisme a Espanya. N'hi ha per entretenir-s'hi ben bé una hora mirant i fent fotos.

Monument de la República dels Consells

I si encara en voleu saber més, a fora hi ha uns barracons-museu on hi ha una exposició amb cartells presidida per una reproducció de les botes d'Stalin i una espècie de cinema. Aquesta part potser és més desconeguda i potser jo tampoc us en parlaria si no fos perquè després d'una hora entre neu ja no sentia ni mans ni peus i la millor opció era entrar allà dins i seure a mirar una pel·lícula en versió original subtitulada en anglès i en blanc i negre. No sona molt atractiu, oi? però no era una pel·lícula qualsevol sinó una mena de manual produït per la policia hongaresa en època comunista que pretenia ensenyar tècniques d'espionatge, el que es pot veure és un muntatge del 2004 del director Papp Gábor Zsigmond amb fragments d'entre 10 i 15 minuts rodats entre 1958 i 1988, també l'he trobat online aquí. Ja ho veureu, és força curiós i l'estètica és més o menys la que es porta ara! El que més ha canviat és la tecnologia, aquests telèfons de metro i mig amb parabòlica ja no es porten.

Doncs bé, ja ho veieu, una manera pedagògica i crítica de veure el passat recent... 

Més informació sobre Memento Park i preus a la seva web.