Banyar-se al Mar Mort

El Mar Mort és un llac d'uns 625 km2 que té la particularitat d'acumular un 33,7% de salinitat (unes 10 vegades més que els oceans), essent unes de les aigües més salades del món. Això fa que no s'hi trobi cap planta ni cap animal, ja que no suportarien aquestes condicions de vida, i que hi puguem surar amb molta facilitat, perquè l'aigua és més densa. El mar Mort es troba entre els estats d'Israel i Jordània, fa 67 km de llarg per 18 d'ample i el seu principal afluent és el riu Jordà. Es troba 422 m. per sota el nivell del mar i les altes temperatures de la zona (32º- 39º) fan que l'aigua estigui força calenta i cada vegada es vagi evaporant més. Gairebé no s'hi registren precipitacions durant l'any (entre 50 i 100mm) ja que es tracta d'una regió molt seca.

El 1994 l'aigua arribava a aquesta senyal

Des de la ciutat de Jericó, tenim el Mar Mort a un tir de pedra, així que és molt recomanable viure aquesta experiència. Normalment sempre hi ha banyistes que aprofiten per fer tractaments per a la salut i fins i tot podem trobar-hi algun soldat amb l'arma penjant de l'espatlla que tampoc es deixa perdre un bany. Un cop arribem a la platja en qüestió és convenient llegir els consells que s'indiquen en un cartell al mateix lloc del bany. El més important per tenir un bany agradable és no saltar dins de l'aigua i entrar amb molt de compte i a poc a poc per no relliscar perquè el terra és fangós i ens podem enfonsar si se'ns clava un peu a terra. Sobretot no esquitxar a ningú i, si és possible, entrar amb una ampolla de plàstic plena d'aigua mineral, ja que si tenim algun petit esquitx i ens va als ulls, no veurem res i ens picarà moltíssim, d'aquesta manera ens podrem treure la sal amb aigua dessalada. A més, no cal patir per l'ampolla que portem, si se'ns escapa no passa res perquè surarà a les aigües del mar, igual que el nostre cos. Notareu que fins i tot a vegades és difícil posar-se dret un cop estàs estirat i et suren els peus. La sensació és totalment nova i al ser una aigua diferent a la que estem acostumats notareu un tacte lleugerament més llefiscós. Un cop dins és una experiència ben divertida jugar amb els alts nivells de flotabilitat.

Ja que hi som, si voleu sortir amb una pell molt fina i renovar el teixit cel·lular, us podeu untar el cos amb el fang marró fosc que hi ha a la vora, espereu que se us assequi  i entreu a dins de l'aigua per netejar-vos. Diuen que l'aigua conté 21 minerals amb propietats relaxants que nodreixen la pell i activen el sistema circulatori. Quedareu com si sortissiu del balneari.

El lloc del naixement de Jesús

Aquí va néixer Jesús de Natzaret

Ja estem en època nadalenca, molts potser haureu fet el pessebre més per tradició que per creença, i us haureu fixat que els carrers de molts pobles i ciutats s'engalanen i sonen cançons que ens recorden que fa anys per aquestes dates va néixer l'infant Jesús, fill de Josep i Maria. 

Doncs bé, si volem veure l'emplaçament exacte on suposadament va tenir lloc aquest esdeveniment, hem de viatjar fins a Palestina, a la ciutat de Betlem. És probable que el topònim de Betlem signifiqués "la Casa de déu", encara que en àrab Bayt Lahm, vol dir literalment, "la Casa de la Carn", i en hebreu, Bet-Léhem és "la Casa del Pa". 

Betlem es troba a uns 8 km de Jerusalem, és una ciutat majoritàriment cristiana, però també hi conviu població musulmana. En una plaça empedrada hi trobem la Basílica de la Nativitat, i si travessem la seva petita porta, a dins podem veure el punt exacte del naixement de Jesús.

Antigament se suposa que era una establia, el lloc on es guardaven els animals, i a Jesús es diu que en néixer el van posar al "pessebre" que vindria a ser el lloc d'on menjava el bestiar (en anglès Manger, també nom de la plaça on se situa l'església). Aquest és un dels principals atractius turístics de la ciutat juntament amb Jerusalem i rodalies, on milers de turistes fan una ruta religiosa que recórre els llocs més significatius de la vida de Jesucrist. Però com hem dit, a Betlem no només hi ha cristians i la prova n'és la mesquita d'Omar, que està just a l'altra banda de la plaça, visible des de l'església de la Nativitat.

Mesquita d'Omar

Jerusalem / Al-Quds

Baixada al Mur de les Lamentacions

M’atreviria a dir que aquesta és una de les ciutats més peculiars en què he estat, sobretot per la varietat cultural que hi conflueix i pel conflicte que arrossega des de fa anys, això forma una estranya barreja de sensacions. Les guies la descriuen com un centre religiós on l’espiritualitat t’envaeix, però per mi la sensació no va ser ben bé aquesta...  

Família jueva a la ciutat antiga de Jerusalem

En ple agost, amb un sol espaterrant i aguantant la calorassa estoicament amb mànigues fins als colzes i pantalons fins als genolls -per respecte a la cultura del país-,  arribava a Jerusalem amb un sherut (taxi compartit) des de Tel-Aviv.

Kipá

Per fi veuria la ciutat més disputada entre israelians i palestins. En principi semblava un lloc “normal”, i ho poso entre cometes perquè vull dir normal dins la normalitat que suposa parlar d’una ciutat amb soldats gairebé a cada cantonada, jueus llegint la Torà a l’autobús i musulmans fent cua per passar un checkpoint (punt de control). Però aquestes “rutines” les deixo per a un altre dia. Caminant amb la motxilla a l’esquena vam arribar, suant, a la Porta de Damasc, ens vam endinsar a la ciutat antiga i allà s’obria un laberint de carrerons plens de botiguetes de tot tipus pels quals vam arribar a l’hotel, allò tenia una estructura similar a la del souk de Marràqueix, ideal per perdre-t’hi!

Però això no va ser el més sorprenent, el que més em va cridar l’atenció eren les pintes de la gent, fa lleig dir-ho, però amb tot el respecte, allò semblava un ball de disfresses. Els carrers eren atapeïts de gent traficant amunt i avall, pensava que donaríem la nota per la pinta innegable de turistes, però allà hi havia

Sant Sepulcre

de tot: musulmanes amb gel·laba, jueus vestits de negre i amb quipà, ortodoxos amb barrets negres d'ala i tirabuixons, colones amb faldilles llargues i mocador al cap... En resum, una miscel·lània ben curiosa. No podia parar de mirar els modelets, em preguntava quina seria la manera de passar desapercebut entre aquella gent, i què deurien pensar de la meva vestimenta occidental. Doncs bé, aquesta varietat de vestits era directament proporcional a la varietat cultural de Jerusalem, ja que dins el perímetre de les muralles hi conviuen quatre barris: l’àrab, el jueu, el cristià i l’armeni. Quatre religions en no més d’1 km², quatre dietes diferents, en definitiva, quatre maneres de pensar. Entre les campanes a tota hora de les esglésies del barri cristià i els avisos de l’oració dels musulmans a les cinc del matí va ser impossible aclucar ull les dues primeres nits. Semblava una competició de religions. La tercera nit ja havia acumulat prou son, però tota aquella espiritualitat de què parlava la guia es va transformar en estrès religiós.

Porta de Damasc