Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges

dimecres, 31 de maig del 2017

L'estany de Montcortès i la seva llegenda

Estany de Montcortès


Des de Senterada tenim l'opció de fer una ruta circular a peu que ens descobrirà un paratge preciós, el cinquè llac o estany de Montcortès, un indret de llegenda.

Senterada, municipi que es troba a la porta de la Vall Fosca, al Pallars Jussà, és un poblet amb encant que ens ofereix diverses rutes per fer senderisme. Una bona opció és fer la de l'Estany de Montcortès, un itinerari circular de 15,5 km. amb 650 m. de desnivell. La majoria del recorregut coincideix amb una de les etapes del Cinquè Llac, una travessa circular de 5 etapes ideal per descobrir el Pirineu de Lleida tranquil·lament.

Ruta a peu des de Sentarada a l'estany de Montcortès

La ruta s'inicia a Casa Leonardo, lloc altament recomanable on ens vam allotjar una nit (ja n'explicarem el perquè un altre dia) i des d'aquí seguim fins al final del poble, creuem el riu, passem per davant del càmping i pugem direcció Puigcerver. La ruta està ben senyalitzada, sobretot al principi, el camí es comença a enfilar per una zona rocosa i després continua pel mig del bosc.

Seguim les marques grogues en direcció a Mentui, tot i que si ens endinsem pel bosc també hi ha una pista que ens portarà fins a la carretera. No arribarem al nucli de Mentui, sinó que el deixarem darrere nostre i seguirem per la carretera asfaltada. Aquí veurem prats amb el bestiar que hi pastura, unes bones vistes, tot i que ja som a tocar del llac, no es veu per enlloc. Arribarem a un trencall que porta a Cabestany i en lloc d'agafar la pista asfaltada agafem el camí senyalitzat que ja ens indica Estany de Montcortès, baixem entre herbassar i de seguida apareix el llac davant nostre. Ja som al Pallars Sobirà i a una alçada de 1.065 metres sobre el nivell del mar.

Aviat ens adonarem que el silenci es converteix en so de les granotes, ocells i altres espècies que es poden veure i sentir al voltant del llac. A dins també hi habiten peixos diversos. Si fa calor ens podem fer un bany des d'unes passarel·les que ens permeten acostar-nos-hi, però aneu amb compte perquè té una profunditat de 30 metres! Aquest és l'únic llac d'origen càrstic que hi ha als Pirineus, juntament amb el de Basturs, al Pallars Jussà.

Per tornar passem per Mentui i descendim pel barranc de Ruixou fins a la Pobleta de Bellveí, i d'allà cap a Senterada. Aquest tram des de Mentui és una mica més complicat, i ja no està amb senyalitzat amb marques grogues sinó amb fites, així que si volem anar sobre segur, millor que tornem pel mateix lloc que hem vingut. 


La llegenda de l'estany de Montcortès

Conta la llegenda que aquestes profundes i misterioses aigües amaguen a sota una antiga ciutat, rica i pròspera, anomenada Pallars... Voleu saber com continua?


dimecres, 26 d’abril del 2017

Ribesaltes, incert destí d'INDESITJABLES

Ribesaltes

El camp de concentració de Ribesaltes (Rivesaltes en francès) va acollir milers de refugiats, també anomenats indesitjables, que intentaven sobreviure als conflictes, va estar en funcionament fins a finals del segle XX.

Un esplanada àrida, semi-desèrtica, la tramuntana bufant de manera persistent, uns molins de vent que l'aprofiten, i el Canigó nevat de fons. Sobre el terreny algunes males herbes comencen a entortolligar-se enmig de les construccions mig ensorrades, abandonades. El camp de concentració de Ribesaltes es troba es un lloc inhòspit a escassos quilòmetres de Perpinyà, a la regió de Llenguadoc Rosselló, avui França. L'espai visitable només és l'illot F (42 hectàrees), però el camp tenia capacitat per a 18.000 persones, arribant a allotjar-ne 21.000 l'any 1942.

Camp de concentració de Ribesaltes

D'alguns barracons només en queda el sòl
Lliurement podem fer un passeig exterior guiat per un camí marcat entre els barracons, amb teulades i parets caigudes, murs amb grafits resultants de l'abandonament, parets apuntalades, latrines... L'espai està dissenyat amb un perfecte ordre. Alguns barracons semblen reformats fa relativament poc, hi conviuen el formigó i la fusta, d'altres només en queda el terra i quatre runes. I és que el camp es va obrir el 1939 i fins a dècada dels '60, encara estava en ús. Les últimes famílies van abandonar el camp l'any 1977, després va passar a ser un emplaçament exclusivament militar i el 1986 va ser lloc d'internament d'immigrants en situació irregular fins el 2007. En molts barracons encara s'hi pot veure la numeració en pintura negra que desafia la intempèrie.

Al centre, camuflada sota terra, una gran capsa de formigó de color terrós alberga el Memorial de Ribesaltes, obert al públic des de l'octubre de 2015. Sens dubte, una gran obra arquitectònica de Rudy Ricciotti que aconsegueix interferir el mínim en la configuració del paisatge. 


Memorial de Ribesaltes

Carnet d'un harki
Dins del Memorial, en un ambient fosc que convida al silenci i la reflexió, a través d'uns panells lluminosos que combinen text, imatge i alguns objectes, es pot repassar la història del camp de concentració a través d'una cronologia. Sota el títol "Indesitjables", tal i com consideraven els exclosos pel règim francès de Vichy, s'explica breument tot el que es pot veure a la mostra: des de la creació del camp fins al seu tancament, contextualitzat amb el desenvolupament dels conflictes que van tenir lloc a Europa. Als laterals de la sala uns vídeos en format documental amplien la informació de la cronologia i als boscos de testimonis, a través de tauletes digitals, es poden sentir en primera persona les històries dels qui han estat a Ribesaltes (entretingueu-vos-hi, val la pena).

Primer van ser els refugiats republicans de la guerra civil espanyola, els que van arribar al camp a peu creuant els Pirineus. Poc després, durant la segona guerra mundial, s'hi van afegir jueus, gitanos i altres "indesitjables", i l'any 1962, arrel de la guerra d'independència d'Argèlia, hi van arribar els harkis (soldats algerians pro-francesos i les seves famílies). Entre 1941 i 1942 es calcula que fins a 17.500 persones van arribar a passar pel camp. Tots ells són els protagonistes de la tenebrosa història de Ribesaltes. No tots van sobreviure, molts d'ells, amb l'ajuda de l'estat francès, van ser enviats a Auschwitz i Mathausen, ja que aquest també era un dels punts de concentració que tenia l'extermini com a destí final.

Plànol de l'illot F dissenyat sobre el mur del barracó núm. 32

Condicions de vida

Al llarg del recorregut també hi ha espai per a detallar les condicions en què es vivia al camp i les feines que s'hi desenvolupaven. Moltes de les barraques, construïdes amb materials molt econòmics (fibrociment, maons buits...) no protegien del fred a l'hivern ni de la calor a l'estiu, els mancaven els vidres, les teulades no suportaven la forta tramuntana... Les malalties com el paludisme eren freqüents i la taxa de morbiditat pujava en èpoques de molta calor o fred. L'estiu de 1941 van morir 60 dels 140 nadons que hi havia interns al camp. L'agost de 1945 es va crear un cementiri al sud-oest del camp per enterrar-hi els 500 personers que van morir a causa de deficiències alimentàries i epidèmies. Es poden veure objectes quotidians com màquines d'afaitar, joguines o coberts i també hi trobareu dades curioses i documents com l"Auca del refugiat" que a través d'una quarantena de vinyetes explica les trifulgues d'un refugiat de la Retirada que arriba al camp d'internament.

Què passa al segle XXI?
Al final de l'exposició hi ha una reflexió sobre les barbaritats que s'ha fet a Europa al segle XX. Fa referència als totalitarismes i els règims que han conduït a construir camps com aquest que no han estat més que violència contra els mateixos civils. Finalment la pregunta que es planteja gira al voltant de paper d'Europa en aquesta nova onada de refugiats al segle XXI, ja que les guerres continuen i els desplaçats busquen asil. És molt trist veure davamt dels nostres nassos que la història es torna a repetir quan no ha passat ni tan sols un segle.

Sobre l'exposició:

A nivell museogràfic el contingut m'ha semblat rigorós i molt ben documentat. Tot i que hi ha força lletra s'explica molt bé els fets, el context i hi ha una bona combinació d'imatges, vídeos, plànols... Es disposa de molta informació que es pot anar ampliant al gust (i al temps) de cadascú. No deixa de ser sorprenent que en un lloc fronterer i per on al llarg del segle XX hi han passat desenes de nacionalitats, el text només estigui en francès. Hi ha versions en altres idiomes (català, castellà, anglès i potser alguns més) en uns dossiers impresos que ofereixen a l'entrada, l'únic inconvenient és que amb la foscor que hi ha a la sala gairebé no es pot llegir.
Com a crítica al format (i no sé si li haurà passat a algú més) haig de dir que vaig sortir amb un mal de cap considerable de llegir el text de la cronologia, ja que està sobre unes taules amb una llum que fa mal a la vista.  A primer cop d'ull no hi ha problema, però quan ja fa una estona que mires i llegeixes la combinació de llum i sala fosca no sembla gaire bona.
De totes maneres cal celebrar que Europa per fi tingui un memorial d'aquestes característiques que faci crítica i recordi les barbaritats que s'han dut a terme en aquest i altres camps similars.



dimecres, 23 de novembre del 2016

Pèsols negres del Berguedà

pèsols negres
Pèsols negres amb botifarra

Si aneu per terres berguedanes tasteu aquest plat de la nostra singular gastronomia, us sorprendrà molt gratament: pèsols negres amb botifarra.

Quan vam estar pel Berguedà, després d'obrir gana amb una bona ruta a la muntanya,  per dinar vam menjar aquest plat típic del qual mai havíem sentit a parlar ni en coneixíem la seva existència.

La Teresa i en Josep, del restaurant Ca l'Amagat (a Bagà) ens van explicar que el pèsol negre era un llegum autòcton que feia relativament poc que s'havia recuperat. 

Al segle XVIII aquesta varietat de pèsol s'havia cultivat al Berguedà i en altres zones muntanyoses, sembla que venia de la Vall de Lord. Després de molts anys, i malgrat la dificultat afegida del corc, ara es torna a cultivar en quantitats moderades a l'alta muntanya del Berguedà i s'intenta promocionar com a producte autòcton que és.

Es pot trobar en algunes botigues i mercats de la zona, i els podeu tastar principalment guisats o saltejats en alguns restaurants de la comarca.

Quan són crus són de color grisós, però cuits agafen aquest to marró fosc-negre. La temporada del pèsol negre és de juliol a setembre, però també es consumeix sec. És molt gustós i té un toc dolç que segurament us encantarà. 

Nosaltres els vam tastar guisats amb botifarra negra i una mica de cansalada, però hi ha moltíssimes receptes i maneres de cuinar-los. Us deixo aquest enllaç de la Fundació Alícia on hi trobareu totes les seves propietats i receptes per fer-los com més us agradi.

divendres, 22 de juliol del 2016

Fundació Palau, el Picasso més desconegut

La guardiola, un regal molt especial de Picasso a Palau i Fabre 


La Fundació Palau de Caldes d’Estrac és un d’aquests museus que un cop visitat et preguntes com pot ser que mai l’haguessis visitat tenint-lo tan a prop de casa. Aquest sorprenent espai té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre, una d’aquelles persones especials que tenia la capacitat de ser poeta, dramaturg, contista i assagista, i alhora un dels especialistes més prestigiosos en l'obra de Picasso. 

Entrada a la Fudació Palau
Al Maresme, a poques passes d’unes platges magnífiques i fugint de les llargues cues del Museu Picasso de Barcelona, hi trobem la Fundació Palau, on podem topar-nos amb nombroses obres de Pablo Picasso. Tot i que Palau i Fabre provenia d’una família adinerada, va invertir bona part de la seva fortuna en adquirir obres d’aquest autor, arribant a viure molt austerament. Més tard, quan va conèixer-lo aquest li va regalar algunes obres dedicades que també podem veure aquí. 

Relació Picasso - Palau i Fabre

Va ser potser aquest tarannà especial el que va fer que, tot i la fama d’esquerp que tenia Pablo Picasso, li obrís les portes a una sincera complicitat. Palau i Fabre --ens va comentar la Sònia Parra de la Fundació- sempre deia orgullós que Picasso, en conèixer-lo li va dir “És estrany que no ens haguéssim conegut abans”.

Aquesta pintura de Picasso explica una
trista història d'amor
Una de les obres més especials que Picasso va regalar a Palau i Fabre fou una guardiola amb una trepidant història (que de fet ha esdevingut un emblema de la Fundació), explicada pel mateix Josep Palau en un dels audiovisuals de la mostra que us recomano que no us perdeu. 

Palau i Fabre de fet, fou una de les poques persones autoritzades per Pablo Picasso per ser analista oficial alhora de corroborar o desmentir l’autenticitat de les seves obres, i la seva petja en les seves amistats foren tan fortes que a la Fundació Palau podem trobar obres de Miró, amb qui va col·laborar en revistes clandestines per la defensa de la llengua catalana durant el franquisme, o d’artistes actuals de primera línea com Tàpies, Barceló o Perejaume, que de fet, és un dels patrons de la Fundació.

Per què a Caldes d'Estrac?

Palau i Fabre no vivia a Caldes d'Estrac ni hi havia estiuejat mai. Tampoc tenia descendència i li preocupava el fet de deixar aquest fons en algun lloc, després de passar per diversos ajuntaments va anar a parar a Caldes d'Estrac, atret per les poesia de Maragall i Verdaguer (admirats per Palau i Fabre) que sovint en parlava. Encuriosit per aquest lloc, després de fer-se un bany al mar, va parlar amb l'alcalde sobre la seva proposta de col·laboració i després de diverses gestions el seu fons es va quedar al poble, creant-se la Fundació Palau l'any 2003. Palau va morir el febrer del 2008 a Barcelona.

A més a més de la impressionant col·lecció de Palau i Fabre la Fudació Palau té una jardins espectaculars on als estius es pot gaudir a la fresca de diverses activitats culturals relacionades amb la música i la poesia.


Fundació Palau:

Carrer Riera, 54
08393 Caldes d’Estrac
Tel.: 93 791 35 93

Més informació i horaris a la web de la Fundació Palau


dijous, 22 d’octubre del 2015

Les botigues-museu de Salàs de Pallars

Botigues - museu de Salàs de Pallars
En Sisco explica l'evolució de la llet a la botiga d'Ultramarino&Coloniales

A pocs quilòmetres de Tremp, vora el pantà de Sant Antoni, hi trobem Salàs de Pallars, un poblet que encara manté l'encant d'un esplendorós passat i que havia estat habitat per més de mil persones i ara en té unes 300. Lloc on s'hi celebrava des del segle XIV una de les fires de bestiar de peu rodó més importants del Pirineu català i per on encara es pot passejar pels porxos medievals, voltes i cases de pedra que ens transporten al passat.


Barberia
Però si el que volem és envoltar-nos d'una atmosfera de principis del segle XX el que haurem de fer és endinsar-nos a les botigues de Salàs o Centre d'Interpretació de l'Antic Comerç (CIAC), un projecte ideat pel salassenc Francesc Farràs (el Sisco) avui un professor de socials jubilat, a través del qual s'han reproduït antics comerços replens d'objectes majoritàriament del primer quart de segle que ha anat recol·lectant durant anys.

A mode de museu ens podem introduir en el la vida quotidiana dels nostres avis o rebesavis per entendre com anaven a comprar, a afaitar-se, a comprar un medicament o a prendre una copa.

Actualment hi ha sis espais visitables: la botiga de queviures "Ultramarinos & Coloniales", la farmàcia, l'estanc, la barberia, la taverna o "Cafe Salon" i la merceria, que ha estat l'última incorporació al conjunt.

Llustre i píldoras del Dr. Ayer
El Siscu o en Ramon fan una magnífica visita guiada per aquests establiments recreats que conserven mobiliari, cartelleria i productes originals, on fins i tot en trobarem alguns que encara avui es venen però que han canviat completament el seu packaging o el material: la Gillete, el Trinaranjus, el caldo Gallina Blanca, una ampolla de Baron Dandy, unes galetes que es venen a la farmàcia perquè són un "regenerador de la sanura y tónico de los nervios", un pot de Phoscao, capses de llumins, un antic futbolí, un cartell de Norit, una capsa de Laxen Busto, les "píldoras catárticas del Dr. Ayer", publicitat d'anís del Mono, i d'anís del Tigre fent-li la competència, i d'Anís Infernal desmarcant-se'n i qualificant-se de "El peor del mundo"...

No acabaríem mai de mirar la quantitat d'objectes que contenen les botigues i els detalls que s'hi poden trobar. 

Tot plegat digne d'estudi, més enllà de la sociologia i la història de la publicitat i el màrqueting, la visita ens farà reflexionar, a través dels productes, de l'evolució que han tingut els avenços de la tecnologia i del canvi de la societat. Coses com els anuncis de tabac o de les begudes alcohòliques venudes com una cosa saludable avui serien impensables. També veurem com les marques han hagut d'adaptar-se als canvis segons el context de cada moment, això és pal·lès en els productes previs a la dictadura i els que surten després.

Les botigues de Salàs, amb objectes i cartelleria que van des de finals del segle XIX i finals del franquisme, formen part del projecte Boer, basat en la recuperació i valorització del ric patrimoni cultural, arquitectònic i etnològic de la la vila que pretén dinamitzar l’economia local i generar ocupació.

Per visitar les botigues de Salàs us heu d'adreçar a:

CIAC
C/ de les Escoles, 2
25693 Salàs de Pallars
Tel. 973 676 266
http://salas.cat/boer
ciac@salas.cat

dijous, 27 de novembre del 2014

La Festa del Pi de Centelles

El Pi ha arribat a la plaça i comença a pujar les escales per entrar a l'església

El dia 30 de desembre és Santa Coloma i es celebra a Catalunya una de les festes més curioses (i divertida) que he vist mai: la Festa del Pi de Centelles o com encabir un arbre dins d'una església del revés i penjar-li pomes i garlandes. Dit així, sembla un concurs o un acudit que ratlla l'absurd, però és un bon resum del que es pot veure aquest dia tan especial a la població osonenca.


Tot plegat comença el dia de Sant Esteve, el 26 de desembre a les nou del matí els galejadors (a Centelles els trabucaires s'anomenen així) van al bosc, observen, i escullen un pi, el pi que després tallaran. Miren que sigui formós i amb unes bones branques i el marquen per localitzar-lo.

Comitiva de galejadors anant cap a Centelles acompanyant el Pi
El dia següent al vespre es formen els ramells amb pomes i neules que després penjaran del pi i el dia 29 a la tarda es reparteix la pólvora entre els galejadors.

I així arribem al gran dia, el dia 30 de desembre, ben d'hora ben d'hora té lloc a l'església la primera missa, a la sortida els galejadors disparen les primeres salves per despertar tots aquells que encara dormen. Tot seguit el grup de galejadors se'n va cap al bosc i després d'un bon esmorzar de pa amb botifarra procedeixen a tallar el Pi que havien escollit el dia de Sant Esteve, i el tallen a cops de destral (en aquesta festa tot és molt rudimentari, com marca la tradició), però abans que caigui i es malmeti l'agafen amb unes cordes i a pes el col·loquen a un carro tirat per bous. 

Llavors la comitiva amb el carro i el Pi marxen del bosc en direcció a l'església del poble, durant el trajecte els galejadors van disparant trets i els carrers i l'entrada del poble s'omplen de gent que surten a veure l'arribada el pi. Molts nens i nenes es sorprenen quan, des de lluny, els sembla veure un arbre que camina sol, ja que el carro queda amagat entre les mates del camí.

Cap al migdia el Pi entra al poble. Els carrers cada vegada es fan més estrets i el pi ha d'anar passant amb certes dificultats, algunes branques cauen i algú les arreplega, potser porten sort. A la plaça l'esperen els músics i més galejadors que a la vegada li faran una eixordadora rebuda. Centelles s'omple de fum i de soroll, les criatures s'espanten i fins i tot els bous porten taps a les orelles, si no pots quedar-te ben sord.

Mentre disparen els galejadors
Ja a la plaça, plena a vessar i tenyida de barretines vermelles, el pi es treu del carro manualment i entre uns quants homes l'agafen i el fan ballar a ritme d'"Ara balla el pi" fent-lo girar cap aquí i cap allà. Després de la ballaruca, allà a la una, el fan entrar a l'església (és un bon espectacle veure'l passar per la porta) i al seu darrera entre empentes i batzegades la munió de gent també passa cap a dintre com si fos el primer dia de rebaixes. Jo diria que mai havia vist tanta gent desesperada per entrar en una església...

Quan ja no hi cap ni una agulla tanquen les portes de l'església (per cert, sense bancs aquest dia) per evitar aixafaments i comença l'aixecament del Pi al presbiteri.

Col·loquen el pi del revés i amb un sistema de cordes el van alçant fins que queda dret i cap per avall, aleshores es guarneix amb els ramells de pomes, neules i galetes en forma d'estrella, i comença la part més emotiva de la festa. Tots els assistents comencen a entonar els  Goigs a Santa Coloma, que diuen així:

Patrona de Centelles, Coloma, ocell del Cel, guieu vers el camí de les estrelles aquest poble fidel. (tornada, que es va repetint després de cada estrofa)

Pi entrant a l'església

Vós, la vila haveu fundada quan tot el país reneix; a vostra aula arrecerada com una eura arrela i creix.
De Vós pren calor i vida com del pit matern l’infant. O Coloma beneïda, àngel bell d’un poble gran.
Del Sant Temple la façana vostra imatge ha presidit; si va caure en hora insana, més gentil ha reflorit.
Colometa voladora, com les ales esteneu sobre est poble que us implora i us té escrita en nom seu!
Sang de nostra sang, corona d’una raça que us fa honor; des d’ací siau Patrona de qui us mira amb tant amor.
Puix per Vós tenim història, brilleu, astre coruscant, en la ruta de la glòria dels passats i els que vindran.


A mitja cançó, demostrant la gran devoció que tenen per la Santa, es treuen les barretines i les agiten amb el braç, però la cosa no s'acaba aquí... Al vespre, els galejadors es tornen a reunir i des del campanar i des de la plaça es tornen a disparar unes salves. El dia 31 a les 11h es fa una missa solemne i els galejadors disparen fins a acabar la pólvora.

El Pi resta penjat a l'església fins al dia de Reis, després de la missa del migdia es despenja i es reparteixen les branques i les pomes entre els galejadors.

Aquesta tradició està documentada des de l'any 1751, però podria ser molt més antiga. El dia 30, la població fa honor a Santa Coloma, la seva patrona, una festa que podria estar relacionada amb el culte als arbres i la natura o amb rituals pagans vinculats a la fecunditat que tindrien lloc durant el solstici d'hivern. Des del 17 de novembre de 1987 està declarada Festa d'Interès Nacional.

Pi penjat i engalanat, al fons Santa Coloma

Algunes recomanacions per assistir a la festivitat del Pi de Centelles:
  • Porta taps per a les orelles
  • Ves abrigat/da i amb calçat còmode (són unes quantes hores dempeus)
  • Si no vols semblar un foraster/a, posa't una barretina vermella (la pots comprar allà mateix)
  • Ves-hi de bon matí per veure l'entrada del pi al poble
  • Porta una càmera de fotos (si hi vols participar, es fa un concurs d'imatges cada any)
  • No parlis de trabucaires sinó de galejadors. Cal saber també que només els fills de Centelles ho poden ser, o bé aquells que ja fa molt anys que viuen a la vila.

dimecres, 2 de juliol del 2014

El secret de 'Pintar fa mil anys' al Museu Episcopal de Vic

El baldaquí de Ribes, l'obra que amaga el "secret"

"Pintar fa mil anys. Els colors del romànic" és el nom que porta l'exposició que recentment s'ha inaugurat al Museu Episcopal de Vic i que pretén mostrar tot el procés de creació des que una pintura era encarregada fins que es finalitzava l'obra. Aquí coneixerem a què es dedicaven els desconeguts i humils artistes del romànic que realitzaven les obres d'art i les tècniques que feien servir des de la seva vessant més química, una barreja (mai millor dit) de ciència i art que trencant tòpics ens acosta als artistes de l'Edat Mitjana.

L'exposició se centra en quatre pintures sobre fusta: el baldaquí de Ribes, el frontals dels altars de Sant Vicenç d'Espinelves, de Santa Maria de Lluçà i de Sant Martí de Puigbó. Les quatre obres que han estat estudiades científicament al llarg de tres anys dins del projecte de la UAB Magistri Coloniae i han permès saber els secrets dels colors que les composen. 

Per una banda, els pigments naturals s'obtenien a partir de minerals de la terra, com podia ser l'òxid de ferro, apte per a tons ocres o vermellosos, o el cinabri, que donava un vermell molt intens. Però hi havia colors més cotitzats que altres i més fàcils i més difícils d'aconseguir. Per fer el blau, per exemple, als Pririneus abundava l'aerenita, però el blau més intens i més brillant s'obtenia a partir del lapislàtzuli, un mineral provinent de l'Afganistan i que es pot trobar al baldaquí de Ribes, cosa que ens indica que la peça fou encarregada per alguna institució capaç de pagar un pigment d'aquesta categoria. El lapislàtzuli sempre s'aplicava sobre una capa d'un altre pigment, ja que costava tres vegades el seu pes en or. Aquest tipus de minerals, de procedència oriental, solien arribar a Catalunya per la Ruta de la Seda, passant per Venècia, Pisa i Gènova.

Per tal d'aconseguir pigments artificials els pintors del romànic ho feien amb el coneixement de l'alquímia, però els frares (tal com deia Cennino Cennini) eren els qui en coneixien millor les receptes i les proporcions, ja que aquesta pseudociència era secreta i hermètica. Un dels pigments artificials més utilitzats era el blanc de plom, que s'aconseguia posant les tires de plom en un recipient en vinagre o orina enterrat quinze dies en fems. Sí, sí... ens pot semblar una autèntica marranada però aquesta combinació reaccionava de manera que s'obtenia un dels colors més apreciats del romànic.

Un altre dels colors amb més càrrega simbòlica era l'or, el color de la llum de Déu. Els bizantins eren els experts en els daurats i l'art estava impregnat de religió. També era un metall d'alt cost, i per això se'n feia una imitació que feia el fet: la colradura, que consistia a substituir les làmines d'or per plata o estany.

Tots aquests secrets i molts d'altres i de més colors els descobrireu visitant l'exposició, però si he titulat així aquesta entrada no només és per referir-me al secret de la tècnica d'aquests artistes sinó a un altre secret que gràcies a aquesta prolífica investigació ara ha quedat al descobert: el Secret, en majúscula. 

El Secret:

En la visita que ens va fer la comissària de l'exposició, Judit Verdaguer, mentre ens parlava dels aglutinants en la pintura ens va fer adonar d'un detallàs que gairebé ens passa desapercebut. En referència a l'estudi i l'anàlisi científic del baldaquí de Ribes (1119-1134) es confirma l'ús d'oli com a aglutinant en alguns roses i grocs, el que no es pot saber és si es tractava d'oli de llinosa o de nous. Als no experts en la matèria, com jo, ens pot semblar una dada més, supèrflua, però ja us asseguro que és una descoberta cabdal.

Judit Verdaguer, explicant l'obtenció de pigments
El tremp d'ou era la tècnica més habitual en aquest tipus de pintures, i l'oli com a aglutinant es considerava més tardà. Per tant, aquesta troballa podria posar en dubte les datacions de moltes pintures considerades posteriors i ens permet afirmar que a Catalunya hi ha la pintura més primerenca en l'ús d'aquest tècnica. Llàstima que aquest detall-bomba no hagi estat tractat amb l'atenció que requereix, i esperem que properament se'n faci la difusió que es mereix.

Podeu veure l'exposició fins el 14 de desembre del 2014 a la sala temporal del Museu Episcopal de Vic, i si hi aneu, de pas, no us perdeu l'exposició permanent que també alberga autèntiques joies medievals de la talla del Louvre o cusriositats com el bressol de Jacint Verdaguer, aquí en teniu un tastet.

Agraïments: Carme Comas del MEV, per convidar-nos a l'exposició; Judit Verdaguer, per guiar-nos-hi, i als bloguers que també hi van assistir per la bona companyia.

dimecres, 25 de juny del 2014

Nova app per fer turisme per la Barcelona del 1714


Pantalles que trobareu a l'app del Tricentenari Barcelona 1714

Coincidint amb el Tricentenari a tota Catalunya s'estan duent a terme nombrosos actes per rememorar la Guerra de Successió i a Barcelona especialment la caiguda de la ciutat a mans de les tropes de Felip V l'Onze de Setembre del 1714. Entre les activitats que s'estan fent una que em fa especial il·lusió per haver-hi participat és l'aplicació per a mòbil mitjançant la qual es podrà fer una ruta per la Barcelona del 1714.

Portada app
Si voleu recórrer alguns escenaris de la batalla i que us expliquin la història d'aquest malaurat episodi, només cal que us la descarregueu gratuïtament i un guia molt mediàtic us l'anirà explicant. En català trobareu el Toni Soler, en castellà el Sant Millán, en italià la Benedetta Tagliabue, el Matthew Tree en anglès, el Sergi López en francès i en Hideki Tatsuhisa en japonès. El guió i la coordinació del projecte són de l'historiador Dani Cortijo i els efectes de so que us traslladaran al segle XVIII han estat realitzats per Vicent Matamoros; se us posarà la pell de gallina...

Aquesta aplicació us permet aproximar-vos a la història i gaudir d'un recorregut pel barri Gòtic i pel Born, i si us apassiona el tema també podreu guanyar una sèrie de medalles demostrant els vostres coneixements a través d'unes preguntes que es fan a cada punt, però cal que estigueu ben atents i que sigueu molt observadors, només així podreu presumir de tenir la medalla de Castellví o d'Utrecht. 

I si amb l'aplicació us quedeu amb ganes de més: de més detalls, de més història, de més curiositats, podeu fer la ruta a peu amb en Dani o amb jo mateixa, i us guiarem in situ per aquests i altres espais, només cal que contacteu amb nosaltres aquí.



diumenge, 6 d’octubre del 2013

Senderisme: de La Pobla de Segur a Montsor



El Pallars Jussà potser és un dels territoris menys explorats i menys explotats de Catalunya, per tant, podríem dir que el conformen pobles que conserven força el seu caràcter propi i han estat poc intervinguts pel turisme, probablement per la incomunicació que presenten respecte a grans ciutats turístiques com Girona o Barcelona. Segurament a molts de vosaltres us sona Tremp, Talarn, el Montsec, el castell de Mur,  la Vall  Fosca o fins i tot la Pobla de Segur, però no tant per haver-hi anat sinó per ser un lloc de pas cap a l'alta muntanya, cap als Pirineus, cap a les pistes d'esquí.

El Pallars és una zona d'alt interès geològic
Avui dia el Pallars està ben comunicat per carretera, però sense cotxe, difícilment hi arribarem, necessitarem temps i paciència si volem agafar el tren (podem trigar fins a 6 hores des de Barcelona fent transbord a Lleida perquè fa volta per Manresa o Tarragona, senzillament escandalós) i diners si volem anar-hi en el cotxe de línia. Això sí, un cop allà no us en penedireu, el Pallars amaga racons insospitats i paisatges plens de bellesa.

El camí vell de Montsor 

Avui us presento una de les excursions més boniques que es poden fer a peu des de La Pobla de Segur: el camí vell de Montsor. Es tracta d'una ruta circular d'uns 15 km que surt des del final de la Pobla de Segur, a la N260, i acaba a la mateixa població. El recorregut, ben senyalitzat, ens portarà a Montsor, un poble abandonat que resisteix el pas del temps a dalt d'un turó.

El més dur és el principi, una pujada bastant pronunciada per un camí pedregós, però de seguida ens anirem elevant mentre al terra es poden observar restes de l'antic camí.

Montsor
El camí que porta a Montsor
A mesura que anem pujant veurem una bonica vista de La Pobla amb el pantà de Sant Antoni al costat i el Montsec al fons, només contaminada pels cables de la central hidroelètrica. A mà dreta, a l'altra banda de la carretera, ens quedaran Claverol i Sossís i la Serra de Boumort. Després dels primers quilòmetres la pujada serà una mica més suau, i la panoràmica cada vegada més impressionant, davant nostre les roques de les muntanyes s'aniran fent més grans i aviat desapareixeran de la nostra vista els fils elèctrics. Passarem per zones boscoses, per zones de sorra  fina vermella, per zones més rocoses: el camí és molt variat geològicament i la vegetació també, nosaltres fins i tot vam trobar alguns rovellons a la vora mateixa del camí, hi ha zones de pins, alzines, romaní, farigola...

Un cop fets els primers quilòmetres veurem que a l'altra banda de la muntanya es dibuixen unes cases camuflades entre la roca, allà haurem d'arribar, però encara haurem de recórrer uns quants km. Seguirem pujant i serà difícil no entretenir-se a fer fotos una i altra vegada en qualsevol dels 360º que ens envolten, tant la vista de Monstor abandonat com la del pantà amb La Pobla de Segur com de Collegats faran que parem a contemplar el paisatge de postal.

Restes de bestiar
Quan vegem un rètol on hi posi Peracalç no ens hem de desviar, però ja serem més a prop de Montsor, després d'uns revolts el poble ens apareixerà majestuós a dalt de tot de la muntanya. Seguirem recte endavant i unes flors violeta enmig del camí ens guiaran cap allà, a banda i banda deixarem vegetació perfumada per unes mates d'espígol que ho impregnen tot. Natura en estat pur.

Quan estiguem molt a prop, per uns moments, semblarà que deixem el poble enrere, però el camí dóna la volta per entrar al poble per la part del darrera, en l'ascens final uns esbarzers ens obsequiaran amb unes móres negres exquisides, tot un regal de la naturalesa que ens donarà forces per la tornada.

Montsor
Des de Montsor veiem el Pantà de Sant Antoni i La Pobla de Segur
I per fi arribem a Montsor (1.229 m.), segons ens havia comentat algun modest habitant de la comarca, "només quatre parets que amb prou feines s'aguanten", però la sorpresa va ser majúscula, eren molt més que quatre parets i que quatre cases: el poble conserva encara una església del segle XVII, d'origen romànic, amb un petit cementiri al costat on hi descansen tres ànimes, l'església de Santa Maria, de la qual depenia el ja desaparegut Monestir de Sant Pere de les Maleses, i encara més, on ara hi havia aquest poble està documentada l'existència d'un castell que Ramon de Montferrer hauria donat al seu germà Guillem; això explicaria la disposició de les cases en aquest peculiar cim de la muntanya amb vistes privilegiades, col·locades formant un mur clos. Montsor ha esdevingut un indret fantasmagòric, intrigant i alhora decadent però de gran bellesa, tant per les vistes de què deurien gaudir els seus habitants com del conjunt més o menys circular que formen les seves restes, amb senyals evidents de vida no fa tants anys. 

Montsor
Casa abandonada de Montsor
Nosaltres, curiosos de mena, vam entrar a la primera casa que es troba a l'entrada del poble, habitada fins no fa gaire. La prova n'era que allà dins hi havia bales de palla, menjadores de bens i gàbies de conills a més a més d'alguna cadira vella, matalassos i alguna altra andròmina. Sembla que els últims habitants van viure al poble fins als anys '70 i després ja només s'utilitzava alguna casa per al bestiar. Vam poder espiar l'interior d'alguna casa més des de fora però pràcticament totes estan malmeses de l'interior encara que en conservin l'estructura. 

Montsor queda just a la frontera entre els dos Pallars, està dins del Jussà i antigament era el punt de connexió amb el Pallars Sobirà, la decadència del poble va començar després que es construís la carretera que travessava el congost de Collegats. Actualment, si hi volguéssim arribar en cotxe hauríem de fer una gran volta d'uns 30 km des de La Pobla, 12 dels quals sense asfaltar.

salt del Llop

Salt del Llop
Per tornar seguirem el camí de baixada, a la vora del poble passarem per una font envoltada de vegetació i darrere anirem deixant el poble. Continuarem caminant per la Cresta de Gelat, des d'on tindrem una excel·lent panoràmica. El primer tram del descens és fàcil fins que arribem al Salt del Llop, equipat amb uns esglaons de ferro i una cadena, de manera que ràpidament podrem salvar el desnivell d'uns 3 metres. El pas en sí no és difícil, però després, a l'alçada de la Roca Foradada sí que caldrà parar atenció a les fites i les marques grogues, perquè queden una mica amagades entre el conglomerat de la roca.


Finalment travessarem un bosc de pins fins que arribem a la caseta de la central hidroelèctrica, baixarem paral·lels al tub i aquí tenim dues opcions: podem seguir pel tub fins al final i sortir ja a baix de tot, on passa la carretera, o bé agafar la pista que va a parar una mica més endins de La Pobla de Segur. Fi de l'excursió i moment de prendre un descans.

Al fons a l'esquerra Montsor, situat a 1229 metres d'alçada







Si us animeu a fer la ruta, us recomano que aneu ben equipats, tant pel que fa al calçat, ja que el camí és molt pedregós, com per l'avituallament: sobretot porteu aigua, perquè només hi ha la font del poble a mig camí i el més probable és que us la trobeu seca.

Podeu trobar la ruta detallada clicant aquí i podeu descarregar-vos el fulletó i el track  aquí.

dijous, 14 de març del 2013

L'última absenta al bar Marsella? #salvemelmarsella



Aquests darrers dies ha sortit la notícia del possible tancament de l'emblemàtic Bar Marsella, un dels de tota la vida, dels pocs que queden del segle XIX. M'he vist obligada a avançar-vos aquest post que tenia guardat per a més endavant davant la urgència dels fets. Sembla ser que els propietaris han posat la finca a la venda per un milió d'euros i des del febrer no els han renovat el contracte de lloguer.

Absenta, la beguda típica del Marsella
Aquests vídeos i van ser enregistrats a finals de desembre  de 2012 en una ruta pels comerços del Raval guiada per l'historiador Jesús Floro. Una de les parades més esperades era aquesta, la del Marsella. Allà en Josep Lamiel, actual propietari del negoci que va iniciar el seu avi, ens en va explicar els seus orígens, ens va parlar dels personatges més destacats que hi han passat: Dalí, Picasso o el mateix George Lucas, Woody Allen o Penélope Cruz en els rodatges de diverses pel·lícules. 

I no és estrany, perquè el Marsella encara conserva aquell regust dels bohemis que hi venien a buscar la fada de la inspiració a través de l'absenta, els llums i les ampolles estan envoltades per una capa de pols i les parets escrostades deixen passar el temps i els clients per acabar de desprendre's de la pintura de fa segles. Un bar amb encant, amb "solera" i tot un símbol del Raval, igual que el seu veí, el London Bar.

Per tal d'evitar el tancament d'un dels bars més populars del Raval i de Barcelona podeu signar la petició aquí.

Destitgem que les fades ajudin a trobar una solució, ja que obrir el local a un altre lloc no seria ben bé el mateix. #salvemelmarsella

        
         Bar Marsella:

        c/ de Sant Pau 65
        08001 - Barcelona

dimarts, 15 de gener del 2013

50 persianes literàries al Raval




Preparats per gaudir de l'art i la literatura a Barcelona? Ja fa un parell de mesos que pel barri del Raval es poden veure una cinquantena de persianes pintades per artistes grafiters que fan referència a obres emblemàtiques en llengua catalana. Aquesta és la manera que ha tingut Edicions 62 de celebrar els seus 50 anys amb la col·laboració de Tot Raval i l'Ajuntament.

Al carrer de les Carretes, de la Cera, de Sant Pau... hi trobem persianes il·lustrades amb llibres referents de la literatura universal traduïts al català com ara Trilogia de Nova York de Paul Auster, però també obres d'autors que tenen un vincle amb el Raval com Manuel Vázquez Montalbán, Sebastià Alzamora o Carlos Ruiz-Zafón. Clàssics com El poema de la rosa als llavis de Salvat-Papasseit han inspirat artistes del graffiti en un projecte que pretén revitalitzar el barri.

Una bona idea per guarnir les persianes dels comerços que ens alegra la vista i desperta la passió per rellegir aquestes obres altra vegada. 

El poema de la rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit



dimarts, 18 de desembre del 2012

El Mig-Món de Súria


Falla anticlinal de Súria
Ara que els maies diuen que s'acosta la fi del món, jo us parlaré del contrari. Els fets van tenir lloc a Súria. Un cop arribes en aquest poble sorprèn la quantitat d'establiments que duen el nom de "Mig-Món", també s'ho diu una autoescola, l'Institut, la Unió Ciclista... I penses: què carai deu ser això del mig-món? O són poc originals o deu ser alguna cosa important; però si és tan important, per què mai n'havia sentit a parlar abans? 

I ostres si era important! Resulta que Déu va començar a crear el món aquí: va anar fent i creant tota l'esfera com si desplegués un ventall i el va tancar acabant-lo aquí mateix, a Súria. I jo sense saber-ho... Així és com ens ho va explicar la Laura en la visita al Castell de Súria tal i com podeu veure al vídeo de sota; però del castell ja en parlarem en un altre moment, centrem-nos en el tema. Segons Joan Amades:
A les immediacions de Súria hi ha unes roques encarades que segons la veu popular, són la marca de l’acabament del món i indiquen el centre de la terra, que fou per on s’acabà al ésser creada. Quan el món s’hagi d’acabar aquelles pedres s’ajuntaran.  
El nom de Mig-Món prové d’una tradició local, segons la qual en aquest indret la terra sembla que es divideixi en dues meitats, com es pot comprovar veient la peculiar forma del plegament de la falla. Aquesta estructura geològica, al peu de la muntanya Cabanassa, la trobem sortint de Súria en direcció a Cardona, a la vora mateix de la carretera, però es pot observar des de diferents punts elevats de la vila.

Escut de Súria
A més de tots aquests comerços que porten el nom de Mig-Món també aquest es troba representat en l'escut de Súria (amb tres xebrons negres), per tant és tot un símbol en aquest municipi. I no és per menys, perquè si anem a buscar l'explicació científica, sabrem que és una cosa única i objecte d'estudi a tot el món per la seva singularitat. Fa 65 milions d'anys la col·lisió entre les plaques tectòniques ibèrica i eurasiàtica va donar lloc a la creació d’un mar interior que va quedar atrapat entre les muntanyes dels Pirineus, aleshores en formació. La Falla anticlinal de Súria és una formació geològica on convergeixen dues capes de roca que no enllacen entre elles a causa de la intensitat d'aquest plec. 

L'existència i l'estructura d'aquestes roques, riques en clorur potàssic, també expliquen que des de fa més de cent anys s'hagi explotat aquesta mina de potassa convertint la vila en el principal centre miner de Catalunya i motor econòmic de la zona del Cardener, fent-la créixer urbanísticament i demogràfica.

Actualment la Falla Mig-Món de Súria forma part del Parc Geològic i Miner de la Catalunya Central, integrat a la Xarxa de Geoparcs, avalada per la UNESCO, o sigui que ja podeu fer geoturisme, feu-ne abans que s'acabi el món! Perquè quan el món s'acabi, com diu Joan Amades, aquelles pedres s’ajuntaran i ja no podrem veure aquesta cicatriu tan peculiar del nostre paisatge.


dimarts, 13 de novembre del 2012

Autòdrom de Terramar, entre Sitges i Sant Pere de Ribes

La pista té una amplada de 18 metres que s'amplia a 20 metres als peralts

Una visita molt recomanable entre Sant Pere de Ribes i Sitges és visitar l’antic Autòdrom Terramar. La guia Rosa Julià ens va acompanyar fins al recinte i ens en va explicar la història. Sense l’arribada dels indianos o americanos que van fer fortuna a les amèriques, la construcció de l’autòdrom no hagués estat possible, ja que van contribuir a millorar les infraestructures de Sitges. El projecte de l’autòdrom estava inclòs dins d’una ciutat-jardí que havia de ser la ciutat de repòs dels barcelonins. 

Vam poder trepitjar la pista de 2 km de llargada, les graderies, paddock i fins i tot vam veure les marques de pneumàtics de l’època que potser havien deixat pilots de renom com Alberto Divo, Nuvolari o Dario Resta, que van córrer allà mateix al denominat ”I Gran Premio Internacional de España”. Ara mateix és l’únic circuit oval que es conserva des del 1923.

L'edifici amb les portes verdes són els paddocks dels circuit que encara es conserven

Us deixo el vídeo de la nostra visita amb més detalls sobre la història d'aquest circuit i sorpresa final:

divendres, 5 d’octubre del 2012

Pilon's street o carrer Comte de Tarragona


Carrer Comte / Pilon's street (Tarragona)

Si heu passejat pels carrers de Tarragona, entre les nombroses restes romanes del barri antic, segur que el carrer Comte, pràcticament peatonal, no us ha passat desapercebut. Us haureu adonat de seguida que té un cridaner colorit, ja que està flanquejat per 75 pilons pintats de diferents tons. En un primer moment ens podria semblar una bretolada més o menys simpàtica (això va a gustos), però si observem els pilons, veurem que n'hi ha amb molts detalls: flors, ocells, ratlles, punts... 

No és una cosa feta de qualsevol manera, és molt més que això. Si anem avançant pel carrer, ens trobarem una placa metacrilada on hi posa "Pilon's street", per tant no és cap pràctica espontània. Ben al contrari, ja és tota una tradició en aquest carrer que els veïns, o qui vulgui, pinti cada any els pilons per les festes de Sant Agapito Bis, al juliol . Aquest acte és conegut a Tarragona com la "Pilon Parade" i hi participen tant petits com grans, que per un dia deixen volar la imaginació al carrer; aquest ha estat el sisè any que s'ha celebrat. No hi ha guanyadors, però en cada edició s'indulten dos pilons que no seran pintats.

D'on ve aquesta tradició?
Està inspirada en la "Cow Parade", aquella exposició de vaques de fibra de vidre pintades per artistes que es fa a diferents ciutats. Fa uns anys els veïns van demanar per la festa major que al carrer s'hi fes una "cow parade",  però com que les vaques no els cabien al carrer i els van dir que no era possible, van decidir pintar els pilons.

Val la pena conèixer aquesta història i passaejar per aquest petit esclat de color entre els ocres i grisos de Tarragona. Podem acostar-nos-hi cada any per veure lluir els nous dissenys que amb molta il·lusió han decorat els mateixos artistes del carrer. Street art en tota regla!

dimecres, 8 d’agost del 2012

El Foradot, un bany d'aigua fresca al Pallars Jussà

Molt a prop d'Abella de la Conca, una petita població del Pallars Jussà, podem trobar un indret espectacular on anar a refrescar-nos un calorós estiu en què el temòmetre s'enfila gairebé fins als 40º. Al llarg dels segles el riu s'ha anat obrint pas per les roques, formant salts d'aigua i sots que conformen unes basses d'aigua corrent on ens podem banyar tranquil·lament si no és que ha plogut molt.

El salt d'aigua que es veu a la imatge ens pot fer un perfecte massatge a l'esquena, com si estéssim a un centre lúdic termal, però aquí tot és natural, també ho són les pedres del terra, per això és recomanable anar ben calçat, amb sandàlies d'aigua, perquè el descens es pugui fer sense problemes.

Un cop remullats en aquestes aigües fredes podem aventurar-nos a seguir uns metres el curs del riu entre les dues parets i descobrirem el paisatge que envolta la zona. Es conserva força net i verge, fins i tot s'hi pot veure algun gat salvatge perdut.


Com s'hi arriba? doncs el millor és preguntar pels voltants d'Isona o Abella com anar fins a Lo Foradot, ja que es tracta d'una pista forestal que queda força amagada. Si no us ho volen dir, no us estranyeu, perquè és considerat un lloc secret només reservat per a habitants de la rodalia. Diueu que no ho direu a ningú i que no ho publicareu a internet i segur que molt amablement us indicaran el camí.

diumenge, 1 de juliol del 2012

Museu de la marihuana a Barcelona


 
El mes de maig va obrir al carrer Ample de Barcelona el Hemp Museum Gallery o museu del cànem, actualment el més gran del món, més encara que el que hi ha Amsterdam, tot i que també pertany a Ben Dronkers. El museu està ubicat en un lloc excepcional, el Palau Mornau, construït al segle XVI per la família Santcliment. 

Ben Dronkers
Després de passar per vàries mans l'holandès Ben Dronkers va adquirir la finca el 2002 en un estat total d'abandonament. Finalment, al cap de 10 anys d'obres s'ha pogut obrir altra vegada el Palau, ara ja com a Museu del cànem. 

Però no espereu trobar-hi només una sèrie d'artilugis com si estéssim a un cofeeshop, aquest museu és molt més que això. Aquí s'explica els usos i propietats del cànnabis d'abans i d'ara i el seu potencial per a fins industrials, nutricionals, medicinals, sacramentals i recreatius. Podem veure unes sabates de luxe fabricades amb cànem, peces per a cotxes i un munt de coses que segur que us sorprendran. Un total de 900 metres quadrats on hi trobem el cànnabis relacionat amb el cinema, amb la indústria tèxtil, amb personatges com Popeye o Shakespeare.

Així que si us va agaradar el museu d'Amsterdam, aquest us agradarà molt més, amb el valor afegit de la seva ubicació, un Palau decorat a mida per a l'ocasió: amb pintures, bustos i sobretot fulles d'aquesta planta que anireu veient per tot el recinte...

Sandàlia feta amb cànem
Hemp Museum Gallery 
c/Ample 35, Barcelona
933197539 
Horari: 10:00 - 23:00
 
Preu: 9,00 € (nens gratuït)

http://hempmuseumgallery.com/es