Ribesaltes, incert destí d'INDESITJABLES

El camp de concentració de Ribesaltes (Rivesaltes en francès) va acollir milers de refugiats, també anomenats indesitjables, que intentaven sobreviure als conflictes, va estar en funcionament fins a finals del segle XX.

Un esplanada àrida, semi-desèrtica, la tramuntana bufant de manera persistent, uns molins de vent que l'aprofiten, i el Canigó nevat de fons. Sobre el terreny algunes males herbes comencen a entortolligar-se enmig de les construccions mig ensorrades, abandonades. El camp de concentració de Ribesaltes es troba es un lloc inhòspit a escassos quilòmetres de Perpinyà, a la regió de Llenguadoc Rosselló, avui França. L'espai visitable només és l'illot F (42 hectàrees), però el camp tenia capacitat per a 18.000 persones, arribant a allotjar-ne 21.000 l'any 1942.

Camp de concentració de Ribesaltes

D'alguns barracons només en queda el sòl

Lliurement podem fer un passeig exterior guiat per un camí marcat entre els barracons, amb teulades i parets caigudes, murs amb grafits resultants de l'abandonament, parets apuntalades, latrines... L'espai està dissenyat amb un perfecte ordre. Alguns barracons semblen reformats fa relativament poc, hi conviuen el formigó i la fusta, d'altres només en queda el terra i quatre runes. I és que el camp es va obrir el 1939 i fins a dècada dels '60, encara estava en ús. Les últimes famílies van abandonar el camp l'any 1977, després va passar a ser un emplaçament exclusivament militar i el 1986 va ser lloc d'internament d'immigrants en situació irregular fins el 2007. En molts barracons encara s'hi pot veure la numeració en pintura negra que desafia la intempèrie.

Al centre, camuflada sota terra, una gran capsa de formigó de color terrós alberga el Memorial de Ribesaltes, obert al públic des de l'octubre de 2015. Sens dubte, una gran obra arquitectònica de Rudy Ricciotti que aconsegueix interferir el mínim en la configuració del paisatge. 

Memorial de Ribesaltes

Carnet d'un harki

Dins del Memorial, en un ambient fosc que convida al silenci i la reflexió, a través d'uns panells lluminosos que combinen text, imatge i alguns objectes, es pot repassar la història del camp de concentració a través d'una cronologia. Sota el títol "Indesitjables", tal i com consideraven els exclosos pel règim francès de Vichy, s'explica breument tot el que es pot veure a la mostra: des de la creació del camp fins al seu tancament, contextualitzat amb el desenvolupament dels conflictes que van tenir lloc a Europa. Als laterals de la sala uns vídeos en format documental amplien la informació de la cronologia i als boscos de testimonis, a través de tauletes digitals, es poden sentir en primera persona les històries dels qui han estat a Ribesaltes (entretingueu-vos-hi, val la pena).

Primer van ser els refugiats republicans de la guerra civil espanyola, els que van arribar al camp a peu creuant els Pirineus. Poc després, durant la segona guerra mundial, s'hi van afegir jueus, gitanos i altres "indesitjables", i l'any 1962, arrel de la guerra d'independència d'Argèlia, hi van arribar els harkis (soldats algerians pro-francesos i les seves famílies). Entre 1941 i 1942 es calcula que fins a 17.500 persones van arribar a passar pel camp. Tots ells són els protagonistes de la tenebrosa història de Ribesaltes. No tots van sobreviure, molts d'ells, amb l'ajuda de l'estat francès, van ser enviats a Auschwitz i Mathausen, ja que aquest també era un dels punts de concentració que tenia l'extermini com a destí final.

Plànol de l'illot F dissenyat sobre el mur del barracó núm. 32

Condicions de vida

Al llarg del recorregut també hi ha espai per a detallar les condicions en què es vivia al camp i les feines que s'hi desenvolupaven. Moltes de les barraques, construïdes amb materials molt econòmics (fibrociment, maons buits...) no protegien del fred a l'hivern ni de la calor a l'estiu, els mancaven els vidres, les teulades no suportaven la forta tramuntana... Les malalties com el paludisme eren freqüents i la taxa de morbiditat pujava en èpoques de molta calor o fred. L'estiu de 1941 van morir 60 dels 140 nadons que hi havia interns al camp. L'agost de 1945 es va crear un cementiri al sud-oest del camp per enterrar-hi els 500 personers que van morir a causa de deficiències alimentàries i epidèmies. Es poden veure objectes quotidians com màquines d'afaitar, joguines o coberts i també hi trobareu dades curioses i documents com l"Auca del refugiat" que a través d'una quarantena de vinyetes explica les trifulgues d'un refugiat de la Retirada que arriba al camp d'internament.

Què passa al segle XXI?
Al final de l'exposició hi ha una reflexió sobre les barbaritats que s'ha fet a Europa al segle XX. Fa referència als totalitarismes i els règims que han conduït a construir camps com aquest que no han estat més que violència contra els mateixos civils. Finalment la pregunta que es planteja gira al voltant de paper d'Europa en aquesta nova onada de refugiats al segle XXI, ja que les guerres continuen i els desplaçats busquen asil. És molt trist veure davamt dels nostres nassos que la història es torna a repetir quan no ha passat ni tan sols un segle.

Sobre l'exposició:

A nivell museogràfic el contingut m'ha semblat rigorós i molt ben documentat. Tot i que hi ha força lletra s'explica molt bé els fets, el context i hi ha una bona combinació d'imatges, vídeos, plànols... Es disposa de molta informació que es pot anar ampliant al gust (i al temps) de cadascú. No deixa de ser sorprenent que en un lloc fronterer i per on al llarg del segle XX hi han passat desenes de nacionalitats, el text només estigui en francès. Hi ha versions en altres idiomes (català, castellà, anglès i potser alguns més) en uns dossiers impresos que ofereixen a l'entrada, l'únic inconvenient és que amb la foscor que hi ha a la sala gairebé no es pot llegir.
Com a crítica al format (i no sé si li haurà passat a algú més) haig de dir que vaig sortir amb un mal de cap considerable de llegir el text de la cronologia, ja que està sobre unes taules amb una llum que fa mal a la vista.  A primer cop d'ull no hi ha problema, però quan ja fa una estona que mires i llegeixes la combinació de llum i sala fosca no sembla gaire bona.
De totes maneres cal celebrar que Europa per fi tingui un memorial d'aquestes característiques que faci crítica i recordi les barbaritats que s'han dut a terme en aquest i altres camps similars.

Lyon en bicicleta

Lyon és la ciutat més gran de França després de París i Marsella. S'estén al llarg de dos rius, el Saone i el Roine i tot i que compta amb una xarxa de metro, tramvia i bus amb la qual moure's ràpidament d'una punta a l'altra us recomano moltíssim Vélo'v, la seva xarxa de bicicletes públiques (des del 2005) que ha anat creixent mica en mica a causa del seu èxit. És com un Bicing però quasi m'atreviria a dir que en alguns aspectes és millor.  

L'avantatge més gran d'aquest sistema és que és molt i molt fàcil d'utilitzar i el model de bici és força còmode, semblant a una bici de passeig. A més compta amb un xarxa de 348 estacions i unes 4.000 bicicletes a tota la ciutat, de seguida observareu que hi ha bicicletes o vélos per tot arreu! Es nota que la ciutat ha fet una gran aposta per aquest transport i ha anat ampliant el número de carrils bici a més de la flota. L'inconvenient més gran que pot tenir és que a la Fourvière, la part més elevada de la ciutat, probablement trobareu menys bicicletes, ja que pujar és un esforç i no hi ha un trasllat de bicicletes cap amunt més que els mateixos usuaris.

Si utilitzeu aquest sistema no cal que us cenyiu al horaris del transport públic, es pot agafar una bicicleta durant les 24 hores del dia i us ho podeu combinar amb el metro o el bus.

Estació de vélo al Musée des Confluences, vora el riu

Circular per Lyon en bicicleta:

La ciutat té molts carrils bici, podríem de dir que de diverses categories, des dels més agradables i fins als més perillosos. Els més agradables són aquells que estan separats dels cotxes i dels peatons, amb una amplada considerable. Només per fer aquests recorreguts ja val la pena llogar les bicicletes, en podem trobar a les vores dels dos rius (vies verdes) o bé al parc de la Tête d'Or. 

Després tindríem el clàssic carril bici, que va al costat dels cotxes però està separat per una línia. També hi ha carrils bici que van paral·lels als tramvies i d'altres que es comparteixen amb el carril bus, s'ha d'anar vigilant la circulació perquè no et sorprenguin. 

Però els més perillosos són aquells que no tenen cap línia de separació i a terra tenen la icona de la bici, d'aquests els pitjors són els que van en direcció contrària a la dels cotxes, n'hi ha encara que sembli estrany, solen ser d'un sol carril i alguns són una mica estrets, són els que caldria evitar. 

Malgrat aquests últims, que no són molts, podríem dir que hi ha una xarxa de carrils bici molt àmplia i força ben pensada que et permet arribar a molts llocs d'una manera ràpida. 

Una altra de les coses per tenir en compte és el temps, si plou pot ser força incòmode anar en bici, però també és cert que el paviment és prou porós o rugós com per poder desplaçar-se amb bicicleta sense relliscar, cosa que a Barcelona és més difícil.

Aquí podeu consultar el mapa amb les estacions i els carrils bici de Lió.

Com es lloga una bicicleta?

Només cal acostar-se a al panell d'una estació de bicicletes (està en diversos idiomes, en castellà també) i posar la targeta de crèdit (accepten Visa, Mastercard, Amex, Blue Visa). Podrem triar si volem una bicicleta durant 1 dia o una setmana, és la modalitat anomenada Vélo'v Express. La màquina ens dispensarà una targeta amb un codi i haurem de posar un PIN que utilitzarem per agafar la bici en cada trajecte. Ja estarem donats d'alta del servei. Cada vegada que vulguem agafar una bicicleta només haurem d'introduir el codi de la tarjeta i el número secret.

Si sou molt previsors o ho preferiu també hi ha l'opció de treure el tiquet a distància (abans de viatjar), el sol·licites on line i t'envien un pdf amb el codi, així quan arribes a la ciutat ja pots activar-lo i utilitzar la bicicleta. Jo recomano la primera opció, és realment fàcil.

EL model de bicicleta és molt còmode

Per retornar la bicicleta només s'ha de col·locar al punt d'anclatge i esperar que s'encengui la llumeta verda.

Un dels problemes amb què ens podem trobar és que no hi hagi llocs disponibles per aparcar, si és així es pot passar la targeta pel lector i et donen 15 minuts més. També és cert que això va a hores i que pot passar més al centre, però hi ha molt moviment i moltes estacions properes.

Quant val llogar una bici?

Un dia costa 1'5€ i una setmana (set dies consecutius) 5€. Molt barat... En cada cas els primers 30 minuts de cada trajecte són gratuïts i en podeu fer tants com vulgueu. Si us passeu del temps, la primera mitja hora extra costa 1€ i la segona mitja hora extra val 2€, us ho carregaran al compte de la targeta.

Si teniu la Lyon City Card (un pack turístic per visitar diversos museus) podeu gaudir de 3 dies de vélo a 3€ amb 60 minuts per tracjecte gratuïts. Si us passeu d'aquest temps també haureu de pagar 1€ per la primera mitja hora i 2€ per a la segona.

Cal saber que per llogar una bicicleta s'ha de ser major de 14 anys i  que quan la llogueu per un període curt (3 dies  7 dies) us carregaran 150€ de dipòsit que en finalitzar se us retornaran automàticament si no hi ha hagut cap incident amb les bicicletes.

I si tinc un problema amb la bici?

A més a més del web hi ha un telèfon d'atenció que funciona de dilluns a dissabte de 8h a 20,30h i diumenges de 10h a 19h, és el 01 30 79 33 40. Recordeu que si teniu un problema tècnic val més tenir a mà la targeta i identificar el número de l'estació.

Com veieu, teniu molts quilòmetres per recórrer Lyon sobre dues rodes, la millor manera de conèixer la ciutat. I tu, ja ho has provat?

Més informació a http://www.velov.grandlyon.com/ 

Space invaders per tot el món

Ja fa uns anys que ciutats de tot el món estan sent envaïdes per unes petites criatures de l’espai. Com si el famós videojoc dels ’70 es barregés amb la realitat, les podem veure a les parets dels racons més insospitats, de tots els colors i de formes variades, un petit mosaic a mode de píxels, demostra que aquella ciutat ha estat conquerida.

Barcelona, Roma, Nova York, Berlín, Hong Kong, Bilbao, Londres i més de 70 ciutats ja compten amb aquestes rajoletes en forma d’alienígena. Però com va començar tot plegat? Aquesta pràctica es va iniciar a París l’any 1995 i la idea va ser d’un artista urbà francès que es fa dir Invader, per tant, si viatgeu a París, podreu veure que és una de les ciutats amb més space invaders i on també s’ha fet una exposició sobre aquesta particular expressió artística.

Rubikcubism

El mateix Invader ha anat publicant mapes amb la posició exacta de les seves manifestacions artístiques, el projecte ha anat agafant cada vegada una dimensió més àmplia fins a convertir-se en un nou al•licient per als turistes que visiten aquestes ciutats.

L’últim treball d’Invader, també relacionat amb el petit mosaic, ha estat el Rubikcubism, un art que practica des del 2005 i que consisteix a formar imatges amb una gran quantitat de cubs de Rubik.

Més informació al seu web.

I tu, ja has vist algun “marcianitu” ?

Mentrestant pots aturar la invasió jugant al joc original.

Villefranche sur Mer

Entre Niça i Mònaco, vorejant la Costa Blava, arribem a Villefranche sur Mer, un petit poble amb un dels ports més importants de França -Port de la Santé- on fan escala molts creuers que fan la ruta pel Mediterrani. Com que és un port petit, si hi arribeu en vaixell, l'ancoratge es fa unes milles enllà i s'hi ha de desembarcar amb unes llanxes que et deixen a terra. 

Capella de Sant Pere

Tot i el volum de turistes que hi arriben al poble hi regna la calma i es poden veure les barques d'alguns pescadors que avui dia encara segueixen vivint d'aquest ofici, abastint els restaurants de la zona. Actualment a Villefranche ja només queden 8 professionals de la pesca i 24 comptant també Beaulieu i Saint Jean Cap Ferrat en front dels 270 que hi havia registrats el 1860. El cineasta Jean Cocteau, d’acord amb la comunitat pesquera, l’any 1957 va decorar, per dins i per fora, la capella de Sant Pere, patró dels pescadors, rendint homenatge d’aquesta manera a aquest ofici tan arrelat a la població.

A la part més elevada hi ha la ciutadella, construïda al segle XVI per defensar la ciutat dels atacs marítims, on podem visitar els quatre museus que hi ha al seu interior. L’oficina de turisme ofereix visites guiades (en francès o en anglès, 5€) per visitar el casc antic i la ciutadella, però ens podem moure fàcilment pel nostre compte. 

Rue Obscure

Endinsant-nos pel poble ens trobarem amb la famosa Rue Obscure, un carreró cobert medieval de 130 metres de longitud que va servir de camí de ronda per a la defensa militar i l’església barroca de Sant Miquel.

Per tant, ens trobem davant d'un poble de postal, de costa i de muntanya, on hi dominen els ocres de les façanes i el blau del mar, amb una platja d'aigües netes i transparents, una parada obligada en el vostre viatge per la Costa Blava. 

I un cop feta la visita, des d’aquí és fàcil desplaçar-se als pobles veïns d'Eze, Beaulieu o Mònaco amb el tren que ressegueix la costa, són freqüents, ràpids i puntuals.

París express

Després de 9 hores de vol des de La Habana i amb un jet lag considerable arribàvem a París. Mai havia pensat que 8 hores d'escala donessin tant de sí!

12.20h. Arribada a l'aeroport Charles de Gaulle. En un mostrador del mateix aeroport ens convencen perquè comprem un bitllet de tren, metro i bus per tot el dia, no tenim massa temps per pensar-ho i paguem els 18,90 euros.

13.30h. Després de fer uns quants transbords i amb la ment encara al Carib ens plantem davant la Torre Eiffel, amb una multitud de turistes que fan hores de cua per pujar-hi. Intentem fer unes fotos, però ens anem allunyant en direcció al Palau de Chaillot fins que l‘ Eiffel entra al quadre de la fotografia.

14.30h. Agafem un autobús per l’Avenue Kléber que ens deixa a la Plaça Charles de Gaulle, (antigament Étoile) on ens trobem davant del famós Arc de Triomf, molt més impressionant que el de Barcelona, tot s’ha de dir. Des d’allà baixem per la gran avinguda dels Champs-Élysées, que vindria a ser un Passeig de Gràcia però molt més ample i amb un ambient molt més luxós. Aprofitem per fer un mos i un riu en un dels fast-food que es troben a la mateixa avinguda.

16h. Seguim baixant per Champs-Élysées fent un cop d’ull en algunes galeries parisenques. A la plaça Clemenceau, a mà dreta s’obre una altra gran avinguda, la W. Churchill, a banda i banda s’alcen l’imponent Grand Palais i el Petit Palace i al fons estàtues daurades i el Museu d’Història Contemporània.

Avinguda Winston Churchill

17h. Passegem fins al Jardin des Tulleries, un ampli espai verd amb un llac artificial on els més petits juguen amb barquetes de fusta impulsades pel vent. Al costat s’hi troba  un petit parc d’atraccions, ja que no tenim gaire temps per arribar a tot arreu, pugem a la sínia (la més gran d’Europa en moviment) per 8 euros. Són només uns 10 minuts de vertigen absolut combinat amb unes vistes espectaculars: la Torre Eiffel, el Sagrat Cor, els palaus que envolten el Louvre...

17.30h. Ens arribem fins a la piràmide de vidre del Louvre passant per l’Arc de Triomf del Carroussel. Passem pel Pont des Arts on centenars de cadenats amb dues inicials gravades pengen com a símbol de l’amor de moltes parelles que han visitat la ciutat. Agafem un autobús que passa vora el Sena i ens deixa a tocar de la catedral de Notre Dame, seiem una estona a contemplar els detalls del gòtic.

18.00h. Passegem pel carrerons del barri Llatí i entrem en una boulangerie per tastar un croissant. Dediquem l’últim quart d’hora a descansar al bar La Guillotine, on encara es conserva un d’aquests antics instruments de decapitació, utilitzat per primer cop el 25 d’abril de 1792. És hora d’agafar el tren cap a l’aeroport.

20.20 Surt l’avió cap a Barcelona.