Lanzarote

Sempre he sentit a dir que Lanzarote tenia un paisatge lunar,  jo a la lluna no hi he estat mai, així, l’únic que puc afirmar és que és un lloc excepcional. Segons la zona (nord, centre, sud), el paisatge canvia radicalment, del negre volcànic al verd de les vinyes i del verd al vermell de la terra volcànica. 

Però el que fa més especial aquesta illa és que gairebé sembla un indret verge, la intervenció humana amb prou feines es fa notar (exceptuant els complexos turístics, és clar). Amb això vull dir que les carreteres estan senyalitzades el mínim necessari per tal de no interferir en el paisatge, no hi ha ni un paper al terra ni cables que interrompin la visió, tot resta intacte. Aquesta protecció per la naturalesa i el medi ambient va ser compensada l’any 1993 amb la declaració de Lanzarote com a Reserva Natural de la Biosfera per la UNESCO.

Són poc més de 100 km de punta a punta que es podrien recórrer en una hora, però cada racó de l’illa és una sorpresa que val molt la pena descobrir poc a poc. Pobles, platges, coves, art, natura i un nom que és omnipresent: el de César Manrique, l’artista que va fer de Lanzarote una obra d’art. El responsable  que el desenvolupament del turisme no convertís l’illa en un parc d’atraccions, apostant per la preservació dels espais naturals, als quals va adaptar les seves obres com els Jameos del Agua, el Mirador del Río o el Jardín de Cactus.

I si alguna cosa té diferent aquesta illa de la lluna és que a Lanzarote hi ha sempre el ventilador engegat, el vent és fort i constant, i en els instants que deixa de bufar el sol sembla que et cremi la pell.