Jerusalem / Al-Quds

Baixada al Mur de les Lamentacions

M’atreviria a dir que aquesta és una de les ciutats més peculiars en què he estat, sobretot per la varietat cultural que hi conflueix i pel conflicte que arrossega des de fa anys, això forma una estranya barreja de sensacions. Les guies la descriuen com un centre religiós on l’espiritualitat t’envaeix, però per mi la sensació no va ser ben bé aquesta...  

Família jueva a la ciutat antiga de Jerusalem

En ple agost, amb un sol espaterrant i aguantant la calorassa estoicament amb mànigues fins als colzes i pantalons fins als genolls -per respecte a la cultura del país-,  arribava a Jerusalem amb un sherut (taxi compartit) des de Tel-Aviv.

Kipá

Per fi veuria la ciutat més disputada entre israelians i palestins. En principi semblava un lloc “normal”, i ho poso entre cometes perquè vull dir normal dins la normalitat que suposa parlar d’una ciutat amb soldats gairebé a cada cantonada, jueus llegint la Torà a l’autobús i musulmans fent cua per passar un checkpoint (punt de control). Però aquestes “rutines” les deixo per a un altre dia. Caminant amb la motxilla a l’esquena vam arribar, suant, a la Porta de Damasc, ens vam endinsar a la ciutat antiga i allà s’obria un laberint de carrerons plens de botiguetes de tot tipus pels quals vam arribar a l’hotel, allò tenia una estructura similar a la del souk de Marràqueix, ideal per perdre-t’hi!

Però això no va ser el més sorprenent, el que més em va cridar l’atenció eren les pintes de la gent, fa lleig dir-ho, però amb tot el respecte, allò semblava un ball de disfresses. Els carrers eren atapeïts de gent traficant amunt i avall, pensava que donaríem la nota per la pinta innegable de turistes, però allà hi havia

Sant Sepulcre

de tot: musulmanes amb gel·laba, jueus vestits de negre i amb quipà, ortodoxos amb barrets negres d'ala i tirabuixons, colones amb faldilles llargues i mocador al cap... En resum, una miscel·lània ben curiosa. No podia parar de mirar els modelets, em preguntava quina seria la manera de passar desapercebut entre aquella gent, i què deurien pensar de la meva vestimenta occidental. Doncs bé, aquesta varietat de vestits era directament proporcional a la varietat cultural de Jerusalem, ja que dins el perímetre de les muralles hi conviuen quatre barris: l’àrab, el jueu, el cristià i l’armeni. Quatre religions en no més d’1 km², quatre dietes diferents, en definitiva, quatre maneres de pensar. Entre les campanes a tota hora de les esglésies del barri cristià i els avisos de l’oració dels musulmans a les cinc del matí va ser impossible aclucar ull les dues primeres nits. Semblava una competició de religions. La tercera nit ja havia acumulat prou son, però tota aquella espiritualitat de què parlava la guia es va transformar en estrès religiós.

Porta de Damasc