dimecres, 28 de març de 2012

Varadero, el gran desengany

Varadero a primera hora
 Qui no ha desitjat mai fer unes vacances al Carib i banyar-se en una platja de sorra blanca i aigües cristal·lines? Estirar-se sota l'ombra d'una palmera amb un mojito a la mà i un barret de palla i refrescar-se en un mar transparent com el de la famosa platja de Varadero? 
Tothom ha sentit a parlar molt bé de les platges caribenyes, de les platges de Cuba en general, i la fama que tenen és ben merescuda, realment aquella sorra fina blanca fa que es vegi una aigua translúcida. Suposo que això em feia pensar en la platja de Varadero com un paradís amb aquestes característiques, i de fet n'havia vist algunes imatges que feien venir ganes de ficar-se a l'aigua. 

En el viatge a Cuba, ens trobàvem a Matanzas, una bonica població a pocs km de Varadero, és a dir, teníem el paradís tan desitjat gairebé a tocar. Vam decidir anar-hi encara que fos el típic lloc amb hotels de cinc estrelles i farcit de turistes. Així que ens vam ficar en un bus prehistòric (només apte per a cubans) i vam arribar al destí.

Un passeig per la platja va ser suficient per percatar-se que de turistes n'hi havia ben pocs, la majoria de banyistes eren cubans, per tant el mite que Fidel Castro els tenia l'entrada prohibida era totalment fals. D'hotels i restaurants n'hi havia bastants, els de luxe amb piscina estaven concentrats en una zona, però en general quedaven força integrats en el paisatge, eren un complement del poble. Per fer-nos una idea, no era ni molt menys la monstruositat del que seria Marina d'Or.

I anem al tema, perquè en veure la platja em vaig endur una gran decepció. Potser el fet d'haver estat a Formentera (també amb unes platges impressionants) hi va tenir alguna cosa a veure. El cas és que la platja no estava malament, però l'aigua no era gens transparent, estava una mica remenada, bruta. El fet és que el que estava davant dels meus ulls no s'assemblava gens a la idea prèvia que tenia formada ni a les mil fotografies que havia vist de Varadero. 


Davant la sorpresa vaig pensar que potser aquella no era la platja bona, així que vaig preguntar a un cubà si realment em trobava a Varadero (cal dir que hi ha 20 km de platja), però la resposta va ser afirmativa. Així que després de recórrer un bon tros de platja vaig entrar a una botiga de souvenirs on hi vaig veure les típiques postals de record amb aigües cristal·lines. Li vaig preguntar a la dependenta si allò de la postal era aquesta platja i li vaig dir que no es veia així, i ella, rient-se de la pregunta, va contestar que sí, que era aquesta mateixa, però que perquè l'aigua estés tan neta i transparent la foto havia estat presa un dia concret, a una hora concreta en unes condicions meteorològiques concretes.

Ja no em quedava cap dubte, allò era Varadero en viu i en directe. Però quan ho has vist tantes vegades a la televisió i en catàlegs de viatges, ho acabes idealitzant i llavors, in situ, arriba la clatellada: no és tal i com t'ho imaginaves. Sens dubte, aquesta va ser la pitjor platja que vaig visitar en el viatge a Cuba, n'hi havia d'altres que sí que eren d'aigües cristal·lines i  netes, però aquestes no apareixen a cap postal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada