dimarts, 2 de maig de 2017

Gastronomia i disseny units a l'exposició "Tapas spanish design for food"


Sabies que el logotip dels Chupa-chups el va dissenyar Dalí? I que l'oliva farcida es pot considerar un aliment de disseny? 

Tapas, spanish design for food: això no és el que sembla...

Si no m'hi haguessin convidat probablement m'hagués passat desapercebuda, i hauria estat una llàstima perdre's-ho. Parlo de l'exposició temporal "Tapas, spanish design for food" que es pot veure al Museu del Disseny de Barcelona fins el 20 de maig. 

Reinventant el càntir
I explico perquè m'hagués passat desapercebuda o no m'hagués cridat prou l'atenció com per veure-la. El títol pot ser una mica enganyós, en el primer moment potser això de "Tapas" sona a tòpic turístic com "playa, toros, sevillanas...", no sé si m'enteneu, com quan vas per Ciutat Vella buscant un restaurant i fuges de tots aquells llocs on trobes penjada la carta en anglès, francès, o alemany d'entrada. Però no us confongueu, res a veure amb això. Malgrat el títol, al meu parer desafortunat (almenys a Barcelona), haig de dir que l'exposició val molt la pena. 

Tal com va justificar Juli Capella, el comissari de la mostra, aquest títol és perquè la paraula "tapas" avui dia és coneguda arreu del món, i  precisament aquest és el punt final d'una exposició que ha rodat per 16 ciutats del món, per tant, pensada per a públic estranger. Produïda per Acción Cultural Española (ACE) va començar a Tokio i Miami, i després de passar per Mèxic, Canadà, Corea del Sud o Eslovènia, entre d'altres, posa el punt final a Barcelona. 


Plats de disseny

L'exposició

La mostra se centra en tres àmbits, la cuina, la taula i el menjar. Es tracta d'un recorregut pel disseny a través de la gastronomia. En un país on tenim uns cuiners reconeguts internacionalment i restaurants amb nombroses estrelles Michelin el disseny emergeix com un element destacat per millorar l'experiència gastronòmica, a la cuina, a la taula i en el mateix menjar. 

De les idees d'un gran cuiner i un gran dissenyador, què en pot sortir si no un producte funcional i original? Això és el que es desprèn del tàndem Ferran Adrià Luki Huber, el primer cuiner que va incorporar un dissenyador industrial a la seva cuina d'elBulli de manera temporal. També de les col·laboracions dels germans Roca o Aduriz amb altres dissenyadors. El Roner (aparell per cuinar a baixa temperatura) o la famosa col·lecció de culleres (com la foradada) d'elBulli, són articles innovadors que cuiden el més mínim detall i que podreu contemplar a les vitrines.

Coporrón, Porronpompero i porró
Els més de 200 objectes que hi veureu són fabricats i/o dissenyats a Catalunya i Espanya, segurament descobrireu coses sorprenents, com que el minipimer (acrònim de l'empresa Pimer: Pequeñas Industrias Mecánico Eléctricas Reunidas) i el citromatix (el clàssic expremedor de sucs) són fets aquí. Sabíeu que el logotip dels Chupa-chups el va dissenyar Dalí? I que l'oliva farcida es pot considerar un aliment de disseny? I que els dos llevataps més comuns són disseny basc (el dels dos braços) i català (el típic dels cambrers)?

Tampoc hi falten els objectes que tenen una vessant més social com el tallador de pa que recull les molles i les porta fins a una menjadora d'ocells, o els tetra-bricks amb identificadors per a persones cegues.

Qui no ha escollit mai un vi per la seva etiqueta?
En una espècie de tòtem hi veurem un homenatge als dissenyadors de les etiquetes de vi, que són d'allò més original (com el Xitxarel·lo, el Libalis...) i un clàssic dels clàssics que mereix una menció a part: el setrill de Rafael Marquina.

Al llarg del trajecte us topareu amb el carro de postres del Celler de Can Roca, dissenyat per Andreu Carulla, o la taula parada sobre un futbolí. Aquestes dues idees conviuen amb les reinterpretacions d'objectes tradicionals com el càntir, la bota de vi o el porró, del qual en deriven les noves versions com el Porrónpompero (d'Héctor Serrano) o el Coporrón (de Martín Azúa i Gerard Moliné).

Tot això ho veureu acompanyat de fotografies i vídeos, i una projecció de fragments de pel·lícules que tenen la gastronomia com a element destacat i que enriqueixen l'exposició.

Al final de tot hi trobareu dues intervencions fetes per  l'artista Antoni Miralda, i l'ex-designer Martí Guixé, destacats creadors de food design, que segur que us sorprendran.
Macaró amb brandada de bacallà, 
oli d'olivada i festucs.

Si us agafa una mica de gana sempre podeu rematar la visita al bar del museu, on fan unes tapes boníssimes, especialment la que Sauleda ha creat per a l'ocasió: el macaró de bacallà.

Teniu temps de visitar l'exposició fins el 20 de maig, que finalitza coincidint amb la Nit dels Museus. L'entrada és gratuïta.

Tapas, spanish design for food
Museu del Disseny de Barcelona
Pl. de les Glòries Catalanes, 37-38
08018 Barcelona  Tel. (34) 93 256 68 00

Models de plastilina que reprodueixen un plat d'elBulli

dimecres, 26 d’abril de 2017

Ribesaltes, incert destí d'INDESITJABLES

Ribesaltes

El camp de concentració de Ribesaltes (Rivesaltes en francès) va acollir milers de refugiats, també anomenats indesitjables, que intentaven sobreviure als conflictes, va estar en funcionament fins a finals del segle XX.

Un esplanada àrida, semi-desèrtica, la tramuntana bufant de manera persistent, uns molins de vent que l'aprofiten, i el Canigó nevat de fons. Sobre el terreny algunes males herbes comencen a entortolligar-se enmig de les construccions mig ensorrades, abandonades. El camp de concentració de Ribesaltes es troba es un lloc inhòspit a escassos quilòmetres de Perpinyà, a la regió de Llenguadoc Rosselló, avui França. L'espai visitable només és l'illot F (42 hectàrees), però el camp tenia capacitat per a 18.000 persones, arribant a allotjar-ne 21.000 l'any 1942.

Camp de concentració de Ribesaltes

D'alguns barracons només en queda el sòl
Lliurement podem fer un passeig exterior guiat per un camí marcat entre els barracons, amb teulades i parets caigudes, murs amb grafits resultants de l'abandonament, parets apuntalades, latrines... L'espai està dissenyat amb un perfecte ordre. Alguns barracons semblen reformats fa relativament poc, hi conviuen el formigó i la fusta, d'altres només en queda el terra i quatre runes. I és que el camp es va obrir el 1939 i fins a dècada dels '60, encara estava en ús. Les últimes famílies van abandonar el camp l'any 1977, després va passar a ser un emplaçament exclusivament militar i el 1986 va ser lloc d'internament d'immigrants en situació irregular fins el 2007. En molts barracons encara s'hi pot veure la numeració en pintura negra que desafia la intempèrie.

Al centre, camuflada sota terra, una gran capsa de formigó de color terrós alberga el Memorial de Ribesaltes, obert al públic des de l'octubre de 2015. Sens dubte, una gran obra arquitectònica de Rudy Ricciotti que aconsegueix interferir el mínim en la configuració del paisatge. 


Memorial de Ribesaltes

Carnet d'un harki
Dins del Memorial, en un ambient fosc que convida al silenci i la reflexió, a través d'uns panells lluminosos que combinen text, imatge i alguns objectes, es pot repassar la història del camp de concentració a través d'una cronologia. Sota el títol "Indesitjables", tal i com consideraven els exclosos pel règim francès de Vichy, s'explica breument tot el que es pot veure a la mostra: des de la creació del camp fins al seu tancament, contextualitzat amb el desenvolupament dels conflictes que van tenir lloc a Europa. Als laterals de la sala uns vídeos en format documental amplien la informació de la cronologia i als boscos de testimonis, a través de tauletes digitals, es poden sentir en primera persona les històries dels qui han estat a Ribesaltes (entretingueu-vos-hi, val la pena).

Primer van ser els refugiats republicans de la guerra civil espanyola, els que van arribar al camp a peu creuant els Pirineus. Poc després, durant la segona guerra mundial, s'hi van afegir jueus, gitanos i altres "indesitjables", i l'any 1962, arrel de la guerra d'independència d'Argèlia, hi van arribar els harkis (soldats algerians pro-francesos i les seves famílies). Entre 1941 i 1942 es calcula que fins a 17.500 persones van arribar a passar pel camp. Tots ells són els protagonistes de la tenebrosa història de Ribesaltes. No tots van sobreviure, molts d'ells, amb l'ajuda de l'estat francès, van ser enviats a Auschwitz i Mathausen, ja que aquest també era un dels punts de concentració que tenia l'extermini com a destí final.

Plànol de l'illot F dissenyat sobre el mur del barracó núm. 32

Condicions de vida

Al llarg del recorregut també hi ha espai per a detallar les condicions en què es vivia al camp i les feines que s'hi desenvolupaven. Moltes de les barraques, construïdes amb materials molt econòmics (fibrociment, maons buits...) no protegien del fred a l'hivern ni de la calor a l'estiu, els mancaven els vidres, les teulades no suportaven la forta tramuntana... Les malalties com el paludisme eren freqüents i la taxa de morbiditat pujava en èpoques de molta calor o fred. L'estiu de 1941 van morir 60 dels 140 nadons que hi havia interns al camp. L'agost de 1945 es va crear un cementiri al sud-oest del camp per enterrar-hi els 500 personers que van morir a causa de deficiències alimentàries i epidèmies. Es poden veure objectes quotidians com màquines d'afaitar, joguines o coberts i també hi trobareu dades curioses i documents com l"Auca del refugiat" que a través d'una quarantena de vinyetes explica les trifulgues d'un refugiat de la Retirada que arriba al camp d'internament.

Què passa al segle XXI?
Al final de l'exposició hi ha una reflexió sobre les barbaritats que s'ha fet a Europa al segle XX. Fa referència als totalitarismes i els règims que han conduït a construir camps com aquest que no han estat més que violència contra els mateixos civils. Finalment la pregunta que es planteja gira al voltant de paper d'Europa en aquesta nova onada de refugiats al segle XXI, ja que les guerres continuen i els desplaçats busquen asil. És molt trist veure davamt dels nostres nassos que la història es torna a repetir quan no ha passat ni tan sols un segle.

Sobre l'exposició:

A nivell museogràfic el contingut m'ha semblat rigorós i molt ben documentat. Tot i que hi ha força lletra s'explica molt bé els fets, el context i hi ha una bona combinació d'imatges, vídeos, plànols... Es disposa de molta informació que es pot anar ampliant al gust (i al temps) de cadascú. No deixa de ser sorprenent que en un lloc fronterer i per on al llarg del segle XX hi han passat desenes de nacionalitats, el text només estigui en francès. Hi ha versions en altres idiomes (català, castellà, anglès i potser alguns més) en uns dossiers impresos que ofereixen a l'entrada, l'únic inconvenient és que amb la foscor que hi ha a la sala gairebé no es pot llegir.
Com a crítica al format (i no sé si li haurà passat a algú més) haig de dir que vaig sortir amb un mal de cap considerable de llegir el text de la cronologia, ja que està sobre unes taules amb una llum que fa mal a la vista.  A primer cop d'ull no hi ha problema, però quan ja fa una estona que mires i llegeixes la combinació de llum i sala fosca no sembla gaire bona.
De totes maneres cal celebrar que Europa per fi tingui un memorial d'aquestes característiques que faci crítica i recordi les barbaritats que s'han dut a terme en aquest i altres camps similars.



dilluns, 3 d’abril de 2017

La Pared, platges salvatges amb vistes

Mirador de La Pared, darrere la Playa del Viejo Rey


Un lloc de parada obligada en un viatge a Fuerteventura és La Pared, una platja amb vistes d'una gran bellesa situada a l'istme de l'illa, on comença el Parc Natural de Jandía i més amunt de la salvatge Cofete.

En aquest indret on Fuerteventura s'estreny, a l'altra banda de Costa Calma, les onades hi espeteguen amb força, per aquest motiu és un dels llocs preferits pels surfers. Observarem que aquí a la vora s'hi han instal·lat negocis d'esports d'aventura i lloguer de vehicles per fer passejades amb quad o altres mitjans i una popular escola de surf.

la pared
Des d'aquí tenim una magnífica panoràmica de 360º
Quan arribem al Mirador de La Pared, deixem el cotxe i si ens atansem a la costa, estarem a la Punta Guadalupe, abans de baixar a la platja és imprescindible fer una ullada al nostre voltant, la panoràmica és espectacular: els penya-segats que perfilen la costa, un rere l'altre, mar i muntanyes de poca alçada, el contrast entre el negre i el vermell de la terra... El blanc de les onades que mentrestant intenta guanyar terreny a l'illa. L'olor de la sal. I de fons el so incessant del mar i el vent.

Amb els cinc sentits ben oberts després tenim dues opcions, podem baixar a la platja per unes escaletes i veure-ho tot des d'una altra perspectiva, així veurem la Punta Guadalupe i si l'onatge ens ho permet podrem banyar-nos. O des de dalt podem seguir la línia de la costa cap al sud per accedir a una altra platja de pel·lícula: la Playa del Viejo Rey.

Playa del Viejo Rey

Aquesta platja és més llarga que la de La Pared. La seva sorra és fina i daurada amb una mica de barreja de negra. Aquí el més més habitual és trobar-hi alguns amants del surf o el kitesurf  algun turista, però tampoc arriba a estar massificada. El soroll del vent i les onades és constant i li donen un aire salvatge.

la pared
Els accessos estan perfectament integrats al paisatge
Cap d'aquestes dues platges té infraestructura més enllà de l'aparcament per arribar-hi, per tant són platges salvatges on gaudir del paisatge i la natura.

La vall de la Pared avui en dia encara és un lloc tranquil on perdre's fugint de la gran multitud que busca sol i platja amb l'apartament o l'hotel al costat i tots els serveis a l'abast. Per sort, l'intent de fer d'aquest lloc una zona turística cap als anys '70 no va acabar de funcionar i per això avui dia hi ha una petita zona residencial on molts alemanys hi van a passar temporades.

Per què es diu La Pared?

Segons expliquen antigament aquí hi havia un mur de pedra d'uns 6 km que anava d'un costat a l'altre de l'illa i la dividia en les dues parts: Maxorata i Jandía. D'aquesta manera el bestiar estava controlat en cada territori. Aquesta és la hipòtesi més estesa, tot i que no hi ha consens al voltant del motiu pel qual es va construir. Sembla ser que encara es conserva algun tram de "paret" i algunes construccions adossades, això converteix aquesta zona en un dels jaciments arqueològics més importants de Fuerteventura, perquè en aquesta massa s'hi poden trobar sediments anteriors a la formació de l'arxipèlag. Segons els arqueòlegs el mur feia uns 80 cm d'alt i tenia una gruix de mig metre.