dijous, 15 de juny de 2017

Kilmainham Gaol Museum, visitar una presó a Dublín

Kilmainham Gaol Museum

Situada al barri de Kilmainham de Dublín, la presó que porta el mateix nom va tenir entre 1796 i 1924 un paper preponderant en la història irlandesa. Avui dia, convertida en museu, és el testimoni de l'activisme i el nacionalisme d'Irlanda.

A l'oest del centre de Dublín (més enllà de la Guiness Store) trobem la Kilmainham Gaol, una presó construïda el 1796 per substituir-ne una de més antiga propera a aquest indret. Es poden fer visites guiades, i mentre s'espera l'hora es pot visitar una part museïtzada on s'explica les condicions dels presos, el tipus de vida que hi feien, es poden veure documents i il·lustracions per a que ens fem una idea del que va representar aquest espai.  Al llarg de la visita guiada es pot conèixer la història del país i les convulsions que va patir la població i els interns. 

Kilmainham Gaol l'11 d'octubre de 1796 acollia Henry Joy McCracken, el primer pres polític, fundador del United Irishmen. Mc Cracken va ser penjat dos anys després. Aquest tipus d'execucions tenien lloc al pati on hi ha l'entrada, i les últimes executades públicament van ser Bridget Butterly i Bridget Ennis l'any 1821.

A mitjans del segle XIX en l'època de la Fam Irlandesa, quan per sobreviure la població robava menjar o pidolava als carrers, la presó va estar superpoblada arribant a tenir 5 reclusos per cel·la, sense distinció de sexes ni edats. Molts eren dones i infants.

El 1848 van arribar a la presó els líders del Young Irelander rebellion de Ballingarry, que havien de ser penjats i esquarterats, però la Reina Victòria els va commutar la pena per un trasllat a Austràlia.

Cel·la on va ser Joseph Plunkket
Després de passar per passadissos i cel·les petites, fredes, tètriques, amb aspecte d'abandonament, arribem a la part més impressionant, l'ala est on es troba la sala panòptica construïda entre el 1861 i 1862. Aquesta ampliava la presó amb 96 cel·les noves i un nou model arquitectònic que permetia incrementar el control dels interns.

El 1910 va ser clausurada i cedida a l'exèrcit britànic que la va utilitzar per albergar-hi presos polítics.

A dalt d'algunes cel·les s'hi pot veure el nom d'alguns líders de l'Aixecament de Pasqua de 1916, quan es va declarar la República d'Irlanda. Centenars d'homes i dones van ser empresonats i 14 també executats a la Kilmainham Gaol. Una de les històries més conegudes és la de Joseph Plunkket. Després de ser jutjat i condemnat a mort per un tribunal militar es va casar amb la seva promesa Grace Gifford a l'església de la mateixa presó, després va ser afusellat, igual que els germans Pearse i molts altres. Un dels que se'n va lliurar va ser Éamonn de Valera, que tot i estar condemnat a mort se li va commutar la pena per ser ciutadà nordamericà.

Durant la Guerra d'Independència, amb el Sin Féinn, o a la Guerra Civil Irlandesa van ser dos moments més d'inflexió en què la presó va ser un espai a mans dels britànics per exercir el poder.

La visita finalitza al pati on es feien les execucions, un espai commovedor que talla la respiració. Una bandera irlandesa entre els murs de pedra, una creu i una placa recorda els noms dels que foren executats després de l'Aixecament de Pasqua.

Podria semblar estrany visitar una presó-museu, però aquesta no és l'única que es visita, en diversos països presons s'han reconvertit en espais de memòria. A Irlanda mateix, també Cork va tenir una presó que ja és història i de la qual parlarem un altre dia. Ara potser és el torn de la Model, no creieu?

Kilmainham Gaol 
Museum Visitor Centre,
Kilmainham Courthouse,
Inchicore Road, Kilmainham,
Dublin 8, Ireland. D08 RK28.

Més informació aquí.

dimecres, 31 de maig de 2017

L'estany de Montcortès i la seva llegenda

Estany de Montcortès


Des de Senterada tenim l'opció de fer una ruta circular a peu que ens descobrirà un paratge preciós, el cinquè llac o estany de Montcortès, un indret de llegenda.

Senterada, municipi que es troba a la porta de la Vall Fosca, al Pallars Jussà, és un poblet amb encant que ens ofereix diverses rutes per fer senderisme. Una bona opció és fer la de l'Estany de Montcortès, un itinerari circular de 15,5 km. amb 650 m. de desnivell. La majoria del recorregut coincideix amb una de les etapes del Cinquè Llac, una travessa circular de 5 etapes ideal per descobrir el Pirineu de Lleida tranquil·lament.

Ruta a peu des de Sentarada a l'estany de Montcortès

La ruta s'inicia a Casa Leonardo, lloc altament recomanable on ens vam allotjar una nit (ja n'explicarem el perquè un altre dia) i des d'aquí seguim fins al final del poble, creuem el riu, passem per davant del càmping i pugem direcció Puigcerver. La ruta està ben senyalitzada, sobretot al principi, el camí es comença a enfilar per una zona rocosa i després continua pel mig del bosc.

Seguim les marques grogues en direcció a Mentui, tot i que si ens endinsem pel bosc també hi ha una pista que ens portarà fins a la carretera. No arribarem al nucli de Mentui, sinó que el deixarem darrere nostre i seguirem per la carretera asfaltada. Aquí veurem prats amb el bestiar que hi pastura, unes bones vistes, tot i que ja som a tocar del llac, no es veu per enlloc. Arribarem a un trencall que porta a Cabestany i en lloc d'agafar la pista asfaltada agafem el camí senyalitzat que ja ens indica Estany de Montcortès, baixem entre herbassar i de seguida apareix el llac davant nostre. Ja som al Pallars Sobirà i a una alçada de 1.065 metres sobre el nivell del mar.

Aviat ens adonarem que el silenci es converteix en so de les granotes, ocells i altres espècies que es poden veure i sentir al voltant del llac. A dins també hi habiten peixos diversos. Si fa calor ens podem fer un bany des d'unes passarel·les que ens permeten acostar-nos-hi, però aneu amb compte perquè té una profunditat de 30 metres! Aquest és l'únic llac d'origen càrstic que hi ha als Pirineus, juntament amb el de Basturs, al Pallars Jussà.

Per tornar passem per Mentui i descendim pel barranc de Ruixou fins a la Pobleta de Bellveí, i d'allà cap a Senterada. Aquest tram des de Mentui és una mica més complicat, i ja no està amb senyalitzat amb marques grogues sinó amb fites, així que si volem anar sobre segur, millor que tornem pel mateix lloc que hem vingut. 


La llegenda de l'estany de Montcortès

Conta la llegenda que aquestes profundes i misterioses aigües amaguen a sota una antiga ciutat, rica i pròspera, anomenada Pallars... Voleu saber com continua?


dimarts, 2 de maig de 2017

Gastronomia i disseny units a l'exposició "Tapas spanish design for food"


Sabies que el logotip dels Chupa-chups el va dissenyar Dalí? I que l'oliva farcida es pot considerar un aliment de disseny? 

Tapas, spanish design for food: això no és el que sembla...

Si no m'hi haguessin convidat probablement m'hagués passat desapercebuda, i hauria estat una llàstima perdre's-ho. Parlo de l'exposició temporal "Tapas, spanish design for food" que es pot veure al Museu del Disseny de Barcelona fins el 20 de maig. 

Reinventant el càntir
I explico perquè m'hagués passat desapercebuda o no m'hagués cridat prou l'atenció com per veure-la. El títol pot ser una mica enganyós, en el primer moment potser això de "Tapas" sona a tòpic turístic com "playa, toros, sevillanas...", no sé si m'enteneu, com quan vas per Ciutat Vella buscant un restaurant i fuges de tots aquells llocs on trobes penjada la carta en anglès, francès, o alemany d'entrada. Però no us confongueu, res a veure amb això. Malgrat el títol, al meu parer desafortunat (almenys a Barcelona), haig de dir que l'exposició val molt la pena. 

Tal com va justificar Juli Capella, el comissari de la mostra, aquest títol és perquè la paraula "tapas" avui dia és coneguda arreu del món, i  precisament aquest és el punt final d'una exposició que ha rodat per 16 ciutats del món, per tant, pensada per a públic estranger. Produïda per Acción Cultural Española (ACE) va començar a Tokio i Miami, i després de passar per Mèxic, Canadà, Corea del Sud o Eslovènia, entre d'altres, posa el punt final a Barcelona. 


Plats de disseny

L'exposició

La mostra se centra en tres àmbits, la cuina, la taula i el menjar. Es tracta d'un recorregut pel disseny a través de la gastronomia. En un país on tenim uns cuiners reconeguts internacionalment i restaurants amb nombroses estrelles Michelin el disseny emergeix com un element destacat per millorar l'experiència gastronòmica, a la cuina, a la taula i en el mateix menjar. 

De les idees d'un gran cuiner i un gran dissenyador, què en pot sortir si no un producte funcional i original? Això és el que es desprèn del tàndem Ferran Adrià Luki Huber, el primer cuiner que va incorporar un dissenyador industrial a la seva cuina d'elBulli de manera temporal. També de les col·laboracions dels germans Roca o Aduriz amb altres dissenyadors. El Roner (aparell per cuinar a baixa temperatura) o la famosa col·lecció de culleres (com la foradada) d'elBulli, són articles innovadors que cuiden el més mínim detall i que podreu contemplar a les vitrines.

Coporrón, Porronpompero i porró
Els més de 200 objectes que hi veureu són fabricats i/o dissenyats a Catalunya i Espanya, segurament descobrireu coses sorprenents, com que el minipimer (acrònim de l'empresa Pimer: Pequeñas Industrias Mecánico Eléctricas Reunidas) i el citromatix (el clàssic expremedor de sucs) són fets aquí. Sabíeu que el logotip dels Chupa-chups el va dissenyar Dalí? I que l'oliva farcida es pot considerar un aliment de disseny? I que els dos llevataps més comuns són disseny basc (el dels dos braços) i català (el típic dels cambrers)?

Tampoc hi falten els objectes que tenen una vessant més social com el tallador de pa que recull les molles i les porta fins a una menjadora d'ocells, o els tetra-bricks amb identificadors per a persones cegues.

Qui no ha escollit mai un vi per la seva etiqueta?
En una espècie de tòtem hi veurem un homenatge als dissenyadors de les etiquetes de vi, que són d'allò més original (com el Xitxarel·lo, el Libalis...) i un clàssic dels clàssics que mereix una menció a part: el setrill de Rafael Marquina.

Al llarg del trajecte us topareu amb el carro de postres del Celler de Can Roca, dissenyat per Andreu Carulla, o la taula parada sobre un futbolí. Aquestes dues idees conviuen amb les reinterpretacions d'objectes tradicionals com el càntir, la bota de vi o el porró, del qual en deriven les noves versions com el Porrónpompero (d'Héctor Serrano) o el Coporrón (de Martín Azúa i Gerard Moliné).

Tot això ho veureu acompanyat de fotografies i vídeos, i una projecció de fragments de pel·lícules que tenen la gastronomia com a element destacat i que enriqueixen l'exposició.

Al final de tot hi trobareu dues intervencions fetes per  l'artista Antoni Miralda, i l'ex-designer Martí Guixé, destacats creadors de food design, que segur que us sorprendran.
Macaró amb brandada de bacallà, 
oli d'olivada i festucs.

Si us agafa una mica de gana sempre podeu rematar la visita al bar del museu, on fan unes tapes boníssimes, especialment la que Sauleda ha creat per a l'ocasió: el macaró de bacallà.

Teniu temps de visitar l'exposició fins el 20 de maig, que finalitza coincidint amb la Nit dels Museus. L'entrada és gratuïta.

Tapas, spanish design for food
Museu del Disseny de Barcelona
Pl. de les Glòries Catalanes, 37-38
08018 Barcelona  Tel. (34) 93 256 68 00

Models de plastilina que reprodueixen un plat d'elBulli