San Michele, l'illa-cementiri (Venècia)

Illa de la Mort

Probablement una de les illes menys turístiques i menys visitades de Venècia és San Michele, el lloc on s'hi ubica el cementiri de Venècia, també coneguda com l'illa de la Mort. Tot i que hi té parada el vaporetto 4.1, que va a Murano, i que va ple de turistes que passen de llarg, no és difícil trobar algun local amb un ramet de flors, els únics que baixen a "Cimitero". 

Nosaltres, com que no volíem deixar passar l'oportunitat de veure una illa-cementiri, també hi vam baixar. 

Des del vaporetto mateix es pot observar que l'illa té una forma quadrangular, fruit de la unió d'aquesta amb l'illa de San Cristoforo della Pace l'any 1836, que n'ampliava l'extensió després d'ajuntar-les enterrant el canal que les separava. El recinte està fortificat amb uns murs de terracota dels quals sobresurten alguns xiprers. No és fins al 1807 que l'illa de San Cristoforo fou utilitzada com a cementiri per raons higièniques, els cossos dels difunts es portaven amb gòndola després del funeral.

Església de San Michele amb la capella Emiliana

L'edifici més majestuós que veiem és el de l'església de Sant Miquel (San Michele in Isola), situada en una punta de l'illa, i els orígens de la qual es remunten al segle X, quan les famílies Lively i Bertsolana la van fer aixecar. El 1221 va ser ampliada quan hi havia l'orde camaldulense i al segle XV, quan la Santa Seu ja l'havia convertit en abadia, es van construir el claustre (amb l'estàtua de l'arcàngel Miquel sobre la porta) i el campanar. L'any 1469 Mauro Codussi va iniciar les obres de reconstrucció de l'església d'estil renaixentista, considerada la primera de Venècia d'aquest estil i model per a altres, dotada de formes geomètriques i simètriques que li donen un aspecte harmònic. La capella Emiliana tal com s'observa avui, construïda amb pedra blanca d'Istria, data del segle XVI. Entre el 1817 i el 1829 el govern austríac va utilitzar el monestir com a presó política i tot seguit va ser confiat als Menors Conventuals de Sant Francesc, que encara avui l'utilitzen.

Recinte d'infants

Passejant pel cementiri vàries coses criden l'atenció. D'una banda el conjunt de tombes es veu molt anxovat, les sepultures estan molt juntes, una illa amb espai limitat fa que cada centímetre s'aprofiti al màxim i els nínxols estiguin força junts, al cap d'uns anys els cossos són dipositats en ossaris per donar pas als més morts més recents. 

Per l'altra, l'espai està completament organitzat, amb una zona per a ortodoxos, protestants, catòlics, evangèlics...I dins de cada zona recintes específics per a militars de terra, militars de mar, etc. i entre tots aquests els recintes de "Bambini" on només hi ha enterrats nens i nenes, alguns dels quals no arriben a l'any de vida. Algunes tombes estan decorades amb escultures que són autèntiques obres d'art, totes guarnides amb flors i algunes també amb joguines. I tant a les d'infants com a les d'adults, com ja és habitual a Itàlia, inclouen fotografies dels difunts.

Interior de San Cristoforo della Pace

Molt a prop de San Michele hi trobem l'església de Sant Cristòfor de la Pau, originària del segle XV però enderrocada el 1810 per a fer espai al cementiri. L'església que es veu avui és molt petita però amb una cúpula guarnida a l'interior de mosaics amb tons daurats que la fan molt vistosa.

En aquest curiós cementiri envoltat d'aigua hi estan enterrats personatges il·lustres que han estat vinculats a Itàlia com el poeta nord-americà Ezra Pound, el compositor Igor Stravinsky, el poeta rus Brodsky o el famós jugador del Barça Helenio Herrera, que va passar a Venècia els darrers dies de la seva vida. La majoria de tombes estan indicades perfectament tot seguint l'ordre que regna a tot el cementiri.