Rivert, una joia amagada al Pallars

Rivert

Entre Tremp i la Pobla de Segur hi ha un desviament que ens indica la petita població de Rivert, passem per Salàs de Pallars i després d’uns 10 km. de corbes per una carretera estreta arribem al recòndit Rivert.

Deixem el cotxe a l’entrada del poble i entre carrerons es veu un conjunt de cases enmig de la verdor. S’hi respira pau i tranquil•litat, no es veu ni una ànima, el poble sembla només habitat per uns gatets que ens aniran acompanyant en tota la passejada, no es deixen tocar, em temo que no estan acostumats a la gent, més aviat els fem por.

Passem per la Font del Puyol i seguim el camí d’entrada que creua una mena de riu (ara sec) i veiem que hi ha vida al poble. Els voltants estan plens d’horts amb tomateres, enciams, mongetes, carbasses, pastanagues... Al llarg del passeig ens topem amb algunes figueres ben carregades de fruita i unes nogueres que fan unes nous boníssimes. Això sembla el paradís, denota abundància per tots costats.

Enfilem cap amunt i veiem alguna masia antiga, però bona part han estat rehabilitades fa poc temps, amb tant bon gust que formen un complex de postal en què no ens podem deixar escapar cap detall. 

Però...hi viuen o només són segones residències? Sembla que als anys ’80 els únics habitants que tenia Rivert eren els de la família Ricou, que es van aventurar a quedar-se a viure en un poble sense cap comerç, cap bar, cap servei, només una petita església i els fruits que dóna la terra. Avui dia hi habiten una trentena de persones que mantenen el poble impecable.

Els carrers empedrats ens transporten a un ambient medieval, passem per coves sobre les quals es sustenten les cases i a les seves parets hi podem veure empremtes d’avantpassats que s'han conservat a mode d’exposició: cabassos, botes de vi, ferradures i nombroses eines rurals. Arribem a la Font d’Avall, on l’aigua fresca brolla contínuament. Seiem al pedrís, respirem la puresa de l’aire i contemplem el llac, amb una barqueta i el cementiri al fons.

Un camí ens guia cap al Molí on als segles XIX i XX s’hi havia fet oli d’espígol i més endavant havia proporcionat electricitat al poble. Seguim pujant, a la part alta hi trobem un home restaurant una casa, sembla que a la part de dalt encara hi queda molta feina per fer...

A dalt del turó, mig abandonada entre branques, s’observa l’ermita d’estil romànic de la Mare de Déu del Castell. Sembla que pertanyia al Castell en època del mandat del comte Arnau Mir de Tost, del qual es té referències de l’any 923, i aquí és on trobem el perquè de tot plegat, la raó fundacional d’aquest poblet perdut entre muntanyes.

antic molí d'espígol

Per a més informació sobre aquesta perla pallaresa visiteu rivert.org o aneu-hi.