En bus pel Marroc

Després d’invertir una hora en buscar l’estació de bus de Marràqueix i sense que ningú fos capaç de dir-nos on era (fins i tot estant al costat de la mateixa) per fi vèiem mil busos a través d’una porteta. Vam comprar el bitllet a una altra banda i pel camí ja va venir un home tot atabalat a dir-nos que marxava l’autocar, correm i  hi entrem. Encara quedaven 10 minuts… 

Mentrestant contemplem el panorama de l’estació: quina bogeria, tot d’homes cridant: “Souira!!! Souira!!! Souira!!! com a desesperats. Com podia ser que no sentíssim ni veiéssim aquella estressant estació? L’autobús arrancava, començàvem a viure l’experiència que ens havíem proposat, un viatge en bus, amb la gent d’allà, com la gent d’allà. 

El bus no era cap meravella: pudor, pells de plàtan i mandarina, envasos de iogurt al terra, seients enganxats amb cola... No en tinc fotos per no donar la nota amb el flaix, però tot i això, era força còmode, així que vam fer alguns cops de cap per suplir la falta de son a causa de totes les emocions marroquines. 

Vam fer força parades per recollir gent i després ja vam tirar un bon tros fins que el bus va parar en sec enmig d’un petit poble. No va pujar ningú. Va baixar tothom, menys nosaltres. Allò tan petit no podia ser Essaouira! Vam sentir uns càntics. Era l’hora de la pregària, així ho enunciaven els minarets. Observàvem els moviments de la gent sense moure’ns del seient. Al cap d’una estona ens vam posar en marxa fins arribar a destí.

Amb prou feines havíem posat un peu a terra que ja teníem un cercle de gent oferint-nos apartaments i hotels on passar la nit. El que semblava un lloc d’allò més turístic va resultar ser una ciutat costanera encantadora, tranquil·la i on sempre hi bufa el vent.  Ideal per a relaxar-se uns dies i fugir de l’estrès i les aglomeracions del souk de Marràqueix. Les més de 3 hores de viatge havien valgut moltíssim la pena.