Ribesaltes, incert destí d'INDESITJABLES

El camp de concentració de Ribesaltes (Rivesaltes en francès) va acollir milers de refugiats, també anomenats indesitjables, que intentaven sobreviure als conflictes, va estar en funcionament fins a finals del segle XX.

Un esplanada àrida, semi-desèrtica, la tramuntana bufant de manera persistent, uns molins de vent que l'aprofiten, i el Canigó nevat de fons. Sobre el terreny algunes males herbes comencen a entortolligar-se enmig de les construccions mig ensorrades, abandonades. El camp de concentració de Ribesaltes es troba es un lloc inhòspit a escassos quilòmetres de Perpinyà, a la regió de Llenguadoc Rosselló, avui França. L'espai visitable només és l'illot F (42 hectàrees), però el camp tenia capacitat per a 18.000 persones, arribant a allotjar-ne 21.000 l'any 1942.

Camp de concentració de Ribesaltes

D'alguns barracons només en queda el sòl

Lliurement podem fer un passeig exterior guiat per un camí marcat entre els barracons, amb teulades i parets caigudes, murs amb grafits resultants de l'abandonament, parets apuntalades, latrines... L'espai està dissenyat amb un perfecte ordre. Alguns barracons semblen reformats fa relativament poc, hi conviuen el formigó i la fusta, d'altres només en queda el terra i quatre runes. I és que el camp es va obrir el 1939 i fins a dècada dels '60, encara estava en ús. Les últimes famílies van abandonar el camp l'any 1977, després va passar a ser un emplaçament exclusivament militar i el 1986 va ser lloc d'internament d'immigrants en situació irregular fins el 2007. En molts barracons encara s'hi pot veure la numeració en pintura negra que desafia la intempèrie.

Al centre, camuflada sota terra, una gran capsa de formigó de color terrós alberga el Memorial de Ribesaltes, obert al públic des de l'octubre de 2015. Sens dubte, una gran obra arquitectònica de Rudy Ricciotti que aconsegueix interferir el mínim en la configuració del paisatge. 

Memorial de Ribesaltes

Carnet d'un harki

Dins del Memorial, en un ambient fosc que convida al silenci i la reflexió, a través d'uns panells lluminosos que combinen text, imatge i alguns objectes, es pot repassar la història del camp de concentració a través d'una cronologia. Sota el títol "Indesitjables", tal i com consideraven els exclosos pel règim francès de Vichy, s'explica breument tot el que es pot veure a la mostra: des de la creació del camp fins al seu tancament, contextualitzat amb el desenvolupament dels conflictes que van tenir lloc a Europa. Als laterals de la sala uns vídeos en format documental amplien la informació de la cronologia i als boscos de testimonis, a través de tauletes digitals, es poden sentir en primera persona les històries dels qui han estat a Ribesaltes (entretingueu-vos-hi, val la pena).

Primer van ser els refugiats republicans de la guerra civil espanyola, els que van arribar al camp a peu creuant els Pirineus. Poc després, durant la segona guerra mundial, s'hi van afegir jueus, gitanos i altres "indesitjables", i l'any 1962, arrel de la guerra d'independència d'Argèlia, hi van arribar els harkis (soldats algerians pro-francesos i les seves famílies). Entre 1941 i 1942 es calcula que fins a 17.500 persones van arribar a passar pel camp. Tots ells són els protagonistes de la tenebrosa història de Ribesaltes. No tots van sobreviure, molts d'ells, amb l'ajuda de l'estat francès, van ser enviats a Auschwitz i Mathausen, ja que aquest també era un dels punts de concentració que tenia l'extermini com a destí final.

Plànol de l'illot F dissenyat sobre el mur del barracó núm. 32

Condicions de vida

Al llarg del recorregut també hi ha espai per a detallar les condicions en què es vivia al camp i les feines que s'hi desenvolupaven. Moltes de les barraques, construïdes amb materials molt econòmics (fibrociment, maons buits...) no protegien del fred a l'hivern ni de la calor a l'estiu, els mancaven els vidres, les teulades no suportaven la forta tramuntana... Les malalties com el paludisme eren freqüents i la taxa de morbiditat pujava en èpoques de molta calor o fred. L'estiu de 1941 van morir 60 dels 140 nadons que hi havia interns al camp. L'agost de 1945 es va crear un cementiri al sud-oest del camp per enterrar-hi els 500 personers que van morir a causa de deficiències alimentàries i epidèmies. Es poden veure objectes quotidians com màquines d'afaitar, joguines o coberts i també hi trobareu dades curioses i documents com l"Auca del refugiat" que a través d'una quarantena de vinyetes explica les trifulgues d'un refugiat de la Retirada que arriba al camp d'internament.

Què passa al segle XXI?
Al final de l'exposició hi ha una reflexió sobre les barbaritats que s'ha fet a Europa al segle XX. Fa referència als totalitarismes i els règims que han conduït a construir camps com aquest que no han estat més que violència contra els mateixos civils. Finalment la pregunta que es planteja gira al voltant de paper d'Europa en aquesta nova onada de refugiats al segle XXI, ja que les guerres continuen i els desplaçats busquen asil. És molt trist veure davamt dels nostres nassos que la història es torna a repetir quan no ha passat ni tan sols un segle.

Sobre l'exposició:

A nivell museogràfic el contingut m'ha semblat rigorós i molt ben documentat. Tot i que hi ha força lletra s'explica molt bé els fets, el context i hi ha una bona combinació d'imatges, vídeos, plànols... Es disposa de molta informació que es pot anar ampliant al gust (i al temps) de cadascú. No deixa de ser sorprenent que en un lloc fronterer i per on al llarg del segle XX hi han passat desenes de nacionalitats, el text només estigui en francès. Hi ha versions en altres idiomes (català, castellà, anglès i potser alguns més) en uns dossiers impresos que ofereixen a l'entrada, l'únic inconvenient és que amb la foscor que hi ha a la sala gairebé no es pot llegir.
Com a crítica al format (i no sé si li haurà passat a algú més) haig de dir que vaig sortir amb un mal de cap considerable de llegir el text de la cronologia, ja que està sobre unes taules amb una llum que fa mal a la vista.  A primer cop d'ull no hi ha problema, però quan ja fa una estona que mires i llegeixes la combinació de llum i sala fosca no sembla gaire bona.
De totes maneres cal celebrar que Europa per fi tingui un memorial d'aquestes característiques que faci crítica i recordi les barbaritats que s'han dut a terme en aquest i altres camps similars.