Roda el món i torna al Born

Quinta da Regaleira: un parc temàtic maçònic

2012-03-08T11:27:00.003+01:00

A uns cinc minuts caminant de la petita població de Sintra s'alça una majestuós Palau amb un extens jardí d'allò més misteriós i sorprenent, és la Quinta da Regaleira, que antigament pertanyia a la Vescomtessa da Regaleira. En aquest terreny l'adinerada família Carvalho Monteiro hi va construir la seva singular residència d'estiueig a principis del segle XX. Fou dissenyada per l'arquitecte, pintor i escenògraf italià Luigi Manini, juntament amb els escultors i talladors de renom António Gonçalves, João Machado José da Fonseca, Costa Motta, Rodrigo de Castro i Julio Fonseca, que van dur a terme l'ornamentació de la casa, d'estil neomanuelí i renaixentista. Aquesta va ser la darrera gran obra de Manini a Portugal, a la qual va dedicar 14 anys abans del seu retorn a Itàlia.

Palau Quinta da Regaleira

A la casa-museu es poden visitar alguns dels espais tal com estaven abans com la Sala dels Reis o la Sala del Renaixement (sala d’estar) que és un clar homenatge a aquest fructífer estil italià i que celebra la unió de Carvalho Monteiro amb la seva esposa Perpetua Augusta. Si travessem l’antiga biblioteca les sales s’enfosqueixen i podem veure l’exposició sobre el projecte de creació de la casa i el parc amb plànols de l’arquitecte. També tindrem l’ocasió de descobrir alguns dels misteris que ens esperen a fora com el del Pou Iniciàtic, la iconografia maçònica, que la trobem per tots costats, fins i tot a les formes del parquet, i altres detalls com l’escultura d’una Harpia o el significat d’algunes escenes representades als mosaics de rajoles blaves com la de la caça.

El jardí que envolta la casa ens transporta a una ambient de pel•lícula, màgic i fantasmagòric, les pedres i els murs estan recoberts d'una capa de molsa que li donen un aire tenebrós. Entrem en una altra dimensió i la desconnexió és total. A prop de la casa hi ha la capella neogòtica i renaixentista, amb simbologia que al•ludeix a l’orde de Crist, hereva de la missió templària. La capella està unida al palau per un accés subterrani, i és que gairebé tots els punts del jardí estan connectats per galeries subterrànies, esdevenint una metàfora de l’infern dantesc.

A la Gruta de l’Aquari encara s’hi poden veure alguns fragments de vidres del que antigament era un aquari, aquesta és una de les parts més deixades juntament amb l’hivernacle. Des de la Gruta d’Orient podem arribar al Pou Iniciàtic per un túnel subterrani. Cal dir que si visiteu aquest lloc és molt recomanable portar una llanterna, ja que alguns passadissos subterranis no estan gens il•luminats. Des del llac de la Cascada, un dels llocs més bonics, també podem arribar al Pou Iniciàtic per sota.

El Pou Iniciàtic és potser la construcció més emblemàtica del jardí i més misteriosa, és una espècie de torre invertida de 27 metres de profunditat on es feien rituals maçònics d’iniciació. Al seu voltant hi ha una escala en espiral que representa la unió del cel amb la terra. Diuen que els nou replans que hi ha podrien representar els nou cercles de l’infern, del paradís o del purgatori; un cop més trobem referències a la Divina Comèdia. A baix de tot, al terra hi ha dibuixada una creu templària en marbre.

Si ens perdem per les galeries subterrànies podem anar a parar al Pou Imperfecte, la Torre de Regaleira, un perfecte mirador, o el Portal dels Guardians, tot això enmig d’una frondosa vegetació, ja que una de les passions del senyor Carvalho Monteiro era la botànica. Com més amunt, més espès i humit es torna el bosc, allà és on hi trobarem la Gruta de la Verge amb una petita font. De tornada podem descansar al tron de la Reina, perdre’ns de nou a la Gruta del Laberint fins arribar a la Logia de Pisões, finalment passarem pel passeig dels Déus sota la mirada esculpida de les divinitats gregues, amb Hermes, missatger dels déus, al capdavant.

Plànol i informació: http://www.regaleira.pt/

Buscant el "duende" a Albaicín i Sacromonte, Granada

2012-02-28T09:00:00.009+01:00

Panormàmica d'Albaicín des de l'Alhambra

Albaicín és un dels barris més antics i carismàtic de Granada, amb les seves cases emblanquinades i carrers costeruts encara conserva aquell regust àrab de la seva època fundacional entre jazmins i heures que s'enfilen per les parets blanques. El 1994 la Unesco el va declarar, amb raó, Patrimoni de la Humanitat. A mitja pujada podem fer un descans per fer unes tapes o bé prendre un tè a mitja tarda en una teteria que ens transportarà a l'època del regnat musulmà .

No podem marxar del barri sense arribar al Mirador de San Cristóbal, des d'on es pot contemplar una magnífica vista panoràmica de Granada. Però si el que volem és una vista extraordinària de l'Alhambra haurem de pujar al Mirador de San Nicolás, que es troba a uns deu minuts caminant del de San Cristóbal. Tots dos punts tenen una màgia especial, sobretot al vespre, quan es pon el sol i algunes guitarres i algun "cajón" amenitzen la vetllada.

Una casa del barri de Sacromonte

Si seguim amb la visita, sense perdre de vista l'Alhambra arribarem al barri de Sacromonte, on hi ha les coves convertides en habitatges de molts dels gitanos granadins que viuen a la zona. Pels més interessats fins i tot hi ha un museu que permet veure aquest tipus de cases amb una recreació en una de les coves. I si encara volem aprofundir més, podem anar a trobar l'essència del flamenco entrant en una de les coves a escoltar el canto jondo, les palmes i veure una demostració de les bailaoras, que de ben segur ens faran sentir "el duende" que amaga la ciutat a través d'aquest art. El sents?

Una visita a Mònaco, el país dels multimilionaris

2012-02-08T12:19:00.000+01:00

Port d'Hèrcules

El Principat de Mònaco és el país més petit del món després del Vaticà i es troba pràcticament envoltat de muntanyes excepte per l’est que dóna al Mediterrani. La sensació de trobar-se enmig d’aquells carrers costeruts amb els Alps ofegant-te allà mateix em recordava una mica a Andorra, també un petit Principat, però en aquest cas envoltat de muntanyes per tots costats.

A Mònaco s’hi pot accedir des de França en cotxe o en tren des de les poblacions veïnes, això ha provocat que la muntanya estigui força perforada, tant pels túnels com pels habitatges que formen part del barri de Monegeti que van ocupant la falda tots apilonats. Però també s’hi pot arribar directament per mar. Aquest és un dels pocs ports d’aigües profundes que toca a la costa. El port d’Hèrcules (al barri de La Condamine) ha estat reformat diverses vegades i actualment acull creuers de grans dimensions, tot i ser un petit país.

Només arribar-hi, a cada pas es respira un luxe desproporcionat, fins i tot insultant: en els hotels, les cases, els cotxes, les botigues, els iots... absolutament tot és extremadament car i la netedat és impecable, cosa que s’agraeix. Tot i així, hi ha una zona del port on també es poden trobar menús per a turistes força assequibles. Des del barri de La Roca, on hi ha el Palau del Príncep, trobem magnífiques panoràmiques des d’on ens podem passar una bona estona observant el port i les embarcacions dels multimilionaris que es gasten un dineral per amarrar el vaixell en aquest port.

Hotel de luxe

Una de les activitats amb més renom d’aquest país és la de jugar, o potser, millor dit, ostentar. Al barri de Montecarlo és on hi ha el casino més famós, amb una entrada espectacular. Curiosament, fins i tot trobem supermercats amb el nom de “Casino”. Probablement aquest sigui el país amb més riquesa per metre quadrat d’Europa i l’únic que no nota la crisi.

Però si no sou gaire de casinos, el més recomanable és fer una passeig pel barri antic de La Roca o Rocher i visitar la Catedral, el Palau Grimaldi o el Museu Oceanogràfic, que durant anys va dirigir Jacques Cousteau. També es pot visitar el Jardí Exòtic amb multitud d’espècies de cactus i plantes anomenades suculentes o bé la petita església Sainte Dévote, on va tenir lloc el casament de la princesa Charlone i Albert de Mònaco el passat juliol de 2011.

Un dia és suficient per veure el país més luxós i més edificat amb poc més d’un quilòmetre quadrat de superfície.

Tuttomondo, l'obra de Keith Haring a Pisa

2012-01-29T17:19:00.000+01:00

Més enllà de la famosa Torre de Pisa, aquesta fantàstica ciutat té molt per veure. Un altre punt d’atracció turística el trobem al costat de la Plaça Vittorio Emanuele II, a la part del darrere de la parròquia de Sant Antoni Abat. “Tuttomondo” (1989) és el títol del mural de 180 m2 que va pintar l’artista i activista social novaiorquès Keith Haring. Va ser la seva última obra pública abans de morir amb només 31 anys de la SIDA. Haring va començar pintant al metro de Nova York, i els seus grafits van començar a ser coneguts arreu del món, en podem trobar també a Berlín, Sydney o Río de Janeiro, fins i tot va viatjar a Barcelona el mateix 1989 per fer en grafit en una plaça del Raval que ja no existeix.

L’obra de Pisa no està ubicada en un lloc gaire transitat però és molt a prop de l'estació de tren i de la Via Corso Italia, una de les vies comercials que ens porta fins al pont que creua el riu i al centre neuràlgic. Val la pena treure-hi el cap i veure aquest esclat de color a mode de grafit; tot un contrast amb les obres renaixentistes inspirades en la cultura clàssica que caracteritzen la Itàlia més esplendorosa.

A “Tuttomondo” l’artista va voler expressar l’harmonia i la pau al món a través de les 30 figures dinàmiques que composen el mural. A dalt de tot un home amb un dofí expressen la unió entre els homes i la natura, una altra figura amb cap de televisió ens podria explicar el protagonisme que aquest mitjà ha agafat en la nostra societat, també hi trobem un home-tisores tallant una serp, una espècie de Batman (home rat-penat), la maternitat, etc. Una particular manera de veure el món que quedarà allà plasmada, ja que va ser una de les poques obres de Haring que es van fer amb caràcter permanent.

La Carpa, un món de joguines a Girona

2012-01-19T13:25:00.001+01:00

Ja hem parlat en algunes ocasions de Girona, de la seva Catedral i la llegenda de la Bruixa, del Pont de les Peixateries Velles, però a banda del Partimoni que acumula aquesta ciutat, també és una meravella passejar pels seus carrers. Girona té un eix comercial que s'estén a ambdues bandes del riu, replè de botigues, bars i restaurants d'allò més original que només passejant podem descobrir.

Un d'aquests llocs amb més encant és La Carpa, una botiga de joguines en què només entrar, tant infants com adults es queden amb la boca ben oberta. Aquest establiment està farcit de joguines destinades als més petits i no tan petits, des del tradicional mòbil d'animalets fins al joc perceptiu més sorprenent. En trobem de fetes a l'estil més tradicional: de paper, de cartró o de llauna o d'altres de fusta o de plàstic. Calidoscòpis, solitaris, jocs de taula, de cartes, trencaclosques, capsetes de música, baldufes de colors i objectes de decoració d'allò més variat. Tot té cabuda en aquest univers de colors que t'envolta només traspassar la porta del número 37 del carrer Ballesteries.

Si passeu per Girona, treieu el cap en aquest petit establiment, que segur que us fascinarà, us atendran molt amablement i gaudireu d'una experiència única, ja que aquest tipus de botigues em sembla que estan en perill d'extinció.

Clicant aquí podeu fer un tomb de 360º per la botiga.

El Museu de Ciències Naturals o Museu Blau

2012-01-09T21:08:00.004+01:00

On fa uns anys es celebrava el Fòrum de les Cultures avui ja hi podem visitar el Museu de Ciències Naturals de Barcelona o Museu Blau, que ha traslladat les seves peces (també l'esquelet de balena que va caure mentre el desmuntaven) des del Parc de la Ciutadella per ubicar-se en un espai de 9.000 m2 i perfectament equipat, encara que lluny del centre de la ciutat.

Com era la Terra fa 150.775.859 anys

Per dins l'espai és fosc cedint el protagonisme a aquells elements de les vitrines o a les pantalles de color i totalment interactives que ens permeten conèixer detalls i informacions mitjançant vídeos, imatges i explicacions dels científics més documentats del moment.

Durant hores podrem gaudir d'una passejada que s'inicia amb el naixement de la vida a la Terra i que acaba amb una mirada posada en el futur, passant pels primers éssers que van habitar el planeta, les algues, els fongs, els depredadors, els insectes, els minerals i un llarg etcètera d'elements que formen part de la vida animal i vegetal.

Pantalla digital de la secció de botànica

A través dels diversos audiovisuals podem imaginar-nos com eren aquells primers signes de vida, des dels microorganismes més petits fins als dinosaures i després veure les seves restes fossilitzades. També podem seure en un sofà, i si tanquem els ulls ens semblarà que estem enmig del Montseny perquè sentirem el so de tots els éssers que una persona pot sentir en aquest indret.

Museu Blau / Museu de Ciències Naturals de Barcelona

Plaça Leonardo da Vinci, 4-5
Parc del Fòrum
08019 Barcelona

Horari d'hivern: de l'1/10 al 31/05
De dimarts a divendres: 10-19 h

Dissabtes i diumenges: 10-20 h

Horari d'estiu: de l'1/06 al 30/09
De dimarts a diumenge i dilluns festius: 10-20 h
Dilluns no festius tancat

Preu: Museu Blau i Jardí Botànic: 7€ / 5€ (reduïda)

La Befana, tradició italiana del Nadal

2011-12-29T00:20:00.001+01:00

Per aquestes dates nadalenques s'acostuma a premiar els nens i nenes que han fet bondat durant l'any amb regals o dolços. A cada país aquest fet es produeix de diferents maneres, i com bé sabem els catalans, que fem cagar el tió, a cada indret es conserven diferents tradicions i ben originals a banda de l'universalment conegut Pare Noel.

Avui parlarem de l'antiga tradició italiana i la bruixa Befana. Més que una bruixa es tracta d'una velleta anomenada Befana. La llegenda diu que mentre els Reis Mags feien via per arribar a Betlem amb els presents per al nen Jesús, es van perdre i van preguntar a una velleta que hi havia per allà, aquesta els va dir que no sabia el camí però els va convidar a passar la nit a casa seva. L'endemà els Reis, molt agraïts, li van demanar que els acompanyés en el camí, però la velleta els va contestar que estava molt enfeinada.

"Befanes" en una paradeta de la Piazza Navona

Al cap d'una estona la velleta es va penedir de dir-los que no, però ja era massa tard i els Reis eren lluny per trobar-los. Així, des d'aquest moment, cada 6 de gener la Befana (Epifania) reparteix dolços als nens que troba, amb l'esperança que algun d'ells sigui el nen Jesús.

Per tant, a Itàlia la nit del 5 al 6 de gener tots els nens i nenes que han fet bondat durant l'any tindran el seu mitjó ple de llaminadures que els haurà deixat la Befana, una bruixa bona, i si no s'han portat del tot bé potser es trobaran una mica de carbó.

Si viatgeu a alguna població italiana el 6 de gener és habitual trobar-se dones vestides de velleta, i si esteu a Roma podeu visitar el gran mercat que es celebra a la Piazza Navona, és ple de paradetes on sobretot es venen tot tipus de bruixes i de tots colors: n'hi ha que criden, que es belluguen, que van en paracaigudes, de clauer, de pin, això sí, totes amb escombra!

El lloc del naixement de Jesús

2011-12-19T16:46:00.003+01:00

Aquí va néixer Jesús de Natzaret

Ja estem en època nadalenca, molts potser haureu fet el pessebre més per tradició que per creença, i us haureu fixat que els carrers de molts pobles i ciutats s'engalanen i sonen cançons que ens recorden que fa anys per aquestes dates va néixer l'infant Jesús, fill de Josep i Maria.

Doncs bé, si volem veure l'emplaçament exacte on suposadament va tenir lloc aquest esdeveniment, hem de viatjar fins a Palestina, a la ciutat de Betlem. És probable que el topònim de Betlem signifiqués "la Casa de déu", encara que en àrab Bayt Lahm, vol dir literalment, "la Casa de la Carn", i en hebreu, Bet-Léhem és "la Casa del Pa".

Betlem es troba a uns 8 km de Jerusalem, és una ciutat majoritàriment cristiana, però també hi conviu població musulmana. En una plaça empedrada hi trobem la Basílica de la Nativitat, i si travessem la seva petita porta, a dins podem veure el punt exacte del naixement de Jesús.

Antigament se suposa que era una establia, el lloc on es guardaven els animals, i a Jesús es diu que en néixer el van posar al "pessebre" que vindria a ser el lloc d'on menjava el bestiar (en anglès Manger, també nom de la plaça on se situa l'església). Aquest és un dels principals atractius turístics de la ciutat juntament amb Jerusalem i rodalies, on milers de turistes fan una ruta religiosa que recórre els llocs més significatius de la vida de Jesucrist. Però com hem dit, a Betlem no només hi ha cristians i la prova n'és la mesquita d'Omar, que està just a l'altra banda de la plaça, visible des de l'església de la Nativitat.

Mesquita d'Omar

La plaça de l'Amfiteatre de Lucca

2011-12-12T00:12:00.001+01:00

Accés a la Plaça de l'Amfiteatre

A uns 40 minuts de Pisa amb tren -i de camí cap a Florència- podem arribar a la localitat de Lucca, un poblet emmurallat de la Toscana de visita obligada que resulta encantador. A més de l'extensa muralla que envolta el poble, Lucca es caracteritza per la Piazza Anfiteatro, una plaça elíptica que antigament havia estat un amfiteatre romà.

Arcades a l'exterior de la plaça

Sobre les ruïnes de l'amfiteatre es van construir els edificis que avui ocupen el voltant de la plaça; de l'amfiteatre ja no en queda res més que l'estructura, que es pot observar des de fora de la plaça. A la imatge de l'esquerra podem apreciar encara algunes de les 54 arcades exteriors que sostenien la graderia i que es poden anar resseguint a mesura que voltem la plaça per fora. Aquesta gran elipse d'època romana (s. II d.C.) va determinar l'urbanisme del poble, configurant uns carrers adaptats a aquesta forma circular. Materials com les columnes i els revestiments de marbre de l'amfiteatre que quedaren destruïts van servir per construir les esglésies del voltant.

Tal i com la veiem avui dia, la plaça data del 1830 i és obra de l'arquitecte Lorenzo Nottolini, encara que a l'Edat Mitjana ja s'utilizava com a plaça. Hi podem accedir per quatre entrades amb bòbila, tot i que només la més baixa és original de l'època; però la millor manera de veure'n l'arquitectura és a vista d'ocell. Com? des de la Torre Guinigi, que es distingeix des de diferents punts del poble pels roures que té a sobre, o des de la Torre delle Ore o Torre del Rellotge. Per això, aquí us deixo amb la panoràmica interactiva, perquè volteu per la plaça i/o la mireu des de la Torre Guinigi, és gairebé tan impressionant com ser allà...

Lucca, Itàlia Piazza Anfiteatro

Pont de les Peixateries Velles, Girona

2011-11-28T11:15:00.002+01:00

L'Onyar és el riu que travessa Girona i la divideix en el barri vell i el barri del Mercadal. Ambdues bandes estan avui dia molt ben comunicades mitjançant diferents ponts que ens permeten creuar el riu i contemplar els colors de les cases que es reflecteixen a les seves aigües. El Pont de pedra, el Pont de la princesa, el Pont de Sant Agustí i el Pont de les Peixateries Velles o Pont Eiffel són els principals punts d'unió entre les dues ribes.


El pont Eiffel uneix el c/ Santa Clara i la Rambla de la Llibertat

El Pont Eiffel, també anomenat Pont de ferro, va ser construït l'any 1877 per l'empresa de Gustave Eiffel onze anys abans que es comencés a construir la Torre Eiffel de París i va costar a la ciutat 22.500 pessetes, tal com s'indica en una placa informativa. El nom de Pont de les Peixateries Velles el va prendre perquè era la zona on s'hi instal·laven les parades de peix antigament, on ja des del segle XIV hi havia les Palanques Vermelles per passar d'un costat de la riba a l'altre. Sembla ser que quan el riu creixia i les palanques eren destruïdes, a causa de la queixa de tres veïns que en reclamaven la seva reparació, el rei Pere III el Cerimoniós va ordenar al batlle que els encarregats de fer-ho havien de ser els que n'havien de fer ús.

“El raspaculo”, una planta molt útil enmig del bosc

2011-11-18T08:18:00.002+01:00

En l’excursió al Parc Nacional Alejandro de Humboldt, molt a prop del poble de Baracoa (Cuba), en Diogene ens va explicar algunes de les 900 espècies endèmiques que es poden trobar en aquest ecosistema, la fauna que hi habita i algunes curiositats. Una d’elles era el raspaculo, o altrament anomenat llengua de vaca. I què ens en deia de les seves fulles?

Doncs bé, ja sabem que si ens trobem en un bosc i tenim una de les necessitats bàsiques, però no portem cap kleaneex a sobre, el més adequat serà agafar la fulla de l’arbre que tinguem més a la vora. Però cal anar en compte, perquè segons el lloc on ens trobem hi pot haver gran varietat de flora i n’hi ha que poden produir reaccions a la pell, que punxen o altres que es belluguen, d’aquestes ja en parlarem en un altre post.

El cas és que la fulla més assemblada al paper higiènic és la llengua de vaca o raspaculo, tal com l’anomenen a Baracoa. D’una banda és suau com el cotó fluix i de l’altra és rasposa com el paper de vidre, per tant ens hem de fixar bé per quina banda l’utilitzem.

Brussel•les, bressol del còmic

2011-11-08T15:01:00.007+01:00

Entrada al CBBD, a l'últim tram l'esglaó amb la vinyeta de Tintín

Per als amants del còmic, i per a aquells que no en tenen prou amb els murals que es poden veure a les parets d’alguns edificis de Brussel•les, en un espectacular edifici d’art nouveau, obra de Víctor Horta, es troba el Museu del Còmic de Bèlgica o Centre Belge de la Bande Dessinée. Al sostre una gran claraboia il•lumina la part central de la sala, que antigament acollia uns grans magatzems de roba.

Gaston Lagaffe

Bona part de l’exposició està dedicada a Tintín, el famós reporter creat per Hergé l’any 1929. A l’entrada s’hi pot veure una reproducció del famós coet d’ ”Objectiu: la Lluna” però al pis superior també hi ha espai per a altres personatges mítics com és el cas de Lucky Luke, Spirou, o els Barrufets, obres de dibuixants belgues, entre d’altres com els mundialment coneguts Asterix i Obelix o Son Goku.

El museu explica com és el procés de creació d’un còmic i d’uns dibuixos animats, des del naixement de la idea fins a la impressió o el salt a la petita pantalla; passant pel primer esborrany d’un personatge fins que pren vida en la història. Al primer espai una exposició de tires de còmic, majoritàriament en francès, rendeix homenatge als centenars d’artistes belgues del còmic: Vandersteen, Rob-Vel, Morris, Peyo, Roba, Jijé...

A continuació entrem en una zona més interactiva on ens podem posar en el lloc d’alguns personatges, amb uns decorats de cartró pedra que recreen alguns dels espais que hem vist als còmics o a la televisió. On m’ho vaig passar millor va ser obrint les portes del bar a l'estil Lucky Luke, on tantes vegades havia vist que entrava el popular cowboy, vaig repetir uns quants cops...encara que sense els Dalton a la vista.

Vinyeta de l'escala principal

Però un d’aquests espais, el més real de tots, el trobem a l’entrada del museu: són les escales de pedra que pugen al primer pis (primera fotografia), en un dels esglaons es pot veure una vinyeta de còmic de Tintín, uns esglaons més i ja som dins del món del còmic!

I si no n’hem tingut prou, just a l’altra banda del carrer podem visitar el Museu Marc Sleen, un artista del còmic d’inspiració flamenca. En aquest edifici, que havia estat les oficines d’un diari, podem conèixer l’obra de Sleen i a més a més podrem seure una estona a l’espai dedicat a la lectura de còmics.

Procés de creació d'un còmic

Centre Belge de la Bande Dessinée
(CBBD)

Rue des Sables, 20
1000 Bruxelles

Obert tots els dies de 10h. a 18h.
Dilluns tancat

Entrada adults: 7,5 €

Els dos pixaners de Praga, de David Cerny

2011-10-28T00:59:00.000+02:00

David Cerny és un dels artistes txecs més provocadors del moment. Va donar-se a conèixer pintant un tanc de color rosa després de la caiguda del comunisme, fet pel qual va ser detingut. Actualment, s’exposen diverses obres seves a Praga com les estàtues gegants d’uns nadons pujant la Torre de Televisió. Però una de les més curioses la trobem davant del Museu Kafka. Es tracta d’una font amb una mica d’aigua que té la forma de la República Txeca, a dins hi ha les estàtues de dos homes nus que hi pixen mentre mouen els malucs. Una burla? Un insult? De ben segur que no deixa indiferent a ningú.

Però sabeu per què es va arribar a construir aquesta escultura? aquest projecte es va fer realitat després que el director del Teatre Nacional de Praga rebutgés la proposta de Cerny: un Tità masturbant-se assegut a la cúpula del Teatre, de tan en tan havia de sortir aigua del seu penis. El director del Teatre s’hi va negar, segons Cerny va ser un covard. Finalment es va fer l’estàtua dels dos homes pixant.

Rivert, una joia amagada al Pallars

2011-10-18T15:15:00.001+02:00

Entre Tremp i la Pobla de Segur hi ha un desviament que ens indica la petita població de Rivert, passem per Salàs de Pallars i després d’uns 10 km. de corbes per una carretera estreta arribem al recòndit Rivert.

Deixem el cotxe a l’entrada del poble i entre carrerons es veu un conjunt de cases enmig de la verdor. S’hi respira pau i tranquil•litat, no es veu ni una ànima, el poble sembla només habitat per uns gatets que ens aniran acompanyant en tota la passejada, no es deixen tocar, em temo que no estan acostumats a la gent, més aviat els fem por.

Passem per la Font del Puyol i seguim el camí d’entrada que creua una mena de riu (ara sec) i veiem que hi ha vida al poble. Els voltants estan plens d’horts amb tomateres, enciams, mongetes, carbasses, pastanagues... Al llarg del passeig ens topem amb algunes figueres ben carregades de fruita i unes nogueres que fan unes nous boníssimes. Això sembla el paradís, denota abundància per tots costats.

Enfilem cap amunt i veiem alguna masia antiga, però bona part han estat rehabilitades fa poc temps, amb tant bon gust que formen un complex de postal en què no ens podem deixar escapar cap detall.

Però...hi viuen o només són segones residències? Sembla que als anys ’80 els únics habitants que tenia Rivert eren els de la família Ricou, que es van aventurar a quedar-se a viure en un poble sense cap comerç, cap bar, cap servei, només una petita església i els fruits que dóna la terra. Avui dia hi habiten una trentena de persones que mantenen el poble impecable.

Els carrers empedrats ens transporten a un ambient medieval, passem per coves sobre les quals es sustenten les cases i a les seves parets hi podem veure empremtes d’avantpassats que s'han conservat a mode d’exposició: cabassos, botes de vi, ferradures i nombroses eines rurals. Arribem a la Font d’Avall, on l’aigua fresca brolla contínuament. Seiem al pedrís, respirem la puresa de l’aire i contemplem el llac, amb una barqueta i el cementiri al fons.

Un camí ens guia cap al Molí on als segles XIX i XX s’hi havia fet oli d’espígol i més endavant havia proporcionat electricitat al poble. Seguim pujant, a la part alta hi trobem un home restaurant una casa, sembla que a la part de dalt encara hi queda molta feina per fer...

A dalt del turó, mig abandonada entre branques, s’observa l’ermita d’estil romànic de la Mare de Déu del Castell. Sembla que pertanyia al Castell en època del mandat del comte Arnau Mir de Tost, del qual es té referències de l’any 923, i aquí és on trobem el perquè de tot plegat, la raó fundacional d’aquest poblet perdut entre muntanyes.

antic molí d'espígol

Per a més informació sobre aquesta perla pallaresa visiteu rivert.org o aneu-hi.

Space invaders per tot el món

2011-10-08T19:16:00.003+02:00

Ja fa uns anys que ciutats de tot el món estan sent envaïdes per unes petites criatures de l’espai. Com si el famós videojoc dels ’70 es barregés amb la realitat, les podem veure a les parets dels racons més insospitats, de tots els colors i de formes variades, un petit mosaic a mode de píxels, demostra que aquella ciutat ha estat conquerida.

Barcelona, Roma, Nova York, Berlín, Hong Kong, Bilbao, Londres i més de 70 ciutats ja compten amb aquestes rajoletes en forma d’alienígena. Però com va començar tot plegat? Aquesta pràctica es va iniciar a París l’any 1995 i la idea va ser d’un artista urbà francès que es fa dir Invader, per tant, si viatgeu a París, podreu veure que és una de les ciutats amb més space invaders i on també s’ha fet una exposició sobre aquesta particular expressió artística.

Rubikcubism

El mateix Invader ha anat publicant mapes amb la posició exacta de les seves manifestacions artístiques, el projecte ha anat agafant cada vegada una dimensió més àmplia fins a convertir-se en un nou al•licient per als turistes que visiten aquestes ciutats.

L’últim treball d’Invader, també relacionat amb el petit mosaic, ha estat el Rubikcubism, un art que practica des del 2005 i que consisteix a formar imatges amb una gran quantitat de cubs de Rubik.

Més informació al seu web.

I tu, ja has vist algun “marcianitu” ?

Mentrestant pots aturar la invasió jugant al joc original.

Miba, el Museu dels Invents i les Idees de Barcelona

2011-09-28T10:00:00.003+02:00

A tocar de la plaça Sant Jaume, just on anys enrere hi havia hagut la seu del PSUC i després d’ICV es va inaugurar el mes de març el Miba: el Museu dels Invents i les Idees de Barcelona, l'únic espai del món de caràcter permanent dedicat al desenvolupament de la creativitat.

La iniciativa ha vingut de la mà del creador, dissenyador, emprenedor i inventor Pep Torres. Els seus projectes i invents han viatjat per tot el món, exposició rere exposició fins que ha nascut aquest museu privat que acull els invents més enginyosos, estrafolaris o probablement més pràctics.

El Miba consta de tres espais, el primer és la "Societat Il·limitada", on creadors o marques que treballen amb R+D+I exposen les innovacions tecnològiques més sorprenents. Així ens podem trobar amb una cadira-Vespa o bé amb una bicicleta en què refredes l'aigua mentre pedales.

Botes-paraigües

A la planta de sota s'hi pot accedir baixant les escales o (quan s'obtingui el permís corresponent) a través d'un tobogan que ens conduirà a l'espai del "Reflexionàrium". Aquí hi trobarem una sèrie d'invents molt útils per a la vida quotidiana que ens faran preguntar-nos: com no se m'havia acudit abans?! tot un estímul per a la nostra creativitat. Una pantalleta i una fitxa ens expliquen el seu funcionament, així ens trobarem amb un coixí cúbic foradat de tal manera que ens permetrà sentir la tele mentre ens estirem al sofà, o bé unes ulleres low cost que es graduen mitjançant un sistema hidràulic.

A l"'Espai Absurd" els invents es converteixen en una broma. L'exemple més clar n'és la Màquina més inútil del món, l'invent més absurd, però que tothom hauria de provar. També hi podem veure menjar fluorescent per a gossos, per seguir-ne el rastre de les caques; una porta amb dos panys, un per a les mans netes i l'altre per a les brutes o la solució per aprimar-se: un plat amb un mirall al mig, a través del qual es veu el doble del menjar del que realment hi ha.

Una de les parts més interessants, és la del "FuTour", l'exposició temporal de Pep Torres del 2003 que ens mostra els objectes del futur. Els invents són una crítica a la societat en què ens estem convertint, una manera d’acabar la visita amb una bona reflexió. En aquest apartat trobarem el disseny d’uns fulls de paper fets especialment per a currículums, per tal que puguin anar directes a la paperera o una urna en la qual el nostre vot és destruït automàticament.

A banda d’aquests espais també n’hi ha un dedicat als més petits, on poden fer volar la imaginació dibuixant invents. Finalment, si després de la visita se us acut una idea genial la podeu pronunciar al faristol de l’"Arxiu Subversiu", on una webcam retransmetrà les vostres paraules en directe. A l’entrada també teniu l’oportunitat de comprar alguns els invents més destacats del museu, d’edició limitada.

I per acabar, un últim consell: aneu als lavabos del museu, si no hi trobeu la inspiració, de ben segur que us sorprendran.

MIBA c/ Ciutat 7 · 08002 Barcelona

Horaris:

Dimarts a Divendres de 10h a 19h

Dissabtes de 10h a 20h

Diumenges i festius de 10h a 14h

Com parar una taula de luxe

Preus:

Entrada: 7€

Nens de 4 a 12 anys: 5€

Menors de 4 anys: gratis

Jubilats, estudiants i aturats: 5€

Sabors de Cuba

2011-09-18T14:42:00.006+02:00

Avui us parlaré d'un producte comestible cubà molt peculiar, pel meu gust no té res a veure amb el pargo que vaig poder tastar a Viñales, però també el vaig comprar en aquest poble. La cosa més o menys va anar així:

Faltava poc menys d'una hora per sortir d'excursió des de Viñales cap a la platja de Cayo Jutías, no sabíem si allà hi hauria algun bar per dinar i per si de cas vam comprar alguna cosa per picar. No ens ho vam haver de pensar gaire perquè la varietat era més aviat escassa, així que finalment vam agafar un parell de panets amb salsitxa de frankfurt (crua i freda, per ser exactes) i una bosseta de ganxitos de la marca "Pelly" com a gran extra per fer el vermutet a la platja i per compensar l'angúnia que feia la salsitxa recent sortida de la nevera.

Quan vam arribar a la platja vam veure que tot estava preparat per al turista i allà ens esperava un xiringuito de fusta i canyes on protegir-se del sol i l'alternativa perfecta a la salsitxa de frankfurt, així que vam decidir dinar una cuixa de pollastre, que feia molt més bona pinta i seguir guardant la salsitxa. Els ganxitos vam decidir reservar-los pel viatge de tornada a La Habana, ja que teníem el temps just per tornar a Viñales i d'allà agafar el Viazul cap a la capital.

Bosseta de Pelly dins una bossa de plàstic*

Ja relaxats i com a gambes del dia de platja que havíem tingut arribava el moment esperat d'obrir la bosseta de Pelly que ens havíem reservat per un moment de gana, de viatge i de ganes de menjar una cosa que feia dies que no tastàvem, el que ma mare diria "una porqueria" però que de tant en tant et ve molt de gust. Així que vaig procedir a obrir la bossa, una fortor estranya em va envair el nas, i tota il·lusionada vaig agafar un dels ganxitos i me'l vaig posar a la boca, vaig fer la primera mossegada i immediatament el vaig haver d'escopir a la mà. El fàstic que em va fer va ser tal que vaig tornar a entaforar la bosseta de Pelly dins una bossa de plàstic per no sentir la ferum d'all que desprenia.

Decebuda, a través del plàstic em vaig llegir bé la bosseta, cosa que potser hauria d'haver fet abans de comprar-la, i sí que ho deia: "Extrusos de maíz" i en un raconet hi posava: "con sabor a ajo". Vaig acabar-me l'aigua que portava, però tot i així no hi havia manera de treure'm el regust que m'havia deixat aquella mossegada de Pelly, així que vaig haver de recórrer a la salsitxa crua per treure'm aquell mal gust de sobre, no es pot dir que fos exquisida, però mil vegades millor que els ganxitos d'all sí que la vaig trobar. Després, durant el viatge en vàries ocasions vaig veure joves i fins i tot nens que deboraven Pelly com aquí podríem menjar olives o patates amb gust de pernil, suposo que t'hi han d'acostumar des de ben petit perquè t'agradi. Jo em quedo amb els mangos, les pinyes i tota la fruita boníssima que vaig tastar a Cuba.

*La mala qualitat de la imatge ve condicionada per la forta pudor que desprenia el producte, si no fos per l'impacte que van rebre les meves pupil·les gustatives, probablement no tindria foto per recordar aquest moment.

Els jueus de Roma i la Via Catalana

2011-09-08T23:10:00.000+02:00

A la banda est del Tíber, just davant de l’Isola Tiberina, hi ha el ghetto jueu de Roma que és el més antic d’Europa, ja que se’n té constància des del segle II a.C. La comunitat jueva romana va anar augmentant arran de la conquesta de Jerusalem per Titus, moment en què van arribar nombrosos esclaus jueus a Roma. De fet, si passegem per l’antic fòrum, encara es pot apreciar simbologia jueva, com ara la menorà (antic canelobre jueu de set braços), en un costat de l’arc de Titus, que precisament commemora la victòria contra els jueus a Jerusalem.

Menorà a l'arc de Titus

A partir de l’any 1492 amb l’expulsió de les comunitats jueves castellanes i catalanoaragoneses, la població jueva a Roma també es va incrementar. Va ser aleshores quan es van establir les cinc escoles, una per a cada comunitat jueva: Scuola del Tempio, Scuola Nuova, Scuola Siciliana, Scuola Castigliana i Scuola Catalana, d’aquí ve el nom de la piazza delle Cinque Scuole, on es van haver de grupar els cinc cultes per ordre del Papa.

Al segle XIX, amb la unificació italiana, es van enderrocar els murs del ghetto, es van remodelar els carrers i es va construir una nova sinagoga, va ser llavors quan a un dels carrers principals li van posar el nom de Via Catalana, tot recordant la importància d’aquesta comunitat que es va establir aquí durant anys.

Villefranche sur Mer

2011-08-28T20:14:00.005+02:00

Entre Niça i Mònaco, vorejant la Costa Blava, arribem a Villefranche sur Mer, un petit poble amb un dels ports més importants de França -Port de la Santé- on fan escala molts creuers que fan la ruta pel Mediterrani. Com que és un port petit, si hi arribeu en vaixell, l'ancoratge es fa unes milles enllà i s'hi ha de desembarcar amb unes llanxes que et deixen a terra.

Capella de Sant Pere

Tot i el volum de turistes que hi arriben al poble hi regna la calma i es poden veure les barques d'alguns pescadors que avui dia encara segueixen vivint d'aquest ofici, abastint els restaurants de la zona. Actualment a Villefranche ja només queden 8 professionals de la pesca i 24 comptant també Beaulieu i Saint Jean Cap Ferrat en front dels 270 que hi havia registrats el 1860. El cineasta Jean Cocteau, d’acord amb la comunitat pesquera, l’any 1957 va decorar, per dins i per fora, la capella de Sant Pere, patró dels pescadors, rendint homenatge d’aquesta manera a aquest ofici tan arrelat a la població.

A la part més elevada hi ha la ciutadella, construïda al segle XVI per defensar la ciutat dels atacs marítims, on podem visitar els quatre museus que hi ha al seu interior. L’oficina de turisme ofereix visites guiades (en francès o en anglès, 5€) per visitar el casc antic i la ciutadella, però ens podem moure fàcilment pel nostre compte.

Rue Obscure

Endinsant-nos pel poble ens trobarem amb la famosa Rue Obscure, un carreró cobert medieval de 130 metres de longitud que va servir de camí de ronda per a la defensa militar i l’església barroca de Sant Miquel.

Per tant, ens trobem davant d'un poble de postal, de costa i de muntanya, on hi dominen els ocres de les façanes i el blau del mar, amb una platja d'aigües netes i transparents, una parada obligada en el vostre viatge per la Costa Blava.

I un cop feta la visita, des d’aquí és fàcil desplaçar-se als pobles veïns d'Eze, Beaulieu o Mònaco amb el tren que ressegueix la costa, són freqüents, ràpids i puntuals.

Visita alternativa a Amsterdam: The House of Bols

2011-08-08T00:05:00.002+02:00

Amsterdam és una ciutat ideal per perdre's-hi; i no ho dic amb el sentit figurat de deixar-se portar pels seus carrers i canals (que també) sinó que és molt fàcil perdre's per la seva estructura urbana circular. Qui no ha agafat mai un tramvia en la direcció contrària al lloc on volia anar? Malgrat mirar tots els mapes del dret i del revés sempre hi ha un moment de distracció que t'acaba fent ballar el cap, ja que mentalment estem acostumats a moure'ns en una quadrícula i no sobre un cercle o semicercle. Però perdre's sempre pot comportar la descoberta de llocs nous, com és el cas de The House of Bols, on vam anar a petar de casualitat, perquè està gairebé davant del Museu Van Gogh.

The House of Bols és un museu totalment obert als sentits, on es pot tocar, olorar, assaborir, sentir i veure. Una visita força especial que ens explicarà la història de la destileria holandesa més antiga encara avui en funcionament i la del seu fundador, Lucas Bols. Un passeig a través dels sentits pels aromes dels licors, el packaging dels seus productes i la seva comercialització. Tot, explicat d'una forma molt amena, interactiva i en un espai que combina una façana clàssica holandesa i un interior de disseny adaptat a la perfecció. Al final del recorregut, una màquina màgica ens dirà quin és el nostre combinat ideal d'acord amb els nostres gustos, i un barman de la Bols Academy (que està just al costat) ens el prepararà amb la popular ginebra Bols d'una manera espectacular al glamurós bar dels Miralls.

House of Bols
Paulus Potterstraat 14; 1071 CZ Amsterdam, Netherlands.

Preu: 11,50€ amb còctel inclòs
9,20€ per a estudiants i +65

Obert de 12:00 a 18:00 (dimarts tancat)
Divendres a la nit obert fins les 22:00

L’Elogi de l’Horitzó a Gijón

2011-07-18T09:50:00.000+02:00

Elogi de l'Horitzó

Una de les diverses opcions que podem escollir a la ciutat asturiana de Gijón (Xixón en asturià) és la de fer un agradable passeig pel barri de Cimadevilla, la part alta de la ciutat i el seu origen, com així ho demostren les restes romanes del costat de la platja de San Lorenzo.

Camí del turó de Santa Catalina

En aquesta barriada, situada al vessant sud del turó de Santa Catalina, és on es van establir els pescadors d’una ciutat completament industrialitzada des de finals del segle XIX. Doncs bé, si anem resseguint la costa fins a arribar a dalt de tot de Santa Catalina hi veurem la gran, millor dit l’enorme obra d’Eduardo Chillida “Elogio del Horizonte”, vulgarment anomenada també “El orinal de King Kong” o “El Eulogio”.

L’escultura de formigó armat pesa unes 500 tones i fa 10 metres d’alçada. La representació vindria a ser la d’un cos pesat però a la vegada lleuger que abraça l’horitzó amb els braços oberts. La veritat és que in situ impressiona per les seves dimensions i perquè des d’allà tens el Cantàbric als peus i bufa un vent que realment sembla que se t’emporti, i l’escultura segueix allà, immòbil, protegint-te amb una abraçada, per sòbria i freda que en sembli l’estructura.

Mar Cantàbric

Els tres germans de Riga

2011-07-08T15:18:00.004+02:00

Al nord-est d’Europa, entre Estònia i Lituània, es troba Letònia amb la seva capital: Riga, la més gran i la més important a nivell econòmic, comercial i cultural dels tres països bàltics. Una petita ciutat dividida pel riu Dvina Occidental amb curiositats, racons i històries per descobrir. Un lloc tranquil i encara poc freqüentat per turistes -tot i que cada vegada n’arriba més- atrets per la seva arquitectura de fusta i sobretot pel casc antic, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO per la gran quantitat d’edificis d’estil modernista que hi ha.

Però a banda de l’Art Nouveau, uns dels edificis més famosos i més visitats són els Tres Germans, els tres habitatges més antics de la ciutat que, segons conta la llegenda, van ser construïts per tres homes de la mateixa família en diferents èpoques.

Un carrer del centre de Riga

El primer o germà gran (l’edifici blanc) va ser construït al segle XV i és un dels pocs edificis típics medievals que es conserven intactes a la ciutat letona. És de gran senzillesa, sense cap tipus d’ornamentació, només dos pilars de pedra a l’entrada. Al seu interior hi havia una sala molt gran amb llar de foc que s’utilitzava com a taller per a la feina diària.

Tal com es pot veure a la façana, el segon o germà del mig, data de l’any 1646, es diu que és el més esplèndid, pel que fa a l’ornamentació de la façana, d’estil manierista holandès, i era potser el més ric. A la porta hi ha una inscripció sobre pedra, afegida el 1746, que hi diu: “Soli Deo Gloria”. Després l’interior va ser reformat segons el dibuix del letó J.C. Brotze.

El tercer i més jove dels germans, el de color verd, va ser construït a finals del segle XVII i és el més estret dels tres. A la façana hi destaca una màscara que protegeix l’edifici dels poders del mal.

Les tres casetes, una la costat de l‘altra, es troben als números 17, 19 i 21 del carrer M. Pils i sembla ser que en època medieval era el carrer del gremi dels forners. Per altra banda, a Tallinn (Estònia) hi ha les Tres Germanes, també tres edificis medievals consecutius que ara són un hotel de luxe. Així que també és per aquest motiu que es va anomenar així a aquest conjunt. Des de l’any 1994 els Tres Germans acullen el Museu d’Arquitectura de Letònia.

L’església d’Aghia Dinami a Atenes

2011-06-28T12:11:00.002+02:00

Aghia Dinami i Ministeri d'Educació

En la meva visita a la ciutat d’Atenes, quan l’amenaça de la crisi encara no era palesa, passejant pel carrer Mitropoleos, vaig captar aquesta curiosa imatge: una petita església a la part de baix d’un edifici enorme. No tenia massa sentit, no sabia si es tractava d’un nyap o d’un intent de preservar alguna cosa que havia estat important anys enrere. En aquell moment em vaig quedar amb el dubte, però amb la imatge gravada a la memòria i vaig seguir visitant les múltiples restes gregues que apareixen a totes les guies de viatges.

Probablement altres turistes que hagin passat per allà s’hauran preguntat què hi pinta allò allà sota, ja que és ben estrany. Doncs la resposta me l’ha donat la Caterina, la meva companya de pis i arquitecta grega.

Es tracta de l’església Aghia Dinami, en català seria una cosa així com “Poder Diví”. Va ser construïda durant els anys de domini otomà, al segle XVI, sobre les ruïnes d’un antic temple grec d’Hèrcules i a les parets del seu interior encara es conserven peces antigues de marbre i alguna pintura de Sant Filothei, patró d’Atenes. Segons s’explica, els combatents de la revolució grega de 1821 van utilitzar aquesta església per construir-hi armes de foc. És de volta de canó i va ser reformada el 1912.

Avui dia l’església segueix en peu sota el gran edifici del Ministeri d’Educació, tal com va decidir als anys ’60 l’arquitecte encarregat de l’obra per tal que el petit temple i la seva història no fos destruïda. I si aquesta va ser una solució encertada o no, segueix sent una polèmica oberta.

La Graciosa: una petita illa, un gran descobriment

2011-06-18T12:39:00.017+02:00

La Graciosa vista des de Yé Imatge: big-ashb

Des del poble d’Órzola, al nord de Lanzarote, podem agafar un vaixell que ens porti cap a La Graciosa, una illeta de 27 km² que forma part del Parc Natural Marítim-Terrestre de l’Arxipèlag Chinijo. La Graciosa, també d’origen volcànic, té uns 600 habitants que viuen a l’original Caleta de Sebo; molt a la vora s'hi troba Pedro Barba, una petita urbanització turística, sobretot de turistes lanzarotenys.

Caleta de Sebo

Per tant, es tracta de l’illa canària més petita habitada. D’un indret pràcticament verge que, sobretot, viu de la pesca i del turisme, d’un entorn natural destacat per la seva geologia i la seva biologia. No hi ha cap carretera asfaltada ni cap senyal de trànsit, per això l’únic que es veu són alguns jeeps que van per les pistes de terra. No es poden llogar cotxes, però sí que es poden fer excursions a peu, en bicicleta, taxi o barca.

Església de Caleta de Sebo

Passejar per Caleta de Sebo té encant, encara podem trobar gent caminant descalça pels seus carrers arenosos i entre les casetes emblanquinades; el poble disposa de tots els serveis (correus, supermercats, banc, escola, farmàcia, restaurants...) i també d’un museu. Un lloc ideal per a desconnectar del món, del soroll de les gran ciutats, del ritme accelerat.

Però si anem a La Graciosa no ens podem perdre les seves platges daurades i d’aigües blau-verdoses i transparents, com Las Conchas, El Salao, Los Franceses o La Cocina, on podrem gaudir de la tranquil·litat que es respira a l’illa. Per arribar-hi, la manera més ràpida és amb una llanxa o bé llogant una bicicleta, cosa que ens permetrà conèixer el relleu de l'illa, amb una cota màxima de només 266 metres (Las Agujas). Com a paratge natural i verge que és, cal recordar que no hi ha papereres a les platges i que cadascú s’ha de responsabilitzar de recollir les seves deixalles. És molt recomanable portar crema solar de protecció molt alta i unes ulleres de busseig, ja que es pot veure gran diversitat de peixos, mol·luscs i fins i tot tortugues.

Playa Cocina

Si ens volem quedar uns dies a dormir La Graciosa només disposa de dues pensions, però també es pot acampar a la platja d'El Salado.

El Museu del Cacau i la Xocolata de Brussel·les

2011-06-08T20:14:00.008+02:00

Llavor de cacau

Si viatgem a Bèlgica, veurem que a banda de les múltiples varietats de cervesa que hi ha, també és el país de la xocolata. I és que els belgues són els tercers consumidors de xocolata del món després de Suïssa i Alemanya amb 11 quilos de consum per persona (2005). Al segle XVII van començar a exportar el cacau cap a la ciutat belga de Brabant i va ser més endavant que es va començar a popularitzar el seu consum i va esdevenir una professió.

Per tant, si voleu saber més sobre la història de la xocolata, les seves propietats, sobre els falsos mites i la salut (no és cert que provoqui càries i acné) i sobretot si sou una mica llaminers i la voleu tastar, apreciant el gust del cacau en els diferents percentatges, no us podeu perdre una visita al Museu del Cacau i la Xocolata. L’edifici on es troba data del 1967, està situat al costat de la Grand Place de Brussel·les, i s’anomena “De Valk” (El Falcó), el nom dels seus antics propietaris i també el nom d’una cervesa que s’elaborava fa segles en aquesta zona.

Aquí us deixo un petit vídeo de l’elaboració d’aquests bombons de la mà d’una autèntica maître chocolatier.

Musée du Cacao et du Chocolat

Rue de la Tête d’Or 9-11

1000 Bruxelles

Entrada adult: 5,50€

Horari:

de dimarts a diumenges de 10h a 16.30h.

(dilluns tancat, excepte festius)

Parada al llac salat a Tunísia

2011-05-18T19:02:00.006+02:00

A la vora d'una carretereta recta que semblava no tenir fi es trobaven aquests curiosos toilettes que vaig utilitzar en una parada que vam fer tot creuant el llac salat (i pràcticament sec) de Tunísia Chott el Djerid.

Enmig d'un indret inhòspit, àrid, vertiginosament pla, amb un horitzó molt i molt llunyà; un toc de color i d'originalitat per a un paisatge blanc, sobri, uniforme i tant o més tranquil que el desert.

Això sí, contràriament al que es veu escrit a la imatge: ni confortables ni normals.

Ouzo, la beguda grega per excel·lència

2011-05-08T14:47:00.063+02:00

Una de les begudes més típiques de Grècia és l'Ouzo, un licor molt dolç i semblant al nostre clàssic badaloní Anís del Mono, però amb un regust de regalèssia i fet a base de raïm madurat i anís.

Es tracta d'un líquid transparent que es pren fred, és a dir, amb gel o també combinat amb aigua. Aquesta barreja fa que es torni d'un color blanquinós. A Grècia se'l prenen tant com a aperitiu , per acompanyar peix o marisc, com després de sopar i pot tenir de 37 a 50 graus d'alcohol.

Només heu d'escollir un dels molts bells racons que té Grècia i les seves illes per assaborir-lo.

Salut! Γεια μας!

Exposició a Pisa sobre les Dones d’Itàlia

2011-04-18T13:33:00.003+02:00

Palazzo Blu

La ciutat de Pisa ofereix altres possibilitats més enllà de pujar a la Torre inclinada i visitar el Duomo. Una d’elles pot ser visitar l’exposició que es podrà veure fins al juny al Palazzo d’Arte e Cultura, altrament anomenat Palzzo Blu pel color de la seva façana i situat a la vora del riu Arno. En motiu de la celebració del 150è aniversari de la unitat d’Itàlia es pot visitar l’exposició “Donne d’Italia. La mettà dell’Unità” (Dones d'itàlia. La meitat de la Unitat), que fa un interessant recorregut per la història a través de les dones, des de la lluita pel dret al sufragi fins al dret a l’avortament, atorgant-los el protagonisme que es mereixen, ja que la unitat italiana també ha estat possible gràcies a elles, sovint les grans ignorades de la història. Es tracta, doncs, d'un repàs sobre la dona en general i les dones que han destacat en diferents camps com Maria Montessori en pedagogia o la científica Rita Levi Montalcini . També en són protagonistes les dones que han quedat amagades rere l’ombra d’un home com és el cas d’Anita Garibaldi o la patriota Cristina di Belgioios.

Evolució del model de bellesa femení

Tot un seguit de pintures, cartells, imatges, audiovisuals amb animacions, entrevistes, publicitat i una excel·lent posada en escena que il·lustren la tasca de moltes dones i col·loca en primera plana el progrés que ha suposat pel país durant aquests darrers 150 anys.

L'entrada a l'exposició és gratuïta i es pot veure fins el 26 de juny de 2011.

BLU | Palazzo d'Arte e Cultura
Lungarno Gambacorti, 9
56125 - Pisa

Dona canviant un pneumàtic

Jerusalem / Al-Quds

2011-04-08T09:21:00.006+02:00

Baixada al Mur de les Lamentacions

M’atreviria a dir que aquesta és una de les ciutats més peculiars en què he estat, sobretot per la varietat cultural que hi conflueix i pel conflicte que arrossega des de fa anys, això forma una estranya barreja de sensacions. Les guies la descriuen com un centre religiós on l’espiritualitat t’envaeix, però per mi la sensació no va ser ben bé aquesta...

Família jueva a la ciutat antiga de Jerusalem

En ple agost, amb un sol espaterrant i aguantant la calorassa estoicament amb mànigues fins als colzes i pantalons fins als genolls -per respecte a la cultura del país-, arribava a Jerusalem amb un sherut (taxi compartit) des de Tel-Aviv.


Kipá

Per fi veuria la ciutat més disputada entre israelians i palestins. En principi semblava un lloc “normal”, i ho poso entre cometes perquè vull dir normal dins la normalitat que suposa parlar d’una ciutat amb soldats gairebé a cada cantonada, jueus llegint la Torà a l’autobús i musulmans fent cua per passar un checkpoint (punt de control). Però aquestes “rutines” les deixo per a un altre dia. Caminant amb la motxilla a l’esquena vam arribar, suant, a la Porta de Damasc, ens vam endinsar a la ciutat antiga i allà s’obria un laberint de carrerons plens de botiguetes de tot tipus pels quals vam arribar a l’hotel, allò tenia una estructura similar a la del souk de Marràqueix, ideal per perdre-t’hi!

Però això no va ser el més sorprenent, el que més em va cridar l’atenció eren les pintes de la gent, fa lleig dir-ho, però amb tot el respecte, allò semblava un ball de disfresses. Els carrers eren atapeïts de gent traficant amunt i avall, pensava que donaríem la nota per la pinta innegable de turistes, però allà hi havia

Sant Sepulcre

de tot: musulmanes amb gel·laba, jueus vestits de negre i amb quipà, ortodoxos amb barrets negres d'ala i tirabuixons, colones amb faldilles llargues i mocador al cap... En resum, una miscel·lània ben curiosa. No podia parar de mirar els modelets, em preguntava quina seria la manera de passar desapercebut entre aquella gent, i què deurien pensar de la meva vestimenta occidental. Doncs bé, aquesta varietat de vestits era directament proporcional a la varietat cultural de Jerusalem, ja que dins el perímetre de les muralles hi conviuen quatre barris: l’àrab, el jueu, el cristià i l’armeni. Quatre religions en no més d’1 km², quatre dietes diferents, en definitiva, quatre maneres de pensar. Entre les campanes a tota hora de les esglésies del barri cristià i els avisos de l’oració dels musulmans a les cinc del matí va ser impossible aclucar ull les dues primeres nits. Semblava una competició de religions. La tercera nit ja havia acumulat prou son, però tota aquella espiritualitat de què parlava la guia es va transformar en estrès religiós.

Porta de Damasc

Arenas, una nova perspectiva de Barcelona

2011-03-28T14:30:00.001+02:00

Plaça Espanya i Montjuïc

Avui no anirem gaire lluny, però sí força amunt. Ens quedem a fer turisme a Barcelona per veure una nova perspectiva de la ciutat des del mirador de les recent estrenades Arenas de Barcelona. L'antiga plaça de toros (1900) s'ha convertit en un centre comercial de 31.000 metres quadrats de superfície. Se n'ha conservat el nom i la façana d'estil neomudèjar (August Font i Carreras), elevada mitjançant un complex sistema hidràulic per tal de sumar-hi un pis.

Reflex de les Arenas a l'hotel Plaza

Després de més de trenta anys d'inactivitat i de set anys d'obres, a banda de les típiques botigues, cinemes, cafeteries i restaurants que podem trobar a qualsevol centre comercial, podem gaudir d'una excel·lent, i fins ara inèdita, vista panoràmica: la plaça Espanya, Montjuïc, el Parc de l'Escorxador amb l'escultura de Joan Miró, Collserola... A mesura que envoltem la cúpula descobrim una nova vista de Barcelona, fins i tot es divisa la Sagrada Família i les torres Mapfre.

El que en queda més perjudicat és la modernista Casa de la Papallona, just al davant per la banda del carrer Llançà, que queda mig tapada per la nova construcció; una llàstima, no haver-la tingut en compte... Per dins sorprèn la disposició circular dels locals i la llarguíssima escala mecànica que travessa el centre en diagonal. Des de la cinquena planta la vista cap avall és vertiginosa. Una altra de les seves peculiaritats és la pista d'atletisme, que es troba al voltant del quart pis, per a aquells que vulguin fer una mica d'exercici des de més amunt, i el Museu del Rock, situat a l'última planta. Tot plegat, aquesta combinació de disseny, tecnologia, cultura i oci pot atraure un bon grapat de turistes i de veïns del barri. Ara bé, esperem que l'eix comercial de Sants-Creu Coberta no se'n ressenti negativament.

Casa de la Papallona i Barcelona al fons

La torre Eiffel de Praga

2011-03-18T23:46:00.004+01:00

Torre Petrín

Sabíeu que la torre Eiffel de París té una germana més petita a Praga? Es tracta de la torre de Petrin, situada dalt del turó del mateix nom.

Camí cap a la Torre

S’hi pot arribar fent un agradable passeig en ziga-zaga turó amunt o bé amb funicular des del carrer Újezd. Un cop als peus de la torre, 299 escales de cargol condueixen al mirador, també adaptat amb un ascensor per a minsuvàlids. A mesura que puges et pots aturar a descansar en un dels diferents bancs que hi ha i contemplar la ciutat des de diferents alçades. A dalt de tot la vista és magnífica, tant a l’hivern com a l’estiu. L'esforç té recompensa.

La torre només té una alçada de 63 metres, però que sumats als més de 200 que té el turonet fan una alçada similar a la que té la torre parisenca. La torre de Petrin va ser construida l’any 1891 per F. Prášil en motiu de l’Exposició Nacional de Praga després que un club de turistes txecs visités la de París dos anys abans. Així que és una imitació tot i que la planta és octogonal, a diferència de l’Eiffel.

Praga nevada amb el Pont de Carles al mig

Finalment, a sota de la torre es pot visitar una exposició dedicada a Jára da Cimrman, un personatge fictici molt popular creat pels actors txecs Zdenek Sverák i Ladislav Smoljak, i considerat un heroi popular.

El senyor Subirachs a la Plaza del Carmen de Camagüey

2011-03-08T19:07:00.033+01:00

Senyor Subirachs i Senyor Subirachs

A mig camí entre la pintoresca Trinidad i l’autèntica Santiago de Cuba és molt recomanable fer una paradeta a Camagüey. Una de les seves places més ben conservades, amb cases colonials de colors i terra empedrat, és la Plaza del Carmen, amb l’església rogenca al fons. Però el més característic són les seves escultures costumistes, fetes per l’artista camagüeyana Martha Jiménez Pérez.

A mesura que ens acostem a la plaça topem amb un venedor d’aigua, podem seure a tafanejar una estona amb “Las Chismosas”, veure una parella d’enamorats o bé podem preguntar-li al senyor Subirachs què diu la premsa local. Les "chismosas", probablement no ens respondran, el venedor tampoc, en canvi el senyor Subirachs sí, i concretament ens respondrà que gairebé no sap llegir.

Si passeu per aquesta plaça una tarda qualsevol, és molt possible que us trobeu el senyor Subirachs assegut al costat de la seva pròpia estàtua amb la mateixa roba i en la mateixa posició, preparat perquè li feu una foto i per xerrar una estona. Ell mateix explica que totes les estàtues de la plaça són de gent de Camagüey, dues de les tafaneres ja són mortes i ell cada dia es posa allà, orgullós de la seva estàtua, esperant que passi algun turista. Ben pensat, per què no retre homentage també a les persones vives?

Quina constància aquell home! venir cada dia a fer-se companyia a ell mateix... realment gairebé s’ho prenia com una feina, així que estava decidit, aquest sí que s’havia guanyat una propina! I si li pregunteu pel seu cognom, també us explicarà que els seus avantpassats eren catalans que es van instal·lar a Cuba.

Plaza del Carmen

Musclos i patates fregides, a la belga

2011-02-28T23:58:00.007+01:00

Moules et frites

En el terreny de las gastronomia, Bèlgica és un país conegut principalment pels seus maîtres chocolatiers, els artesans dels bombons més exquisits, i en el de la beguda, per les múltiples varietats de cervesa. Però reservem aquests plaers per a una altra ocasió. Avui parlarem d’un dels plats més típics, sobretot de Brussel·les: els musclos amb patates fregides. Primerament sembla una combinació estranya, i encara més, tenint en compte que Brussel·les no és una ciutat costanera. Sembla ser que la majoria del marisc que es consumeix a Bèlgica és importat d'Holanda.

Els moules et frites, com en diuen allà, figuren al menú de tots els restaurants, així que és difícil no tastar-los, són d’una senzillesa ben agradable al paladar! El “plat” consisteix en una olla de musclos cuits al vapor amb una mica d’api que els dóna una aroma perfecta. A l’olla hi solen cabre uns 500 gr. de musclos, però també n’hi ha de més grosses. Juntament amb l’olla et porten una espècie de bol per anar llençant les closques dels mol·luscs i un plat de patates fregides per acompanyar-los. Un dels llocs amb més renom on en serveixen és Chez Leon, situat a l'Îlot Sacré, el barri de carrerons empedrats, ple de restaurants, prop de la Grand Place. En aquest mateix barri, un menú de musclos i patates fregides amb una cervesa belga inclosa es pot trobar a partir de 10 euros.

En cocotaxi per La Habana

2011-02-18T23:33:00.016+01:00

Record d'un cocotaxi

El cocotaxi és un dels transports més divertits i pràctics amb què es pot visitar la ciutat. Es tracta d’un ciclomotor amb forma de coco de color groc on hi poden anar fins a tres persones i el/la cocotaxista, que va equipat/da amb un casc i un polo groc de conjunt. El coco en si és de fibra de vidre i és ideal perquè no et toca el sol i et ve tot l’aire a la cara. I el més important, el lema: “Con sabor a trópico”. Assaboriu-lo! Us agradarà.
A la foto de la dreta podeu veure un dels souvenirs típics de Cuba, fet de paper maixé.

La Bruixa de la Catedral de Girona

2011-02-08T09:14:00.002+01:00

Girona enamora qualsevol, i és que és una ciutat ideal per perdre’s-hi i descobrir els racons i les llegendes que s’amaguen entre els carrerons de pedra de l’antic call jueu. Si passegem pel centre de ben segur que ens toparem amb la catedral, visible des dels nombrosos ponts que uneixen la part nova amb la part vella de la ciutat.

La façana barroca

Al capdamunt de l’escalinata barroca s’alça la seu, amb la nau gòtica més ampla del món. Hi ha qui diu que és molt difícil comptar-ne els esglaons, però un cop ho hem intentat i som a dalt, tot es veu des d’una altra perspectiva. Les escultures de la façana et miren estàtiques, caminem cap a la terrassa i allà hi ha un pou, la Porta dels Apòstols (tot i que hi manquen les figures) amb les voltes d’ogiva i el campanar amb la marca d’un rellotge desdibuixat.

La bruixa de la catedral

Resseguim la catedral per darrera, passant per l’absis i entre les gàrgoles esculpides en forma d’animal en destaca una al costat de la torre de Carlemany, l’única amb forma humana: la Bruixa de la Catedral. Conta la llegenda que a Girona hi havia una dona que es dedicava a la bruixeria, i expressava el seu odi contra la religió llençant pedres i vociferant injúries. Com cada any, per Corpus, al pas de la processó per la Catedral la bruixa va tornar a insultar i a llençar pedres contra la catedral, llavors va sentir una veu que va dir: “Pedres tires, pedres tiraràs i en pedra et convertiràs”. Dit i fet, la bruixa es va quedar de pedra, literalment, la van col·locar a dalt de tot de la catedral, boca avall, castigada sense veure mai més el cel i perquè de la seva boca només en sortís l’aigua purificada de la pluja.

Aquesta gàrgola es pot observar des dels Jardins de la Francesa, on també hi trobem l’escultura de Pia Crozet “El crit de la Bruixa”, acompanyada d’un poema que va escriure el seu marit, Josep Tarrés:

"El crit de la bruixa a mitjanit

una orella a terra

l'altra a l'infinit"

En bus pel Marroc

2011-01-28T10:00:00.005+01:00

Després d’invertir una hora en buscar l’estació de bus de Marràqueix i sense que ningú fos capaç de dir-nos on era (fins i tot estant al costat de la mateixa) per fi vèiem mil busos a través d’una porteta. Vam comprar el bitllet a una altra banda i pel camí ja va venir un home tot atabalat a dir-nos que marxava l’autocar, correm i hi entrem. Encara quedaven 10 minuts…

Mentrestant contemplem el panorama de l’estació: quina bogeria, tot d’homes cridant: “Souira!!! Souira!!! Souira!!! com a desesperats. Com podia ser que no sentíssim ni veiéssim aquella estressant estació? L’autobús arrancava, començàvem a viure l’experiència que ens havíem proposat, un viatge en bus, amb la gent d’allà, com la gent d’allà.

El bus no era cap meravella: pudor, pells de plàtan i mandarina, envasos de iogurt al terra, seients enganxats amb cola... No en tinc fotos per no donar la nota amb el flaix, però tot i això, era força còmode, així que vam fer alguns cops de cap per suplir la falta de son a causa de totes les emocions marroquines.

Vam fer força parades per recollir gent i després ja vam tirar un bon tros fins que el bus va parar en sec enmig d’un petit poble. No va pujar ningú. Va baixar tothom, menys nosaltres. Allò tan petit no podia ser Essaouira! Vam sentir uns càntics. Era l’hora de la pregària, així ho enunciaven els minarets. Observàvem els moviments de la gent sense moure’ns del seient. Al cap d’una estona ens vam posar en marxa fins arribar a destí.

Amb prou feines havíem posat un peu a terra que ja teníem un cercle de gent oferint-nos apartaments i hotels on passar la nit. El que semblava un lloc d’allò més turístic va resultar ser una ciutat costanera encantadora, tranquil·la i on sempre hi bufa el vent. Ideal per a relaxar-se uns dies i fugir de l’estrès i les aglomeracions del souk de Marràqueix. Les més de 3 hores de viatge havien valgut moltíssim la pena.

Dues maneres de visitar Roma

2011-01-18T00:16:00.012+01:00

Roma és una ciutat que no te l’acabes, a cada carrer, a cada plaça i gairebé a cada racó podríem aturar-nos a recordar un tros d’història, des del gran Imperi fins als nostres dies. Hi ha molts kilòmetres per recórrer: per l’antic fòrum, les antigues viles ara convertides en parcs públics, plaça Navona, plaça Spagna, les Termes de Caracalla, el pintoresc barri de Trastevere, l’illa Tiberina, el barri de San Lorenzo, el Circ Màxim i tot un seguit de carrers comercials com Via del Corso o Via Cavour. La visita a Sant Pere del Vaticà també requereix un dia de dedicació amb els museus . I no podem deixar de banda els monuments amb més renom com el Colosseu, la Fontana di Trevi, el Castello di Sant Angelo o el Panteó, de visita obligada si és la primera vegada que viatgem a Roma.

audioguiaroma.com

Però quina és la millor manera per conèixer la ciutat? Aquí us faig dues propostes. Si vols visitar Roma al teu aire, fent-te una ruta pròpia i sense haver de llegir una guia de 200 pàgines contínuament i no tens ni iPhone ni alta tecnologia, pots utilitzar aquesta guia de Roma al teu mp3. Aquesta audioguia, que es pot comprar online, té tota la informació dels monuments, la història, biografies rellevants en 92 pistes que sumen un total de 22 hores d’explicacions. El pack consta d’un dvd (que pots passar a l’mp3) i una lleugera guia d’imatges amb un mapa força complet de la ciutat. Sens dubte un material molt exhaustiu que es pot escoltar quan a un li vingui de gust, és ideal per les llargues cues. Abans de viatjar és recomanable consultar la seva pàgina de consells. Disponible en castellà i en anglès.

Romaqui.com

Però a diferència d’altres destinacions turístiques, si voleu que algú us guiï per la ciutat i en català, podeu posar-vos en contacte amb Romaqui.com. Un grup d’historiadors de l’art i guies turístics catalans establerts a Roma us podran guiar per la Ciutat Eterna d’una manera amena i propera. S’ofereixen visites per a grups petits, grans i fins i tot escoles.

Altres maneres originals per gaudir de Roma podrien ser la Vespa, el Segway o a cop de pedal, però d'això ja en parlarem un altre dia...

Cayo Jutías

2011-01-08T09:00:00.004+01:00

A Viñales, de bon matí, el cant dels galls et recorda que ets lluny de la gran ciutat. Les dues agències de viatges del poble ofereixen excursions a Cayo Levisa y Cayo Jutías. Escollim la segona i coneixem uns gallecs que vénen de l’altra punta de l’illa (Baracoa), intercanviem experiències, llocs, estafes, cases i estem d’acord en què la Bucanero i la llimonada Ciego Montero són un plaer amb aquella calor...

Cayo Jutías és el primer contacte amb les platges, l’aigua no és del tot transparent perquè acaba de ploure, però igualment és paradisíaca, sorra blanca, palmeres, peixets i aigua neta i càlida. A la tarda les nostres pells immaculades comencen a patir les conseqüències del sol caribeny tot i portar factor 50.

Una gran llufa a Tremp

2010-12-28T16:39:00.001+01:00

Campanar de Tremp el dia 28 de desembre

Com cada 28 de desembre, Tremp celebra el Dia dels Innocents penjant una gran llufa de paper del campanar situat a la Plaça de la Creu, al costat de l'ajuntament. Avui es fa el que s'anomena "aixecada del ninot", ja que aquest està penjat amb unes cordes que el fan pujar i baixar . Al llarg del dia es succeeixen diverses activitats i bromes relacionades amb aquest dia, un d'elles és cantar la Cançó del Ninot, mentrestant aquest balla a ritme de la cançó mitjançant el sistema de cordes:

El ninot està pansit,
tati titeti titoti tatu,
i el volem ben aixerit,
tati titeti titoti tau

Puja puja cap a dalt
tati titeti titoti tau
Puja puja cap a dalt
tati titeti titoti tatu

El ninot està pansit,
tati titeti titoti tatu,
i el volem ben aixerit,
tati titeti titoti tau

Baixa Baixa cap a baix
tati titeti titoti tatu
Baixa baixa cap a baix
tati titeti titoti tatu.

Finalment, a la matinada, es despenja la llufa i la canalla la crema amb unes espelmes . Per a l'any següent, l'Esplai del Sol Naixent tornarà a fer una llufa nova.

S'accepten pagaments amb tarjetes robades. Màxima discrecíó.

Com veieu, aquests trempolins són molt de la broma... Un altre exemple d'innocentada el trobem en forma de cartell a la porta d'aquest bar.

Viñales

2010-12-18T20:34:00.003+01:00

Des de La Habana fins a Viñales el Viazul ens para al complex Las Terrazas i a recollir més passatgers a Pinar del Río, on una jove puja i s’asseu darrera nostre. El paisatge es torna verd, resseguim la vall. Al cap d’una estona ens pregunta si parlem espanyol i se li dibuixa un somriure a la cara. Ens explica que té una casa de renta a Viñales i ens ensenya les fotos, diu que ve a buscar els clients a Pinar del Río perquè quan arribem a Viñales allò serà una “locura”. I quan para l’autocar comprovem que té raó, semblem estrelles de Hollywood, una munió de gent ens espera amb cartells i crits oferint-nos casa seva al millor preu. Els esquivem i decidim quedar-nos a casa de la Grether i el Carlos per 15 CUCs. En arribar, la seva mare ens ofereix un batut de pinya boníssim per combatre la calor, mentrestant fem un cop d'ull a l'habitació: tot és força nou, però observo que el vàter no té cap mena de tapa ni lloc on seure, és únicament la tassa, ja ens hi podem anar a acostumant perquè no serà l'únic que ens trobarem així.

Viñales és un poble petit on totes les casetes són similars, amb un petit jardí i pintades de blau i blanc. Sembla que des que Raúl Castro està al govern ha donat llicències per arrendar cases a tot aquell qui pugui pagar-les, sense límit, això ha fet que en un parell d’anys es dobli el nombre de cases de renda fins a 500 i que hi hagi tanta competència quan arriben els turistes. Hi ha pocs carrers asfaltats i gossos, gallines i porcs s’hi passegen tranquil•lament. De seguida ens adonem que és el poble amb més monuments a Los Cinco Héroes.

Explorem els voltants, es pot fer en bici, però fa massa calor, la moto i el taxi són bones opcions. A pocs km es pot visitar el Mural de la Prehistoria, un fresc obra del cubà Leovigildo González, deixeble de Diego de Rivera i la Cueva del Indio. Per tenir unes bones vistes de la Vall ens podem arribar a l’Hotel La Ermita o Los Jazmines i banyar-nos a la piscina per pocs CUCs.

La mare de la Grether ens fa un sopar exquisit, i molt abundant, massa. Ens trobem la taula parada i hi ha de tot: arròs blanc i frijoles per barrejar, plàtan fregit, amanida (de mongeta tendra, com no!) fruites tropicals i un peix boníssim: el pargo, de color vermellós i semblant a l'orada. No podem amb tot, fa llàstima deixar-ho, però no volem rebentar.

A la nit a la Casa de la Cultura es pot escoltar i veure el son cubà tot prenent una piña colada. A fora, a la plaça, s’hi apleguen els més joves que ballen i beuen a ritme de reggaeton.

Lanzarote

2010-12-08T20:37:00.001+01:00

Sempre he sentit a dir que Lanzarote tenia un paisatge lunar, jo a la lluna no hi he estat mai, així, l’únic que puc afirmar és que és un lloc excepcional. Segons la zona (nord, centre, sud), el paisatge canvia radicalment, del negre volcànic al verd de les vinyes i del verd al vermell de la terra volcànica.

Però el que fa més especial aquesta illa és que gairebé sembla un indret verge, la intervenció humana amb prou feines es fa notar (exceptuant els complexos turístics, és clar). Amb això vull dir que les carreteres estan senyalitzades el mínim necessari per tal de no interferir en el paisatge, no hi ha ni un paper al terra ni cables que interrompin la visió, tot resta intacte. Aquesta protecció per la naturalesa i el medi ambient va ser compensada l’any 1993 amb la declaració de Lanzarote com a Reserva Natural de la Biosfera per la UNESCO.

Són poc més de 100 km de punta a punta que es podrien recórrer en una hora, però cada racó de l’illa és una sorpresa que val molt la pena descobrir poc a poc. Pobles, platges, coves, art, natura i un nom que és omnipresent: el de César Manrique, l’artista que va fer de Lanzarote una obra d’art. El responsable que el desenvolupament del turisme no convertís l’illa en un parc d’atraccions, apostant per la preservació dels espais naturals, als quals va adaptar les seves obres com els Jameos del Agua, el Mirador del Río o el Jardín de Cactus.

I si alguna cosa té diferent aquesta illa de la lluna és que a Lanzarote hi ha sempre el ventilador engegat, el vent és fort i constant, i en els instants que deixa de bufar el sol sembla que et cremi la pell.

París express

2010-11-28T22:30:00.000+01:00

Després de 9 hores de vol des de La Habana i amb un jet lag considerable arribàvem a París. Mai havia pensat que 8 hores d'escala donessin tant de sí!

12.20h. Arribada a l'aeroport Charles de Gaulle. En un mostrador del mateix aeroport ens convencen perquè comprem un bitllet de tren, metro i bus per tot el dia, no tenim massa temps per pensar-ho i paguem els 18,90 euros.

13.30h. Després de fer uns quants transbords i amb la ment encara al Carib ens plantem davant la Torre Eiffel, amb una multitud de turistes que fan hores de cua per pujar-hi. Intentem fer unes fotos, però ens anem allunyant en direcció al Palau de Chaillot fins que l‘ Eiffel entra al quadre de la fotografia.

14.30h. Agafem un autobús per l’Avenue Kléber que ens deixa a la Plaça Charles de Gaulle, (antigament Étoile) on ens trobem davant del famós Arc de Triomf, molt més impressionant que el de Barcelona, tot s’ha de dir. Des d’allà baixem per la gran avinguda dels Champs-Élysées, que vindria a ser un Passeig de Gràcia però molt més ample i amb un ambient molt més luxós. Aprofitem per fer un mos i un riu en un dels fast-food que es troben a la mateixa avinguda.

16h. Seguim baixant per Champs-Élysées fent un cop d’ull en algunes galeries parisenques. A la plaça Clemenceau, a mà dreta s’obre una altra gran avinguda, la W. Churchill, a banda i banda s’alcen l’imponent Grand Palais i el Petit Palace i al fons estàtues daurades i el Museu d’Història Contemporània.

Avinguda Winston Churchill

17h. Passegem fins al Jardin des Tulleries, un ampli espai verd amb un llac artificial on els més petits juguen amb barquetes de fusta impulsades pel vent. Al costat s’hi troba un petit parc d’atraccions, ja que no tenim gaire temps per arribar a tot arreu, pugem a la sínia (la més gran d’Europa en moviment) per 8 euros. Són només uns 10 minuts de vertigen absolut combinat amb unes vistes espectaculars: la Torre Eiffel, el Sagrat Cor, els palaus que envolten el Louvre...

17.30h. Ens arribem fins a la piràmide de vidre del Louvre passant per l’Arc de Triomf del Carroussel. Passem pel Pont des Arts on centenars de cadenats amb dues inicials gravades pengen com a símbol de l’amor de moltes parelles que han visitat la ciutat. Agafem un autobús que passa vora el Sena i ens deixa a tocar de la catedral de Notre Dame, seiem una estona a contemplar els detalls del gòtic.

18.00h. Passegem pel carrerons del barri Llatí i entrem en una boulangerie per tastar un croissant. Dediquem l’últim quart d’hora a descansar al bar La Guillotine, on encara es conserva un d’aquests antics instruments de decapitació, utilitzat per primer cop el 25 d’abril de 1792. És hora d’agafar el tren cap a l’aeroport.

20.20 Surt l’avió cap a Barcelona.

Corbera d'Ebre

2010-11-18T19:15:00.001+01:00

Visitar Corbera d’Ebre és fer un viatge en el temps. Aquesta petita població de la Terra Alta va ser durament bombardejada durant la Batalla de l’Ebre. Allà el rellotge va quedar aturat l’any 1938 i la seva empremta encara és visible si passegem pels carrers del Poble Vell, totalment devastat. Encara hi queda alguna casa en peu, bigues de fusta a punt de caure i l’antiga església de Sant Pere amb el campanar.

El silenci d’aquests carrers fàcilment ens transporta en temps de guerra i es fa evident la magnitud de la tragèdia. El panorama és desolador, es transforma en un espai òptim per a la reflexió, i fins i tot podem sentir la violència i el terror viscuts 70 anys enrere. A l’inici del passeig s’alça el Monument als Brigadistes Internacionals, cinc columnes de ferro amb llàgrimes o sang representant els cinc continents i un colom blanc que forma el perfil de la comarca. Una placa recorda Jaume Ferran i Clua, descobridor de la vacuna contra el còlera l’any 1885 i fill il·lustre del poble. En altres punts ens anem topant amb l’anomenat Abecedari de la Llibertat: un concepte i una escultura en forma de lletra. Una de les més curioses és la P de pau, si la veiem a hores de sol, veurem com un projectil i una llar de foc projecten l’ombra de la lletra a la paret d’una casa.

Carrer del Poble Vell

Des del Poble Vell, situat al turó de la Montera, es pot observar el poble nou, construït després dels atacs que va patir la població, el desastre fou tan gran que la gent es va veure obligada a abandonar les seves cases i tornar a començar, van construir una nova vida en un espai proper que no fos tot runa i artilleria. Al la part nova es pot visitar el Centre d’Interpretació 115 Dies, que són tants com va durar l’acarnissada batalla. En aquest espai trobem tots els detalls de la batalla: els combats que es van produir, mapes interactius amb les línies frontereres, audiovisuals, imatges, premsa de l’època, els mitjans de què disposaven tant feixistes com republicans, o millor dit, dels pocs recursos, ja que tal com explicava la Montse, la guia del museu, “el més valuós era el fusell, qui perdia el fusell, perdia la vida”. Entre l’armament exposat també hi ha una metralladora que funcionava amb aigua per tal de refrigerar-se, però al front els recursos eren tant escassos que el soldat que tenia ocasió de beure aquella aigua, ho feia; ara bé, perquè la màquina tornés a funcionar l’havien de tornar a carregar, i segons expliquen, ho feien pixant-s’hi a dintre. Aquest costum era força estès, amb la qual cosa, ves a saber quina era l’aigua que es bevia el següent que feia funcionar l’aparell... Les diverses escenografies del museu expliquen com era la vida de trinxera o com van haver de creuar el riu. Al final del recorregut es mostren els testimonis de la població civil, ja que el conflicte va canviar les vides de molta gent i va suposar un daltabaix tant a nivell personal com a nivell històric.

Tant el CI 115 Dies com el Poble Vell de Corbera d’Ebre formen part de la ruta que es pot fer pels diferents espais de la Batalla de l’Ebre en aquesta comarca i la Ribera d’Ebre: La Fatarella, Vilalba dels Arcs, el coll del del Moro, Gandesa o Miravet són altres punts d’interès històric que no tenen pèrdua. Tots formen part del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE) i estan promoguts pel Memorial Democràtic.

La Habana

2010-11-09T08:15:00.002+01:00

El primer contacte amb Cuba va començar a la seva capital: La Habana. Després d’una tarda de pluja tropical el sol tornava a escalfar de valent. Als carrers, la barreja de l’aigua amb la brutícia desprenia unes aromes agres, suposo que la falta de costum em feia pensar que no estaria pas malament passejar-se amb una agulla al nas per vèncer aquella fortor. Dues de les coses que més em van sobtar van ser les partides de dòmino i d’escacs al carrer, en què jugaven homes de totes les edats i antics autobusos de Barcelona circulant per La Habana.

Ens estàvem en una habitació a Habana Centro, vora del Malecón, per 20 CUC la nit, on l’Alicia i el seu marit ens van acollir els primers i els últims dies del viatge. Amb ells vam tenir llargues i agradables converses. Des de les seves mecedoras ens advertien que no féssim cas del que ens diguessin pel carrer. Quina dona l’Alicia! Ho tenia tot controlat, sabia què havíem visitat i què no, ens preguntava on aniríem cada dia, fins quin dia ens quedàvem, ens buscava habitació, taxi, el que fes falta, era com una mare. Ens explicava el que havia vist a la tele i suposo que per influència de Fidel Castro equiparava la intel·ligència de les persones a la llargada dels seus discursos. El marit, que per cert, encara ara no sé com es deia, ens informava de com anar als llocs, ens explicava els avantatges del sistema cubà (el menjar, l’habitatge i la sanitat) i ens aconsellava sobre les botiguetes i mercados agropecuarios on podíem comprar “mango, guayaba, piña, banana, fruta bomba, todo en moneda nasional”. I és que la diferència de preu entre pesos cubans (CUP) i pesos convertibles (CUC) era abismal, per posar algun exemple, un mango costava 4 CUP, que seria l’equivalent a uns 15-20 cèntims d’euro, un gelat 1 CUP, etc.

Caminant pel transitat carrer Obispo, s’arriba a la Habana Vieja, el casc antic de la ciutat i la part més ben cuidada. Als altres barris dominen els edificis amb la pintura escrostada i que amb prou feines s’aguanten, però al voltant de les places principals (Vieja, Armas, Catedral, San Francisco) s’alcen els edificis colonials recent pintats, quin goig passejar per carrers nets, sense forats ni bassals! Casualment, a la Plaza de las Armas, plena de paradetes de llibres de segona mà, vam trobar un exemplar de fotos de Barcelona de principis de segle -amb cagada d’ocell inclosa a la portada- començava el regateig i finalment la compra. A poques cuadras (illes de cases) es pot aprofitar per visitar el Museo del Ron Havana Club, on una guia explica el procés d’elaboració del licor a partir de la canya de sucre o simplement prendre’s un mojito al bar de l’entrada amb música en directe. Si no també es pot fer un cop d’ull a la mítica La Bodeguita del Medio, però per tenir una bona vista panoràmica de la ciutat és recomanable pujar a l’edifici Bacardí, un dels punts més elevats, construït el 1920 i coronat pel rat-penat que encara representa aquesta marca.

El Museo de la Revolución es troba al Palacio Residencial, un enorme edifici històric. A l’interior una bona col·lecció d’objectes que algun dia van pertànyer als revolucionaris cubans: uniformes de la guerrilla, insígnies, espejuelos (ulleres), armes, banderes... i uns antiquats panells i mapes informatius que expliquen la història de la Cuba de l’últim segle. La representació del Che Guevara amb en Camilo Cienfuegos a Sierra Maestra és la posada en escena més gran del museu. A la plaça de fora es pot visitar el Granma i una col·lecció de furgons, tancs i avionetes utilitzades en la lluita contra Batista.

Al centre, el Capitolio Nacional és un dels edificis neoclàssics més imponents de la ciutat, els seus grisos es barregen amb els colors vius dels antics taxis Cadillacs i Chevrolets, el groc dels cocotaxis i els bicitaxis, aparcats davant de l’Hotel Inglaterra. Als voltants, sota els porxos del Passeig del Prado, s’hi poden trobar restaurants, galeries d’art i altres comerços. Cal tenir en compte que de nit, aquest passeig (i altres zones de la ciutat) resta totalment a les fosques, ja que no hi ha cap tipus d’enllumenat públic.

A l’altra punta de la ciutat, a Vedado, se situa la immensa Plaza de la Revolución amb les cares del Che i Camilo Cienfuegos (aquesta, des del 2009) i els seus lemes: “Hasta la victoria siempre” i “Vas bien Fidel”. A l’altra banda s’alça el monument en record del poeta i pensador José Martí. Diuen que la plaça té 72.000 m², veure-la plena ha de ser impressionant...

Imprescindible una passejada pel Malecón quan cau el sol, a aquesta hora el passeig pren vida. Les famílies s’ajunten al voltant d’una ampolla de rom, un jove practica amb la trompeta, el so de les ones que piquen contra les roques i els jineteros se’ns acosten intentant treure’ns alguna moneda, una peça de roba o un bolígraf amb alguna trista història personal o explicant-nos les penúries del sistema cubà. No cola, no deixem anar ni un CUC, ja ens havien advertit... A les 21h. a la fortalesa del Morro es pot sentir el cañonazo, una cerimònia que es produeix cada dia de l’any des del 1898. A l’altra punta del passeig, es pot entrar al bar de l’Hotel Nacional, l’edifici és preciós i té unes bones vistes.

Cuba

2010-10-28T07:12:00.001+02:00

Cotxes dels anys ’50 que desprenen una forta olor de gasoil, monuments a Los Cinco Héroes a cada cantonada, bicitaxis, mojitos, carreteres plenes de forats, pizzetes, els mangos i bananes de l’Agropecuario, cocotaxis, estàtues de José Martí i de Camilo Cienfuegos, pluges tropicals, les cadecas, arròs amb frijoles, el Malécón, els viatges en Viazul, CUCs, pesos cubanos, les cuadras, Bucanero, el so del Tres, els gelats de la Coppelia, la insistència dels jineteros...

Tenia certa pressa per fer aquest viatge i és que aquest país no és comparable a cap altre. Pressa per conèixer l’únic reducte comunista que queda en un món absolutament capitalista. La veritat és que des que he tornat no he parat de sentir notícies de canvis i reformes que Raúl Castro vol aplicar a Cuba.

Després de parlar amb gent que ja hi havia estat, m’havia fet una idea del que hi podia trobar, però a l’hora de la veritat, en el meu recorregut des de Viñales fins a Baracoa m’he adonat que les coses estan canviant molt de pressa. Ha estat, sobretot, a partir de Santiago de Cuba, la zona est del país, on he trobat l’essència cubana que imaginava, on la salsa, el Che, la calor, la gent i el rom conflueixen en un mosaic de colors únic.